Nòmades

Després de recórrer 125.000 kilòmetres durant més de tres anys, des de la Patagonia a Alaska, Rafa Tornabell i la seva nòvia han tornat a casa, però no per gaire temps. El motiu és posar a punt la Lola -la seva furgoneta- per tornar a emprendre un altre gran viatge per Àsia. La parella va arribar, el gener del 2006, a la ciutat de Buenos Aires, i des d'allà van fer camí cap a Ushuaia per remuntar tot el continent; Xile, Bolivia, Perú, Colòmbia, Equador per continuar pujant per centreamèrica i acabar a Alaska. Aquesta aventura, que van relatar a la seva web (www.tornatornabell.org) però, no li ve de nou a Rafa Tornabell, que té un currículum difícil de superar: quan només tenia 15 anys va recórrer tota la Península Ibèrica amb una mini montesa de 50 cc. Més tard, als 17, va comprar-se una moto més potent i va recórrer, durant dos anys, tot Europa i Egipte. Al tornar, però, no va poder-se estar quiet per gaire temps, i al cap d'un any ja tornava a agafar la carretera -ara amb un cotxe 2CV- per anar d'Europa a Àsia i fins Austràlia durant tres llargs anys. Tornabell ha estat més de 20 viatjant, i ha sobreviscut de maneres molt diverses, des de comprar camions a Alemanya i vendre'ls al Nepal a dissenyar rutes per agències de viatges a Àfrica i Àsia. "El viatge és una filosofia de vida" explica el català. "És una qüestió de filosofia i d'inquietud, tot i que el que és realment difícil és baixar del tren de la vida quotidiana amb totes les seves comoditats i dependències. És una qüestió de prioritats". Per viatjar es necessita temps i voluntat, però en la societat occidental, cada vegada més veloç, frenètica i alienada, això es fa difícil. És per això que algunes persones, com el Rafa, decideixen no immergir-se en aquest tipus de vida sedentària i còmode per viure el somni de tot viatger.Ignasi Boada, professor de Cristianisme i cultura contemporània de la Universitat Ramon Llull, creu que a les societats occidentals "ens hem deixat seduir per aquest món de comoditats i del viure bé i que, per això, estem pagant un preu altíssim, ja que sentim que no estem vivint com hauríem de viure, que no estem esmerçant la nostra existència en coses que realment ens omplin". Segons Boada, moltes persones vivim frustrades i alienades, ja que no ens identifiquem amb la feina que fem, i això fa que veiem les nostres feines com un "lloc de tortura, aquest lloc on mirem l'hora per veure quan queda per sortir alliberats". Això es produeix quan hi ha una falta d'integritat entre com sóc i què faig, i que porta a algunes persones a replantejar-se la seva existència. Aquest no seria ben bé el cas de Tornabell, ja que des de petit ja va empendre el camí què volia, però si que ho és de moltes altres persones que van decidir "baixar del tren" de la societat occidental per viure segons els seus "principis", com el Xavier Molins i la Carme Corretgé. L'any 2005 van decidir, els dos, deixar les seves feines de Barcelona per anar a fer la volta al món durant un any. Al tornar, i després de crear una web on, a més d'explicar els seus viatges, organitzaven projectes d'ajuda a vàries localitats de Sudamèrica i Centreamèrica (www.lavueltaalmundo.net), van intentar tornar a portar una vida "normal" -ells diuen que l'home és l'únic animal que cau dues vegades en la mateixa pedra- però que es trobaven fora de lloc. "Volia fer alguna cosa amb el que cregués de veritat, alguna cosa que m’apassionés" explica la Carme. I va ser així com van tornar a agafar un altre avió per fer la seva segona volta al món. Des d'aleshores no han parat de viatjar. La seva web s'ha convertit en un punt de referència per aquells viatgers que busquen informació i consells. Els seus projectes solidaris han anat prosperant i han creat, a més, una petita agència de viatges per recorre la Índia i el Nepal, la zona on es troben des d'aquest 2009. Segons Boada, aquests viatgers van darrere del desig de la veritat interior, de ser fidels amb ells mateixos i amb el que volen per la seva vida. "És com l'estudiant que tria una opció de carrera que no li acaba d'agradar per la possibilitat