Room with a view

Simple Pregunta

2011-09-13T04:08:00.000-07:00

oh brote, anterior al árbol,

oh gota, anterior al río,

Alba

Oh niño, nacimiento de la belleza. Hubo

el resurgimiento del templo de las cosas. Hubo

la aparición de las alas. Al comienzo, hubo

y no hubo. Tras el comienzo

os pregunto, oh viajeros

en la oscuridad de las junglas

en la errancia del mar

en la nieve de las nubes

en la decrepitud de los hombres

os pregunto, oh emigrantes

¿por qué habéis emprendido ese viaje?

Abdelkrim Tabbal

Bosnia, el record del passat

2011-07-28T07:11:00.000-07:00

Líbia sí, Síria no

2011-06-11T06:54:00.000-07:00

Si, es veritat que en el Dret Internacional Humanitari existeixen disposicions que prohibeixen els atacs intencionats contra civils (resolució 1738), i que el cas de Líbia es un exemple molt clar de violació d’aquest dret, però la societat civil també s’ha de preguntar quines intencions hi han darrere de l’aprovació de les Nacions Unides de la resolució 1973. Aquesta, aprovada el febrer d’aquest mateix any, autoritza als Estats membres a adoptar totes les mesures necessàries –a excepció del paràgraf 9 de la resolució 1970, on s’aprova l’embargament d’armes al govern de Gaddafi, com és lògic-per protegir aquests civils que, amenaçats pel seu propi govern i amb un exèrcit carregat de mercenaris, temen per les seves vides.

És del tot raonable que la comunitat internacional vulgui intervenir en casos on les violacions dels Drets Humans son tan flagrants i visibles com a Líbia, però també es necessari i indispensable fer una reflexió més profunda de les relacions internacionals que operen avui en dia i criticar les actuacions i les decisions que es prenen al Consell de Seguretat en aquests casos. Amb això em refereixo a que els clars interessos occidentals pels recursos naturals de Líbia han influït d’una forma decisiva a portar a terme aquesta intervenció i que, si Líbia, mitjançant el apreciat petroli que posseeix, no hagués desestabilitzat les economies d’Europa tal i com ho va fer els primers dies, potser la resolució no s’hagués dut a terme.

Després de la desastrosa intervenció de la ONU a Somàlia, a principis dels noranta, Bill Clinton ja va dir que EEUU no tornaria a inmiscuir-se en assumptes externs si els interessos del propi país no es veien afectats. I això ho veiem avui més clarament que mai, ja que s’ha intervingut a Líbia, però no en molts altres països que pateixen els mateixos mals, com el Yemen o Síria. És per això que cal preguntar-se si les altes esferes realment es preocupen pel benestar dels ciutadans de Bengasi o si, pel contrari, ho fan més per controlar els recursos petrolífers que els hi pot aportar un país com Líbia.

Al meu parer, la segona versió es la més versemblant, i es per això que, segons la meva opinió, la roda ha començat a girar: primer, l’embargament d’armes, després, l’exclusió aèria i per acabar, l’ordre d’arrest sol•licitat pel Tribunal Penal Internacional contra Gaddafi.

Sí, s’han de penalitzar aquestes personalitats pels seus actes atroços, però tal i com va dir Amnistia Internacional, no s’ha de fer de “forma selectiva”. Si un organisme com les Nacions Unides, creat expressament per mantenir la pau i la seguretat al món, no vetlla per tots els civils d’una forma igualitària, no ho farà ningú.

La guerra fría del siglo XXI

2011-04-01T06:41:00.000-07:00

Actualmente, y ya entrados de pleno en un siglo XXI donde se prevé que los polos de poder mundiales cambien substancialmente, las relaciones internacionales se encuentran en un punto de inflexión entre el viejo modelo unilateralista de Estados Unidos como superpotencia que hace y deshace a su gusto y un nuevo modelo multilateral donde las potencias emergentes como China o la India van a ser cada vez más visibles y poderosas. Este nuevo plano internacional va a tener consecuencias inmediatas en la representación del poder de las instituciones internacionales, como la silla en el Consejo de Seguridad de la ONU que reclaman algunas potencias emergentes, pero también en una mayor extensión de la influencia china que ya se perfila en el Sudeste asiático y en otros países no muy amigos de los Estados Unidos.

Por lo tanto, el desplazamiento de poder en geopolítica se está dando ya, ahora, en estos precisos momentos. Lo decía Fareed Zakaria hace algunas semanas; “Era fácil dar la bienvenida al ascenso de China cuando era una abstracción. Ahora que es una realidad, la geopolítica de Asia va a ser interesante”₁.