de trobar feina en canvi d'escollir el que realment li agrada encara que tingui un futur més incert" explica Boada. "S'equivoca si no fa el que vol, perquè tota la vida viurà com algú que té el sentiment de traicionar-se. S'ha de tenir un respecte a un mateix i el coratge d’encarnar l’existència sent fidels a nosaltres mateixos, malgrat els riscs que té cada opció". El problema és, però, que "tenim por", i que és per això que "quan veiem que els altres s’atreveixen a viure la vida com volen, ens incomoda, perquè és el que hauríem de fer tots. "Hauríem de tenir una certa heroïcitat per no posar per davant de la nostra veritat interior cap altre cosa" comenta Boada.Albert Casals, un jove barceloní que no ha complert ni els 20 anys, i que és conegut pel seu llibre “El món sobre rodes” –on explica els seus viatges amb la cadira de rodes-, reflexiona d'una manera semblant a Boada amb el que ell anomena "felicisme", que considera la seva "filosofia o manera personal de veure el món i la vida", i que consisteix senzillament en la felicitat com l’únic motor de l’existència humana. “Un ha de viure la vida com veu que és feliç, i jo ho sóc viatjant, explica en el seu llibre, un dels que més es van vendre aquest passat Sant Jordi."Totes les accions de l’ésser humà estan motivades pel desig de ser feliç, i només amb una existència feliç podem proporcionar felicitat als altres" explica Casals. Si volem aconseguir una felicitat "permanent", és a dir, no momentània, la clau és "fer sempre allò que realment volem fer", un fet que moltes persones no porten a terme encara que pensin el contrari. Casals s'explica dient que totes les persones tenim el que podem anomenar la nostra "autèntica voluntat", que és allò que originalment volem fer, però que anem enterrant una vegada ens anem fent grans sota desenes d'obstacles invisibles com "la sensatesa, el sentit comú, l'opinió dels altres o les tendències socials del moment". Segons Casals, "aquests obstacles acaben fent creure a moltes persones que necessitem coses que realment no volem o que originalment no no ens feien cap falta: diners, una casa pròpia, un cotxe", tot i que també parla de coses immaterials, com "estabilitat, feina respectable, bona posició social, popularitat, èxit, i d'altres". Amb això, l'Albert Casals intenta explicar fins a quin punt tot això és relatiu, que no hi ha res que tingui un cert valor si no té cap lligam amb la felicitat. "Aquesta idea que hi ha coses que són bones independentment de la felicitat està tan profundament arrelat en la nostra societat que no es estrany que no ens n'adonem" explica Casals.
Tots aquests viatgers exerceixen una clara crítica a la societat occidental, amb la que es mostren disconformes. Segons Boada, aquests fenòmens de ruptura amb la vida convencional són “impulsos que posen en relleu un estat de precarietat de l’existència col·lectiva”. En aquest sentit, es poden considerar “un grup contracultural, així com ho van ser els hippies dels anys seixanta o els punks als anys setanta”. Aquests “nòmades” viatgen durant mesos i anys amb furgoneta, bicicleta, moto o fent autoestop, i moltes vegades sobrevivint amb poc més de tres euros al dia o fins i tot sense diners, com Casals. Aquests viatgers volen omplir la inquietud espiritual que tenen, i ho fan convivint amb persones de diferents cultures i coneixent noves formes de viure, perquè aquesta és la vida que “val la pena”, tal com diu Xavier Molins, que defineix la societat com “un sistema que fabrica individus en sèrie a costa d’ofegar l’espontaneïtat que cada adolescent porta a dins”.
Així com aquests viatgers critiquen la societat occidental, també critiquen el turisme de masses i es desmarquen de forma contundent d’aquesta manera de viatjar. Alguns d’aquest “nòmades” eviten els llocs turístics, aquelles poblacions que les guies de viatges consideren “parada obligatòria”. El Pere Bigas, un jove barceloní que també fa anys que viatja pel món fent autostop, creu que “per on passa el turisme de masses no torna a créixer l’herba”, perquè “si el turisme no té una proporció s’ho acaba menjant tot, com passa a les Rambles de Barcelona”. El que abans eren comerços de tota la vida s’han convertit en paradetes de souvenirs per a turistes. “A més a més el turisme espatlla les persones”, perquè en els llocs massificats és molt més difícil establir una relació amb la gent d’allà. Només se’t acostaran pels diners, i d’aquesta manera és molt difícil conviure i conèixer les persones autòctones.” El turisme representa, moltes vegades, tot el contrari del que s’hauria de buscar en un viatge. Quan viatgem haurien de caure certs estereotips i prejudicis que tenim del lloc que visitem, però moltes vegades succeeix el contrari, com passa a Barcelona, on els souvenirs més venuts són figures de sevillanes i barrets de mexicans. “Si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com a estimulador de fenòmens culturals reals, la majoria de vegades els subjuga i els trivialitza”, explica el periodista Climent Picornell. El turisme, com tothom sap, crea riquesa perquè fa entrar molts diners en països com el nostre, però també cal dir que “és un mitjà pobre i perillós per establir una verdadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de la cultura”. I el mateix que passa amb els souvenirs, passa amb les fotografies, com passa amb les desenes de mans de turistes que “aguanten” la Torre de Pisa mentre el company immortalitza la imatge. “El turisme de masses redueix el món a un circ amb entrada barata” critica Picornell.
Aquest afany de viatjar, sigui d’una manera o d’una altre, només és possible que succeeixi en les societats postmaterialistes, aquelles que ja han arribat a un grau de satisfacció material tan gran que donen per suposada la seguretat física i l’alimentació. En aquestes societats, en les que s’està passant dels valors materials als postmaterials, ha produït un considerable impuls dels nous moviments socials. Aquestes noves prioritats, com el sentiment de pertànyer a una comunitat o l’autoexpressió, han dividit partits polítics i han fet sorgir un procés de canvi cultural de gran envergadura, segons explica Ronald Inglehart, autor de The silent revolution (1977). En aquest llibre Inglehart pretenia medir objectivament el canvi de valors de les societats contemporànies mitjançant l’escala del postmaterialisme, ideada per ell mateix l’any 1970. La feina d’aquest científic polític ha portat l’evidència de que les societats actuals tendeixen cap a una societat basada més en idees d’autorealització i de participació (postmaterialisme) que d’estadis anteriors, quan l’ampliació de la seguretat econòmica i la seguretat cutadana (materialisme) ocupaven un espai molt més ampli en els programes electorals. “Tenia una casa, un cotxe i una feina amb un sou a final de mes, però em faltava alguna cosa” explica Carme Corretgé, i es que, com ella, moltes persones senten aquesta inquietud interior que només sorgeix en aquelles societats que han superat l’estadi dels valors materials. “Donem per suposat que a les dues del migdia dinarem, que quan sortim al carrer no ens mataran per robar-nos les sabates, com si fós la cosa més natural, quan en realitat no és això. El normal es que la gent s’hagi de buscar la vida” explica el doctor en filosofia Ferran Sáez. “Una societat tan segura com la nostra necessita estímuls emocionals que la realitat no li dóna” explica Sáez. “La vida de moltes persones a Occident és extraordinàriament monòtona; agafes el tren, vas a treballar, dines, tornes a casa, i així van passant els dies. És per això que hi ha aquesta necessitat d’adrenalina. Hi ha gent que ho soluciona mirant un serial, d’altres ho fan tirant-se amb parapent, anant a Port Aventura i aquest tipus de nòmades busquen les emocions viatjant.” explica Sáez. Les nostres emocions estan completament cobertes i això fa que en necessitem, perquè no ens trobem a gust amb aquesta seguretat tant absoluta. L’ésser humà es un mecanisme homeostàtic, que tendeix a l’equilibri, però quan no hi ha tendència al desequilibri es busca. “Això és un factor que cal saber per entendre el funcionament bàsic de l'èsser humà”, moltes vegades irracional.