Todos estos recortes de hegemonía a los que Estados Unidos se ha visto sometido durante los últimos tiempos, pero sobretodo durante esta última década, fueron el motivo de las guerras que Bush y sus compatriotas iniciaron en el Golfo y que, como se ha ido perfilando, no han dado muy buenos resultados, ni a la hora de mitigar el terrorismo –más bien ha aumentado- ni en la facilitación de los recursos naturales que tanto necesita Estados Unidos para subsistir. Esto recursos serán, precisamente, si no es que ya lo son, un motivo de lucha y tensión en el futuro entre las potencias que van a dominar el plano internacional de este siglo entrante. Sólo hace falta fijarse en la ya llamada “guerra” del Ártico y, claro está, tanto China e India como Estados Unidos no tendrán reparos a la hora de obtener influencia en territorios concretos con tal de obtener los preciados recursos. Giovanni Grevi lo mencionó en Foreign Policy; “los intereses de las grandes potencias son la principal variable, entre otras, que influyen en la evolución del sistema internacional”₂.

Con la llegada de Obama al poder en 2008 parece que la política exterior va a ser menos dura, más cooperativa y, sobretodo, menos beligerante que el anterior gobierno. En el nuevo documento de Estrategia de Seguridad Nacional se han introducido varios cambios en la retorica como “guerra contra el terror” o políticas militares unilaterales o de “guerra preventiva”. Pero esto no significa, como muchos auguran, que Estados Unidos esté renunciando a la hegemonía que ha ejercido desde 1945. “La política de Obama es más o menos la misma que la de Bush (…) lo único que Obama ganó el premio de la industria publicitaria de Estados Unidos por la mejor campaña de marketing del 2008” dice Noam Chomsky₃. Todo parece ser retórica.

Lo importante lo dejó bien claro Hillary Clinton en una frase corta y sencilla; el país “puede, debe y liderará en este nuevo siglo (…) el liderazgo mundial es una responsabilidad y también una oportunidad”₄. Eso si, las reglas del juego cambian, y en el plano internacional, EUA se ha dado cuenta que ya no tiene la fuerza suficiente para controlar o amenazar como lo hacia antes. Se ha visto en el “desmarchado” socialismo surgido en América Latina –causa más bien de un interés nacional estadounidense centrado en Asia Central-, pero se ve y se verá sobretodo en los grandes gigantes, India y China. Hay varios puntos en la agenda internacional que serán potencialmente conflictivos en el futuro. La venta de armas a Taiwán es uno de ellos, pero también lo fue la visita del Dalai Lama a Washington, la reciente concesión del premio Nobel de la Paz al disidente chino Liu Xiaobo -que por cierto dejó bien claro quienes eran los estados amigos de China- o las catastróficas divergencias entorno la batalla del cambio climático de la Cumbre de Copenhague. Otro de los temas que son realmente interesantes fue la censura de las búsquedas de Google en China, y es que la batalla por el control de las nuevas tecnologías será uno de los puntos clave, junto al conocimiento y la innovación, para la obtención de poder en un futuro no muy lejano.

Estados Unidos continua siendo la potencia militar por excelencia, y es que la seguridad continúa siendo el principal punto en la agenda doméstica de la administración actual. Aunque Obama muestre una faceta exterior de multilateralidad no nos debemos dejar engañar, porque el punto clave en su administración continua siendo la seguridad y la defensa, no la economía ni el medio ambiente. Si que hace muchos más esfuerzos en estos dos últimos puntos que el gobierno de George W.Bush, pero el punto principal continúa siendo el mismo. El término de “smart power” acuñado por Hillary Clinton no es más que una palabra simpática para mostrar al mundo el cambio de mentalidad del nuevo gobierno a la hora de hacer política exterior. Sí, el poder blando también es importante, y estaría bien pensar que las visitas de Obama a China e India no fueron solo una galería donde tomarse una foto con el primer ministro Manmohan Sinkh y el presidente Hu Jintao, sino para reforzar lazos con unos gigantes que, de alguna manera, ya están desafiando la hegemonía norteamericana.

Los llamados países BRIC representaron esta pasada década alrededor de la mitad del crecimiento económico mundial, y además los cuatro países cuentan con la mitad de la población del globo. Y esto va en aumento. Es lógico pensar que Obama, y Estados Unidos en general, quiera tener una buena relación con China e India, y que por eso se les llama “potenciales aliados”, pero cabe decir que hay diferencias muy importantes entre ambos.