C'est l'Afrique, monsieur!

La meva llista de llibres

La ciudad de la alegria, de Dominique Lapierre**
L'antropòleg innocent, de Nigel Barley**
Hacia rutas salvajes, de Jon Krackauer**
Èban, de Ryzkard Kapuscinski**

The curious incident of the dog in the night-time, Mark Haddon*
El caçador d'estels, de Khaled Hosseini*
Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini*
Chamán ,de Noah Gordon*
La innocent, d'Isabel Clara Simó*
Piel Blanca, de Alexandra Fuller*
L'home que va confondre la seva dona amb un barret, de Oliver Sacks*
Si això és un home, de Primo Levi*
Els Pilars de la terra, de Ken Follett*

Un món sense fi, de Ken Follett
A sang freda, de Truman Capote
El roig i el negre, de Stendhal
Madame Bovary, de Gustave Flaubert
Soul surfer, de Bethany Hamilton
Viatges amb Heròdot, de Ryzkard Kapuscinski
L'emperador, de Ryzkard Kapuscinski
Lapidarium IV, de Ryzkard Kapuscinski
Els cinics no serveixen per aquest ofici, de Ryzkard Kapuscinski
Onze Minuts, de Pablo Coelho
Tuesdays with Morrie, de Mitch Albom
The five people you meet in heaven, de Mitch Albom

El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial,de Samuel P.Huntington

El politòleg Samuel Huntington explica, en el seu llibre més famós i controvers, com està canviant el caràcter dels conflictes mundials. Durant les dècades de la guerra freda, aquests conflictes tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic, ja que els dos grans enfrontats eren els capitalistes i els comunistes -a part dels països no alineats-. Quan el bloc comunista es va enderrocar, el capitalisme es va extendre poc a poc per tot el món, i actualment queden poques zones on no sigui visible aquest ordre econòmic. Així com s'ha ampliat el capitalisme, durant aquests anys també s'ha ampliat, d'una manera o una altre, la cultura occidental. La indústria de Hollywood és coneguda arreu del món, els McDonalds són visibles a qualsevol gran ciutat del planeta i l'anglès s'ha convertit en l'idioma essencial per comunicar-se amb la resta de països.
Enfront de tot això, Huntington exposa com les diferents civilitzacions han retornat als seus orígens culturals -fonamentalment religiosos- i ara rebutgen cada vegada més tot allò que els hi ve en “format occidental”. D'aquesta manera, l'autor vaticina en el seu assaig les diferents civilitzacions que en un futur xocaran: el ressorgiment islàmic és una de les civilitzacions que es veu de forma més clara com ha retornat als seus orígens culturals, així com la civilització xinesa, que recupera mica en mica el confusionisme com a concepció de vida. La resta de grups culturals que Huntington agrupa amb el nom de civilització són la japonesa, la hindú -que, com la xinesa, augmentarà la seva economia, demografia, i per tant, influència a mesura que passin els anys-, la ortodoxa, la budista, l'africana i la llatinoamericana.
La resta del món ha deixat de veure amb bons ulls la influència de la cultura occidental en les seves vides, ja que veuen ara que la seva cultura es prou valuosa. Així doncs, s'ha potenciat tot el que és propi. Un dels exemples d'això seria, al meu parer, Bollywood, que s'ha convertit en una indústria cultural índia molt potent que ha fet disminuir, de forma inevitable, la influència de la cinematografia californiana. El que es pregunta l'autor és fins a quin punt la civilització occidental ha influït en les formes de viure de la resta del món, i també, doncs, fins a quin punt aquestes societats canviaran. Per molts xinesos i musulmans, la democràcia i la mateixa Declaració dels Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquest context, Huntington adverteix de que és necessari crear, dins l'acceptació de la diversitat, atributs comuns a totes les civilitzacions. Jo em pregunto, però, si aquesta necessitat de buscar atributs comuns és possible, ja que el que nosaltres creiem just per uns altres no ho és. Segons la cultura a la que pertanys, tot és relatiu, i per tant, és possible trobar punts en comú si ja d'entrada es veuen els drets humans i la democràcia com un invent occidental?
Les fronteres entre les grans civilitzacions, seran, segons Huntington, on es produiran les batalles del futur. Però, al meu parer, alguna de les civilitzacions que perfila l'autor són poc clares. Si que es veritat que, a part de la xinesa, l'hindú i la japonesa, que són societats amb una identitat més o menys comuna, la llatinoamericana té cada vegada més punts en comú. Creacions com l'ALBA en són un exemple, però són institucions. Què tenen en comú les diferents zones d'Amèrica Llatina si no és que va ser colonitzada per Espanya, i que, per tant, es parli castellà en tots aquests països?
La més confusa de totes és, però, l'africana. Tal com deia Kapuscinski a Èban, “África és massa gran per descriure-la. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d'una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem Àfrica. En realitat, apart del nom geogràfic, Àfrica no existeix”. Marroc no té res a veure amb Tanzània, ni res a veure amb Moçambic, així doncs, què pot unir un continent tant divers i amb unes cultures tan diferents?
Crec que, si bé Huntington vaticina que aquest ressorgir de les cultures autòctones és imparable, hi ha molts llocs on encara no ha ni arribat, on encara confonen occidental i modern, i on, crec, que encara tardarà molt a arribar aquest rebuig del que no es propi. D'igual manera, penso que la convergència no és global. Això ho veiem clarament a la nostra cultura, on hi han moviments separatistes. Aquest camí que predica Huntington cap a una pax universal es contradiu quan veiem casos concrets com el de Catalunya, el País Basc, Ruanda, Txetxènia, Palestina o Kosovo. El món convergeix amb organitzacions internacionals o òrgans institucionals i governamentals com la Unió Europea, però també divergeix, com es pot veure en els referèndums convocats a Groenlàndia, Quebec o Escòcia.

La necessitat d'obrir les ments occidentals

Europa es caracteritza per tenir una història marcada per greus episodis de violència, com si fos la forma natural de relacionar-nos amb els pobles veïns. El paisatge europeu està ple de muralles de defensa, castells, fortificacions, barreres i fronteres per la por a veure’ns envaïts pels pobles bàrbars, és a dir, els aliens, “els altres” que anomenava el reporter Ryskard Kapuscinski. Aquesta por, juntament amb el sentiment de superioritat -que fins fa ben poc regia a les ments occidentals i que encara perviu de forma més implícita-, va ser el causant de la colonització gairebé mundial que França, Anglaterra, Espanya i alguns països més van dur a terme de la forma més sanguinària possible. Per posar un exemple, amb només 12 anys es van aniquilar tots els pobles que vivien a Califòrnia des de feia més de 5.000 anys. El diàleg que tant pregonaven alguns dels nostres filòsofs clàssics més preuats ha servit més aviat de poc al llarg de la història.

Actualment, tot i que els occidentals haguem pres més consciència de que el sentiment de superioritat va ser una miratge que ens va cegar els ulls, de que cap poble no és ni millor ni pitjor que els altres, les barreres continuen existint, i això fa impossible el diàleg i l’entendiment entre els pobles. Les fronteres no són només físiques, també són polítiques, culturals i sobretot psicològiques. Europa continua tancada. Ara no son castells ni fortificacions, sinó que la muralla és la Unió Europea. El mateix passa amb la resta de “territoris santuaritzats”, tal com anomena el fotoperiodista Henry Dorion als estats occidentals; Amèrica del Nord, Sud Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Tots aquests països tenen, a part de fronteres físiques, fronteres psicològiques que eviten, de manera inconscient, el diàleg i l’apropament amb aquests “altres”. Això és un aspecte que ha de canviar en les nostres ments, perquè un món de pau no és possible sense el respecte i la comprensió amb aquests que són diferents a nosaltres.

Llista de llibres que cal llegir a la vida (segons Ignasi Boada)