Las diversas acciones que Estados Unidos e India han llevado a cabo estos últimos años han reforzado una relación que ya de por sí eran estrechas, ya sea porque ambos son democracias u por otras razones. En general, no hay miedo. No se teme una futura confrontación con el país, ya que, básicamente, Washington y Nueva Delhi se han ayudado mutuamente en la guerra contra Paquistán y en la obtención de armamento nuclear para la India, dos hechos que muestran que, al menos a medio plazo, las relaciones continuarán yendo en esta dirección.

Pero con China los pequeños problemas se van sumando; Taiwán, Google, Tíbet, la devaluación del Yuan o la disputa entre Japón, China y Taiwán por las islas Senkaku-Diaoyu son algunos elementos que muestran la dificultad de llevar unas buenas relaciones entre ambos. Y aquí la diplomacia que aplica Obama puede llegar a ser perjudicial, porque la hipocresía que se desprende de las declaraciones que ha hecho en política exterior pueden llegar a un callejón sin salida. “La diplomacia es el arte de decir lindo perrito hasta encontrar una piedra para tirársela” dijo alguien, y es que este arte puede no servir de nada a ambas partes si siguen haciéndose los suecos a los problemas que los compelen. Llegará un momento en que tendrán que afrontar unas diferencias que, en un futuro, pueden ser irreconciliables.

Por otra parte, si China continua creciendo tan rápidamente como hasta ahora, no seria de extrañar que esta cooperación ficticia pasara a una confrontación directa y real. De hecho, en la historia de las relaciones internacionales, y con la ausencia de una institución supranacional que vele por la seguridad de los estados, el enfrentamiento continúa siendo el desenlace natural de los conflictos de poder, salvo contadas excepciones. No nos engañemos; el hombre continúa siendo un lobo para el hombre aún en el siglo XXI, por muy modernos o postmodernos que seamos. Guillermo Marín nos dice que “la globalización no es una póliza de paz”. No lo es tampoco “la progresiva eliminación de la pobreza en China”₅ ni “el equilibrio de poderes entre las grandes potencias”₆. Lo que hay que tener en cuenta es que éste equilibrio aún no existe, pero “Washington y Pequín están acercándose peligrosamente a ese punto de inflexión y, si la tendencia persiste, uno no tardará en ver su hegemonía amenazada y el otro en atreverse a cuestionar el statu quo dominado por Occidente”. Aunque no hayamos llegado a este punto todavía, sí que es verdad que las ganancias absolutas pesan cada vez menos en el terreno norteamericano. Las ganancias relativas son vitales en el plano internacional, ya que el poder de un país se basa en la comparación con los otros actores estatales. Y más si amenazan, directa o indirectamente, a la posesión de la piedra filosofal.

La confrontación no significa necesariamente violencia. Si esto ocurre, lo más probable es que el auge de China se suma al carro del eje del mal junto con Iraq, Irán, Corea del Norte, y otros actores más difusos que ya están metidos en el saco, como Al Qaeda, el Socialismo de América Latina u otros enemigos de la democracia, la libertad, el capitalismo y el American Way of Living en general. “El sistema mundial está siendo desafiado por dos nuevas fuerzas: un creciente superpoder que se llama China y una creciente colección de individuos investidos de poder, como representan los WikiLeakers, entre otros” dice Thomas L.Friedman. Esta especie de nueva guerra fría es lo que caracterizará esta nueva era que llega, ya que en un mundo como el de hoy, la estabilidad y la seguridad nacional de un país no sólo se ve afectado con una bomba. Ahora, tomar una cierta decisión en Beijing puede hundir un importante sector económico en Massachusetts. Guillermo Marín dice que “el comercio y las tecnologías de la información serán los principales campos de batalla”. Es como aquello de la mariposa, que con su vuelo puede originar un tornado en la otra punta del mundo; se puede influenciar y malgastar al enemigo de muchas más maneras que con la fuerza, y esto es, posiblemente, en lo que se va a basar esta nueva Guerra Fría de Estados Unidos contra un enemigo difuso, translúcido, que no se perfila, pero que contempla tanto potencias emergentes como organizaciones transnacionales que pongan en peligro todo lo que suponga ser estadounidense.

1. President Obama, Asia is calling, Fareed Zakaria, Time.

2. El mundo interpolar, Giovanni Grevi, Foreign Policy.

3. A President’s Report Card. Obama’s first year as president, Noam Chomsky, Harvard International Review.

4. Remarks on United States Foreign Policy, Council on Foreign Relations, Washington, September 8, 2010.

5. *Guillermo Marín da como ejemplo los EEUU de la segunda mitad del siglo XIX, cuando la industrialización llevó también a una era de intervencionalismo militar que puso fin a la tradición aislacionista y pacifista del país. EEUU y China: ¿el próximo gran enfrentamiento?, Guillermo Marín, Política Exterior.

6. *Aunque se dice que el equilibrio de poderes es la mejor forma para garantizar la estabilidad internacional, porque la bipolaridad no es una garantía. Para poner un ejemplo Marín cita la división bipolar de Europa entre 1907 y 1914 entre la Triple Entente y la Triple Alianza, que desembocó en la Primera Guerra Mundial. Otro ejemplo que cita es la Guerra Fría entre EEUU y la URSS.

7. We’ve got only America A, Thomas L.Friedman, NYTimes.

C'est l'Afrique, monsieur!

2010-11-06T08:19:00.000-07:00

Cuando hice mis primeros viajes a África, en los años cincuenta y sesenta, la presencia de europeos era muy visible e importante. Hoy ya no lo es tanto.Tampoco existen sus instituciones. África ha vuelto a ser muy africana. Han vuelto la mentalidad y las costumbres de antaño. Ha veces nos saca de quicio el hecho de que allí nadie tiene sentido del tiempo, que nadie presta atención al reloj. Cuando alguien queda en encontrarse con alguien, aparece a la hora a la que consigue llegar. África es así.

Ryzkard Kapuscinski.

foto: Erg Awbari, Libia.

2010-09-26T11:58:00.000-07:00

During times of universal deceit, telling the truth becomes a revolutionary act

George Orwell

Poesia de Kapuscinsky II

2010-09-26T11:42:00.001-07:00

¿Quizá lo más grande
se diga con el silencio?
¿Como el cosmos?

¿la palabra
es una apariencia?
¿un intento de abarcar
lo inabarcable?

desconfianza frente a las palabras
que dan falsas señales
conducen a callejones sin salida
llevan a la tentación

Poesia de Kapuscinsky I

2010-09-26T10:59:00.000-07:00

Un hombre mayor
levanta
un dedo que ha mojado con la lengua

mira
de dónde sopla el viento

después
se sitúa según la dirección del aire
y sale volando

no muy alto
no muy lejos

Calma Natural

2010-09-26T10:43:00.001-07:00

Wear Sunscreen, the Philosophy

2010-09-26T10:19:00.000-07:00

"The real troubles in your life are apt to be things that
never crossed your worried mind; the kind that blindside you at 4pm
on some idle Tuesday"

2010-09-26T10:07:00.000-07:00

Al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys.