-La Bíblia
-Upanishad (Selecció de Radhakrishna, The principal Upanisads, Harper Collins, New Delhi, 2000)
-Bhagavad-Gita (amb els comentaris de Shankara), cf. edició de Trotta
-Palicànon (Especialment l'anomenada "col·lecció del mig", així com el Dhammapada).
-Lao Tsé, Tao Te King.
-Confuci, Lun-Yu.
-Homer, L’Odissea (traducció de Carles Riba), La Ilíada (Traducció de Balasch).
-Píndar, Poemes (Les Olímpiques).
-Èsquil, Tragèdies (Prometeu, Prometeu encadenat, Els set contra Tebes, Agamèmnon, Les Eumènides).
-Sòfocles, Tragèdies (Èdip rei, Èdip a Colonos, Antígona. Traducció de Carles Riba).
-Eurípides, Tragèdies (Les bacants, Ifigènia, Medea).
-Obres completes dels Presocràtics (Kirk i Raven, edició d’Oxford; esp. Parmènides, “Sobre la naturalesa”, Heràclit, Empèdocles, Fragments dels pitagòrics).
-Tucídides, La guerra del Peloponès.
-Plató, Obres completes (cf. Col·lecció Bernat Metge).
-Aristòtil, Obres completes.
-Pausanias, Descripció de Grècia.
-Plotí, Les Eneades.
-Horaci, Obres completes (Odes, Epístules, Sàtires)..
-Càtul, Poesies (Col·lecció Bernat Metge).
-Ciceró, Discursos (Col·lecció Bernat Metge).
-Virgili, L’Eneida (traducció de Miquel Dolç), Les Bucòliques.
-Ovidi, Les metamorfosis, L’art d’estimar (Col·lecció Bernat Metge).
-Sèneca, Cartes a Lucili, De la Clemència (Col·lecció Bernat Metge).
-Marc Aureli, Reflexions.
-Epictet, Enquiridió.
-Flavius Josephus, La guerra dels jueus.
-Boeci, La consolació de la filosofia.
-Filó d’Alexandria, Escrits exegètics, Les qüestions (Gènesi i Èxode).
-St. Agustí, Les confessions, La ciutat de Déu, Soliloquis, De la Trinitat.
-Dionís l’Areopagita, Dels noms divins.-Maimònedes, Guia dels perplexos, Comentari de la Mishnà.
-Benet de Núrsia, Regulae.
-Mahoma, El Corà.
-Cavalcanti Guido, Balades.
-Dante, La Divina Comèdia, La Vida nova.
-Petrarca, El Cançoner, Els Sonets.
-Boccaccio, El Decameró.
-Ariosto, Orlando furioso.
-Llull, Ramon, Llibre de les contemplacions, Llibre d’Amic e Amat, Llibre d’Evast e Blanquerna, Llibre de meravelles etc.
-Meister Eckhart, Comentari a l’Evangeli de St. Joan, Comentari al Llibre del Gènesi, Tractats i prèdiques alemanyes, Sermons.
-Nicolau de Cusa, Docta ignorantia.
-Sant Tomàs d’Aquino, Summa Teològica, Summa contra gentils, De la Veritat.
-Bernat Metge, Obres completes (especialment Lo somni).
-Ausiàs March, Poesies.
-Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.
-Milton, El paradís perdut.
-Miquel Angel Buonarotti, Sonets.
-Cellini, Benvenuto, Autobiografia (traducció de Goethe),
-Gootfried d’Estrasburg, Tristany i Isolda (v. també R. Wagner!).
-Kempis, Thomas, La imitació de Crist.
-Villon, François, Balades.
-Rabelais, Gargantua i Pantagruel.
-Maquiavel, El príncep.
-Montaigne, Michel de, Assaigs (espec. Apologia de Ramon Sibiuda).
-Cervantes, Miguel de, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
-Gracián, El criticón.
-San Juan de la Cruz, Poesia completa .
-Santa Teresa de Jesús, Obres completes (especialment “Las Moradas”).
-Quevedo, Poesia completa, Los sueños, La vida del buscón, Política de Dios y gobierno de Cristo.
-Góngora, Poesia completa.
-Fray Luis de León, Poesies.
-Calderón de la Barca, Obres de Teatre (espc. La vida es sueño).
-Tirso de Molina, Teatre.
-Garcilaso de la Vega, Poesies.
-Lope de Vega, Poesies.
-Camoens, Luis de, Louisiades
-Erasme de Rotterdam, Del lliure albir, Elogi a la follia.
-Pico della Mirandola, Discurs sobre la dignitat humana.
-Moro, Thomas, Utopia.
-Campanella, Tomaso, La ciutat del sol.
-Luther, Martin, Del serf albir, Tischrede, Diktat de Supra Salterium, Comentaris.
-Calví, Institució cristiana (Institutio Christianae Religionis).
-Savonarola, L’última meditació.