A.Lincoln

Haití i la cultura de submissió

2010-05-10T04:06:00.000-07:00

Frustració i impotència són dos de les paraules que més s’escolten quan parles amb qualsevol cooperant que ha vingut a ajudar a Haití després del terratrèmol que va destrossar la vida de tantes persones el fatídic 12 de gener.
Sembla que tant el govern com la gent de carrer no tinguin cap interès en tirar el país endavant i millorar les condicions de vida de la gent, la major part de la qual viu sota l’umbral de la pobresa. “S’han acostumat a viure amb la premissa de l’existencialisme” explica Pau Perez, un jove de Vilafranca que fa gairebé tres mesos que està de voluntari al país. “Això potser és la conseqüència de la historia d’Haití, d’una cultura de submissió”.
Les persones construeixen tendes sobre les runes i viuen envoltats de brossa. Passejant per Port-au-Prince no sembla que s’estigui fent cap canvi. Les runes continuen bloquejant carrers. Ningú es molesta en retirar les runes excepte alguna cadena de persones aïllades que retira les seves antigues cases pedra a pedra. El Palau Presidencial està custodiat per l’exèrcit de les Nacions Unides, però continua intacte, com si el terratrèmol s’hagués produït unes quantes hores abans. “És bastant irònic que hi hagin militars vigilant i que el Palau continuï igual” comenta Genís Cabré, un altre cooperant català. “Veus molts militars patrullant els carrers, però sembla que no canvii res”.
L’Elisabet Vallés, una altra voluntària catalana que també va viure la reconstrucció de Tailàndia després del tsunami, explica la diferencia entre un procés i l’altre: “A Tailàndia tota la població local es movia per ajudar i per veure millorar el seu país. Aquí no hi ha res d’això, sembla que als haitians no els hi importi viure com viuen ara, i això és molt frustrant.” Els tailandesos tenen unes condicions de vida molt millors que fa quatre anys perquè van saber aprofitar l’ajuda brindada dels altres països. “Això no passarà a Haití”, comenta l’Elisabet amb desesperança.
S’ha dit sovint que Haití és el país més pobre d’Amèrica per la seva història. Va ser el primer país on va triomfar una revolució d’esclaus, i això a França, la colonitzadora, no els hi va agradar. Des de la seva independència, el 1804, se’l va boicotejar. Primer França i després els Estats Units. “És la Cuba de principis del segle XIX” explica l’historiador Enric Cama. “El naixement d’Haití com a Estat duia l’estigma de la pobresa. Fa 200 anys aquesta mateixa comunitat internacional que ara està ajudant li feia el buit”.
Però l’ajut internacional que rep el país potser té una repercussió negativa, perquè la gent s’ha acostumat a que li donin tot fet. “Algunes donacions són nocives” explica Line Wolf Lindsen, una periodista danesa que va arribar pocs dies després del sisme. “Els preus del menjar en els mercats locals ha disminuït, perquè els haitians aconsegueixen el menjar gratis dels ajuts” comenta Line, i es que les donacions potser no són tant positives com tothom es pensa si el que es vol és que els propis haitians prenguin les rendes del seu país. “És un peix que es mossega la cua” diu Natàlia Mombiela, una altra cooperant, “perquè si no els hi dones menjar es moren de gana, i si els hi dones no treballen ni es mouen”. Carlos Sibaja, el coordinador de Centreamèrica i el Carib de la ONG Aldeas Infantiles, una de les ONG amb més poder a nivell mundial, explica que a Haití “s’ha creat una forta dependència de les organitzacions internacionals, ja des d’abans del terratrèmol. És per això que des d’Aldeas Infantiles “s’està realitzant un proces de desinstitucionalització” en aquest país, on s’intenta que cada vegada més haitians facin la feina que ara fan els foranis.
Molts altres creuen que la finalització de l’estat d’emergència decretat pel govern, que ha provocat que qualsevol donació estrangera es quedi a la frontera durant setmanes o mesos pels alts preus de les taxes que s’han de pagar per entrar qualsevol ajuda material a Haití, també repercuteix negativament. Un petit exemple és la tona de roba de segona mà i de material escolar recopilada de vàries escoles de Barcelona, que porta a la frontera tres setmanes, mentre alguns nens viuen sense pantalons ni sabates. La relació d’aquests dos elements porta a pensar en la injustícia d’aquesta situació creada pel govern, però és molt més complicat que això. Amb la roba podria succeir el mateix que amb el menjar, i que aquesta ajuda matés també el mercat en aquest sector. És per això que les institucions haitianes demanen donacions econòmiques i no materials, per revivar el comerç interior.
A Haití queden molts temes oberts que tardaran molt temps a resoldre’s. No només els problemes que ha deixat la catàstrofe natural, amb dos milions de persones vivint al carrer, sinó també la corrupció política, l’alt atur, i sobretot la cultura de submissió. Una cultura que no permet als haitians avançar cap a un futur, perquè per ells el futur és sempre immediat, és un demà, i aquest és el principal obstacle amb el que es troba Haití. Sota el vel de la pobresa d’Haití hi ha aquesta petjada històrica de la submissió. Una petjada que només es pot combatre amb l’educació de les noves generacions que portaran el país. Faran falta molts anys perquè Haití vegi més enllà del demà i comenci a construir un país.

El perill dels campaments d’Haiti; un cau d’infeccions

2010-05-10T03:58:00.000-07:00

Petionville és la part rica de Port-au-Prince, on viuen el 5% dels rics blancs que controlen prop de la meitat de l’illa. A diferència d’altres ciutats de l’Amèrica Llatina com Rio de Janeiro o Caracas, on la pobresa es concentra als turons i muntanyes amb cases amuntegades l’una sobre l’altra, aquí la part rica es troba a les muntanyes. El vent d’aquestes altures permet no tenir la cara amarada de suor, com passa a les planures massificades de la capital i els voltants. Es aquí on es mostra la cara més fosca d’Haití. Mentre aquest 5% sopa tranquil·lament en algun dels restaurants de luxe que hi ha a la zona, l’altre 95% viu en els parcs que rodegen aquests mateixos restaurants i mansions en unes condicions més que deplorables. La pudor de brossa, excrements i aigua bruta de les persones que viuen entre quatre teles al mig dels campaments que s’han muntat a tots i cada un dels parcs de la ciutat és indescriptible. Les persones es dutxen a l’aire lliure, cuinen davant de la vorera i per la nit, es poden veure espectacles al mateix carrer enmig del fangar que s’ha anat creant durant aquests 3 mesos que han passant des del devastador terratrèmol, on gairebé 2 milions de persones viuen sense sostre. En una vorera, les dones cuinen a les fosques al mig del carrer mentre a 100 metres de distància altres sopen magret d’ànec i fondie de formatge prop d’una piscina il·luminada. Aquesta és la situació d’Haití des de molt abans del terratrèmol.
Un dels problemes principals que afronta el país sencer, però sobretot Port-au-Prince i els seus voltants, són les muntanyes de brossa que s’han anat instal·lant per tot arreu d’on mengen porcs, gossos, gats i mils de mosques i que s’ha anat mesclant amb els grans bassals que van deixant les pluges que ara comencen. Cap ciutat d’Haití té un sistema de clavagueram en bones condicions i només hi ha plantes aïllades on tracten l’aigua potable. La situació de l’aigua, que abans ja era deficient, s’ha convertit en un gran problema, ja que gairebé totes les fonts d’abastiment de la capital estan contaminades.
Nens i adults es banyen als rius contaminats que creuen les planúries de la capital, on desemboca bona part de la brossa que no s’ha pogut cremar a les cents de fogueres que es veuen durant la nit a cada carrer. Segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de la ONU (OCHA), “la salubritat s’està convertint des de fa setmanes en una qüestió de preocupació major en molts assentaments temporals”. I sobretot ara, quan està començant l’època de pluges i tot queda inundat. “Amb l’arribada de les pluges el nombre de mosquits augmentarà substancialment, i això portarà a un increment de la malària” comenta la metgessa alemanya Vera Kühne, de l’ONG German Mine Clearers (DEMIRA), que proveeix ajuda mèdica d’urgència en països de postguerra i víctimes de desastres naturals, com en el cas d’Haití. “És impossible prevenir la malària en els campaments”, els llocs més perillosos per la brutícia, els bassals d’aigua i l’acumulació de gent.
Les condicions actuals de vida de gairebé 2 milions de persones desplaçades porten un gran risc de patir brots de malalties transmeses per l’aigua, com la diarrea, les infeccions respiratòries agudes, el dengue, el xarampió i la malària. “L’únic que es pot fer és millorar la higiene i la sanitat de l’aigua, evitar que les persones posin les tendes massa juntes les unes de les altres, i intentar portar aquestes persones dels assentaments a cases el més ràpid possible”. Ara el que pateix bona part de les persones que viuen en els campaments és la sarna, una infecció dermatològica extremadament contagiosa que els establiments mèdics, les ONG i les brigades mediques de Cuba i altres països (com Xina, Filipines i Taiwan) estan tractant i prevenint mitjançant el subministrament d’informació sobre aquestes malalties amb potencial epidèmic.

El paradís sanitari de les ONG

Abans del terratrèmol, més del 40% de la població no tenia cap accés a l’atenció de la salut, ja fos per la falta d’establiments propers o, en la majoria dels casos, degut als alts honoraris cobrats pels serveis. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) després del terratrèmol l’accés a la sanitat en el país ha fet un pas de gegant gràcies a l’arribada de molts equips estrangers i la instauració de serveis de salut gratuïts per part del Ministeri de la Sanitat Pública i de la Població (MSPP). El problema és que aquesta situació d’emergència no durarà per sempre: les ONG internacionals aniran marxant del país, i sembla que, d’aquí uns mesos, tot tornarà a estar igual com abans. Un país com Haití necessita un impuls molt més gran que el que estan portant a terme les organitzacions estrangeres ara mateix. La necessitat d’una reforma estructural era més que evident ja abans del sisme. No necessiten peix, necessiten que els hi ensenyin a pescar.

Haití: 3 mesos després del terratrèmol

2010-04-22T12:35:00.000-07:00

Un nen de l'orfenat de Santo 19, controlat per membres de l'associació de cienciologia. Es creu, des de SOS Aldeas Infantiles, que aqui dins s'està fent un "brain washing" als nens, i s'ha denunciat a l'Unicef.

Dos nenes que van cap a l'escola de SOS Aldeas Infantiles. Les classes van començar la setmana passada, tres mesos després del terratrèmol. Mentre escric aquestes linies els nens canten a l'aula del costat.

Una nena es retrova amb la seva familia després de viure durant tres mesos a l'alberg provisional de SOS Aldeas Infantiles, mentres s'intentava contactar amb els seus familiars. A sota, la seva mare.I la seva casa, destrossada completament.
Aqui, un dels campaments que s'han muntat a les afores de Port-au-Prince. El perill de l'època de plujes s'acosta: molts dels campaments estan a la vora dels rius, com aquest.
Pujats sobre un autobús, fem fotos del Palau Presidencial, completament destrossat.

L'Stephan, un periodista austríac, filmant el palau pel documental de SOS amb el que està treballant.

Els busos d'Haití: cada un el decora a la seva manera.