-Shakespeare, Obres completes (tant el Teatre com Els Sonets -cf. traducció de salvador Oliva)
-Silesius, Angelus, El pelegrí Querubínic.
-Hobbes, Leviathan.
-Spinoza, Etica more geometrica, Tractat Teològic polític.
-Descartes, Discurs del mètode, Meditacions metafísiques, Els principis de la filosofia, Les passions de l’ànima.
-Leibniz, Discurs de metafísica, Monadologia, Nous assaigs sobre l'enteniment humà.
-Pascal, Pensaments, Les provincials.
-Molière, Teatre complet (esp. Tartuf, El malalt imaginari).
-Racine, Tragèdies (Fedre, Andròmac, Britannicus etc).
-Corneille, Teatre (El Cid, Policlet, Nicodem, Horaci...).
-Schleiermacher, Sobre la religió.
-Jacobi, Cartes sobre Spinoza.
-Winckelmann, Obres completes (especialment Pensaments sobre la imitació de les obres gregues).
-Lessing, Obres completes (especialment Laocoont, Nathan el savi)
-Saint Simon, Memòries.
-Goethe, Obres completes, (potser especialment Faust, Les desventures del jove Werther, Les afininats electives, Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, Egmond, La teoria dels colors, Hermann i Dorotea, El viatge a Itàlia, Elegies romanes, De la meva vida (Aus meinem Leben)[1], Poesies).
-Schiller, Obres completes, (Potser especialment Poesies i Himnes, Cartes sobre l’educació estètica de l’home, Don Karlos, Història de la caiguda d’Holanda, Maria Stuart, La promesa de Messina, Els lladres, Guillem Tell, Wallenstein, Kabala i amor, i en general tots els seus escrits sobre estètica (v. Sobre allò patètic!)).
-Herder, Cartes sobre la Humanitat, De l’origen de la llengua.
-Kant, Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica, Crítica del judici, Sobre el Bell i el Sublim, La pau perpètua, La fonamentació de la metafísica dels costums.
-Fichte, La Doctrina de la ciència.
-Hegel, Fenomenologia de l’esperit, Lliçons sobre estètica (Lliçons de Berlín), La filosofia de la història (espc. el pròleg), Enciclopèdia de les ciències (de 1816).
-Schelling, Del Jo, Sistema de l'idealisme transcendental, Sobre l’essència de la llibertat humana, Filosofia de la revelació, Filosofia de la Mitologia etc...
-Hölderlin, Obres completes (espc. Hyperió, Empèdocles i els Himnes).
-Marx, Karl, El manifest Comunista, Manuscrits econòmics filosòfics.
-Schopenhauer, El món com a voluntat i representació, Parerga i paral·lipòmena, Els dos problemes fonamentals de l’ètica.
-Heine, Heinrich, Obres completes.
-Kleist, Heinrich von, Michael Kohlaas, La marquesa d’O..
-Schlegel F., Lucinde.
-Novalis, Himnes a la nit, Heinrich von Ofterdingen, Els deixebles a Saïs, Cristiandat o Europa.
-Jean Paul, Obres completes (especialment Les Narracions i Titan).
-Grimm, germans, Contes.
-Clausewitz, De la guerra.
-Dickens Ch., Obres completes, (espc. Pickwick -trd. catalana de Josep Carner-,
Temps difícils, David Copperfield).
-Stendhal (Henri Beyle), Obres completes (espc. El roig i el negre, La cartoixa de Parma, Lucien Leuwen, De l’amor, Records d’egotisme, La vie de Henry Brulard, La vida de Rossinni).
-Flaubert, Madame Bovary, L’educació sentimental, Salambô.
-Mme. de Lafayette, La princesa de Clèves.
-Balzac, Le Pare Goriot, La dona de trenta anys, El cosí Pons, La pell de xagrí.
-Hugo, V. Les misérables, Nôtre Dame de Paris.
-Manzoni, A., I Promessi Sposi.
-Baudelaire, Poesia completa (esp. Les flors del mal) i prosa.
-Rimbaud, Poesia completa.
-Verlaine, Poesia completa.
-Zola, Émile, Germinal, L’Assommoir, Nana
-Leopardi, Poesia completa.
-Proust, La Recherche du temps perdu.
-Burckhardt, Cultura i art del renaixemnt a Itàlia.
-Clarín, La regenta.
-Darwin, L’origen de les espècies.
-Strindberg, Teatre complet (Damascus, La Srta. Júlia, El Pare etc)
-Ibsen, Teatre complet (esp. Peer Gynt).
-Jacobsen, Niels Lyhne, La senyora Maria Grubbe.