La lluita pels més dèbils: els drets dels nens a Haití

2010-04-22T12:07:00.000-07:00

Muntanyes de brossa al mig del carrer, mosques, cases destruïdes, allaus de runes, aigua contaminada, calor sufocant, pudor insuportable. Aquesta és la misèria que es palpa fent una vista ràpida als carrers de Port-au-Prince i els seus voltants, però dins de cada família, de cada casa, la desgràcia és d’una magnitud molt més gran. L’Olivier i el Pierre són dos germans que estan en un orfenat al poble de Santo, prop de la capital. No saben res dels seus pares des del 12 de gener, quan Haití, el país més pobre de l’hemisferi occidental va patir el pitjor terratrèmol dels últims 200 anys. En un país de 10 milions d’habitants, es conten 220.000 morts i prop de 1.300.0000 persones que s’han quedat sense sostre només a l’àrea de Port-au-Prince. I s’estima prop d’un milió de nens orfes, com el Pierre i l’Olivier.
En aquest context, l’ajuda internacional és essencial per la reconstrucció d’un país que, ja abans del sisme, patia greus problemes de corrupció política, atur, desnutrició i una salut deplorable. Ja abans del terratrèmol, més de la meitat de la població no tenia accés a la salut o a l’aigua potable. Un atur que s’elevava a un 85% provocava, d’alguna manera, que un 30% dels nens patissin desnutrició crònica, per no parlar de les dificultats en l’educació dels infants, on, ja abans de la catàstrofe, només un 33% d’ells acabava l’escola primària.
L’augment fins a més de 7.000 soldats de la Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a Haití (MINUSTAH) a la regió de Port-au-Prince, que ja estava al país des de 2004, és bàsica per la seguretat d’una ciutat sumida en el pillatge, la violència i la por. De fet, la quantitat d’organitzacions internacionals que estan presents a la ciutat ajudant en la reconstrucció del país és impressionant: Unicef, Oxfam, Save the Children, SOS Children’s Villages i World Vision International en són una petita porció. Mai abans Haití havia tigut tanta atenció internacional com ara, i aquesta podria ser l’oportunitat d’or per un país que sempre ha viscut sota l’ombra de la pobresa.
Dels 150 orfenats que hi havia abans del terratrèmol s’ha passat a 450, segons dades de l’Unicef. Aixo sense comptar tots els que encara no estan censats. I no nomes s’han creat el triple de centres, sinó que cada un d’ells es troba amb dificultats perquè no donen l’abast. Al poble de Santo, a les afores de la capital, l’Aldea Infantil SOS, que comptava amb 153 nens abans del terratrèmol, ha passat a tenir-ne prop de 450. Bona part d’aquests nens encara dormen en tendes. Els programes de enfortiment familiar, on s’alimenten els nens de famílies amb dificultats econòmiques a través de menjadors comunitaris, també s’ha desbordat. De prop de 1.000 nens s’ha passat a 13.200, i es preveu arribar a 40.000 abans del desembre. És en aquesta ONG on van arribar els 33 nens que una organització cristiana nord-americana volia endur-se als Estats Units sense cap tipus de documentació a finals de gener.
Els problemes referents als òrfens no es limiten a tenir un sostre i un plat per menjar cada dia. Des de l’Unicef, i mitjançant el departament de protección als menors, s’intenta evitar el tràfic de nens -abans del terratrèmol el govern estimava que es traficaven prop de 2.000 nens a l’any, la majoria dels quals anaven a parar a Estats Units i Canadà-. Es creu que el tràfic ha disminuït, ja que les fronteres estan molt més controlades que durant les primeres setmanes del terratrèmol, quan la falta de subministraments dificultava el seguiment de les entrades i les sortides de camions.
Un dels altres problemes que tracta el departament de protecció als menors de la Unicef es vetllar perqupe els orfenats estiguin en condicions de salut, alimentació i educació necessàries, però a vegades es difícil. Just en el mateix carrer 19 de Santo, al costat de l’Aldea Infantil, hi ha un orfenat controlat per membres de l’associació de cienciologia de Tampa, Florida. Un orfenat que no està censat ni te cap contacte amb Unicef on s’estan adoctrinant prop de 120 nens. Ningú sap quantes altres sectes es podrien estar aprofitant de la situació que pateix el país ara mateix.
La paradoxa és que, a pesar de tot això, el govern haitià ha retirat l’estat d’emergència del país i donacions que arriben des de l’estranger, que és bona part del que reben les organitzacions que treballen en el país, tenen dificultats per entrar a Haití. La frontera amb la República Dominicana, que és per on entra la major part de l’ajuda, està col·lapsada –hi ha camions que esperen des de fa algunes setmanes-, i al port de la capital la situació no és gaire més encoratjadora.
Malgrat tot, però, Haití està ressorgint poc a poc d’entre les cendres, o més ben dit, d’entre les pedres. Els nens comencen l’escola, la desnutrició està disminuint i sembla haver-hi més seguretat. Però encara queda molta feina per fer.