-Wordsworth, Poemes.
-Lord Byron, Don Juan, Poemes.
-Keats, John, Poemes.
-Mill, Stuart, De la llibertat
-Rilke, Rainer Maria, Els quaderns de Malte Lauridds Brigge, Cartes a un jove poeta, Cartes a una dona jove, Cartes a la comtessa Sizzo, Sonets a Orfeu, Testament, El llibre de les hores, Auguste Rodin, Duineser Elegien.
-Wilde, Oscar, De profundis, El retrat de Dorian Gray.
-Gògol, Ànimes mortes.
-Puixkin, Eugeni Oneguin.
-Turgeniev, Pares i Fills, El primer amor.
-Tolstoi, Guerra i Pau, Anna Karenina, La mort d’Ivan Ilitx, Resurrecció.
-Dostoievsky, Obres completes (Espc. Les nits blanques, Stepanxikovo i els seus habitants, Humiliats i ofesos, Memòries de la casa dels morts, El jugador, L’etern marit, Crim i càstig, L’idiota, Els dimonis, Memòries del subsòl, Els germans Karamàsov).
-Nietzsche, Obres completes (espec. L’origen de la tragèdia, Així parlà Zarathustra, La geneologia de la moral, La gaia ciència, La voluntat de poder).
-Freud, Obres completes (espc. Lliçons d’introducció a la psicoanàlisi, Més enllà del principi del plaer, La histèria, La interpretació dels somnis, Totem i tabú, La psicologia de masses, La incomoditat en la cultura, Moisès i la religió monoteista).
-Musil, Robert, L’home sense propietats, Les tribulacions del jove Törleß.
-Kafka, Novel·les (El castell, America, El procés, Metamorfosi...) i cartes (esp. Carta al pare).
-Mann, Thomas, Obra completa (espe. Tonio Kröger, Buddenbrooks, La muntanya màgica, , Mort a Venècia, Josep i els seus germans, L’elegit, Consideracions d’un apolític, Lotta a Weimar, Diaris, Doktor Faustus etc...).
-Lampedusa, G. T., El Guepard[1], Contes, Converses literàries.
-Hesse, Hermann, El llop estepari, Demian, Gertrud, Narziß i Goldmund.
-Joyce, James, Ulisses, El retrat de l’artista adolescent.
-Garcia Lorca, Federico, Obra completa Poesia i Teatre (esp. Bodas de sangre)
-Camus, A., La pesta, L’estranger, La caiguda, El mite de Sísif.
-Becket, S., Tot esperant Godot.
-Wittgenstein, L., Tractatus Logico-philosophicus, Investigacions filosòfiques.
-Weber, M. L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme.
-Heidegger, M., Ésser i temps, Introducció a la metafísica (etc...).
-Riba, C., Poesia (esp. Elegies de Bierville, Estances, Versions de Hölderlin, Salvatge cor)
-Carner, J. Poesia (especialment Nabí).
-Espriu S., Obres completes (esp. Cementiri de Sinera, Les Hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, El Final del laberint).

El PSC i la Pepsi, per Vicenç Villatoro

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_psc_i_la_pepsi_37741.php

Terres mullats, per Bibiana Ballbé

Matins amb regust a cloro de piscina i tovalloles en forma de terres mullats que escalfen. Llet amb galetes, iogurts i culleretes. Colònia ‘nenuco’, cabells ben clenxinats, i dues cuetes. Jocs de mans i vestits estampats. Botigues de caramels i pegadolça de pesseta. Pa amb ‘nocilla’ i tardes eternes. Llibretes d’espiral i llapis de colors. Soroll a terra de grava i olor a gespa recent segada. Viatges al seient de darrera i cançons desafinades. Bicicletes, colles d’estiu i primeres parelletes. Vespres camuflats de tendresa i nits plenes d’estrelles. Ja ho diuen, la millor olor? La del pa. El millor gust? El de la sal. Els millors records? Els de nen.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/terres_mullats_34786.php

"Hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria ( ...)
Hi ha una manera de no morir, o de morir el menys possible, que és viure el menys possible( ...)Hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer"

(Jordi Pujol Memòries. 1930-1980)

Només es veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls

Antoine de Saint-Éxupery