2010-02-25T03:07:00.001-08:00

"Primer t'ignoren. Després es riuen de tu. Després t'ataquen. I aleshores guanyes."

Mohandas Gandhi

2010-02-25T03:06:00.000-08:00

"Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància"

Gades

2010-02-17T09:59:00.000-08:00

No hay que mirar nunca para atrás. En todo puede surgir una aventura. Pero ante las ansias de la nueva aventura, hay como un miedo por abandonar la anterior. Plántale cara a ese miedo.

Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite

2010-02-15T10:33:00.000-08:00

Hace 2 años que camina por el mundo. Sin teléfono, sin piscina, sin mascotas, sin cigarrillos. La máxima libertad. Un extremista. Un viajero esteta cuyo hogar es la carretera. Escapó de Atlanta. Jamás regresará. La causa:"no hay nada como el Oeste". Y ahora, después de dos años de vagar por el mundo, emprende su última y mayor aventura. La batalla decisiva para destruir su falso yo interior y culminar victoriosamente su revolución espiritual. Diez días y dies noches subiendo a trenes de carga y haciendo autostop lo han llevado al magnífico e indómito Norte. Huye del veneno de la civilización y camina solo a través del monte para perderse en una tierra salvaje.

Alex Supertramp, mayo 1992 (Into the wild, Jon Krakauer)

2010-02-15T10:23:00.000-08:00

En lo que respecta a mi regreso a la civilización, no creo que se produzca pronto. Todavía no me he cansado de los espacios salvajes; al contrario, cada vez estoy más entusiasmado con su belleza y la vida de vagabundo que llevo. Prefiero una silla de montar antes que un tranvía, el cielo estrellado antes que un techo, la senda oscura y difícil que conduce a lo desconocido antes que una carretera de asfalto, y la profunda paz de la naturaleza antes que el descontento que alimentan las ciudades. ¿Me culpas de que siga aquí, en el lugar al que siento que pertenezco y donde yo y el mundo que me rodea somos uno? Es cierto que ´ñoro la compañía inteligente, pero hay tan pocas personas con quienes compartir las cosas que tanto significan para mí que he aprendido a contenerme. Me basta estar rodeado de belleza (...).

Incluso pr lo que deduzco de tus breves comentarios, sé que no podría soportar ni la rutina ni el ajetreo de la vida que estás obligado a llevar. Creo que nunca podré echar raíces. A estas alturas he buceado tanto en las profundidades de la vida, que preferiría cualquier cosa antes que tener que conformarme con una existencia sin emociones.

(Into the wild, Jon Krackauer)

2010-02-15T09:59:00.000-08:00

"Aún te quedan muchos años de vida, Ron, y sería una pena que no aprovecharas este momento para introducir cambios revolucionarios en tu existencia y adentrarte en un reino de experiencias que desconoces. (...) Sólo tenemos que ser valientes, rebelarnos contra nuestro estilo de vida habitual y empezar a vivir al margen de las convenciones."

Into the wild, Jon Krackauer

2010-02-15T09:54:00.000-08:00

Ningún hombre se guió jamás por su genio hasta el punto de equivocarse. Aunque el resultado fuera la postración física o incluso en el caso de que nadie pudiera afirmar que las consecuencias habían sido lamentables, para tales hombres existía una vida conforme a unos principios más elevados. Si recibes con alegría el día y la noche, si la vida despide la fragancia de las flores y las plantas aromáticas, si es más flexible, estrellada e inmortal, el mérito es tuyo. La naturaleza entera es tu recompensa y has provocado por un instante que sea a ti mismo quien bendiga. Los grandes logros y principios son muy difíciles de apreciar. Dudamos de su existencia con facilidad. Pronto los olvidamos. Pero son la más elevada de las realidades (...). La auténtica cosecha de la vida cotidiana es tan intangible e indescriptible como los matices de la mañana o la noche. Es como atrapar un poco de polvo de las estrellas o asir el fragmento de un arco iris.

Henry David Thoreau, Walden o la vida en los bosques

2010-02-15T09:48:00.000-08:00

En cuanto a mí, he decidido que me dejaré arrastrar por la corriente de la vida durante un tiempo. La libertad y la simple belleza de la vida son algo demasiado valioso como para desperdiciarlas.

Alexander Supertramp (Into the wild, Jon Krackauer)

2010-02-15T09:42:00.000-08:00

El desierto es un entorno de revelaciones, un lugar de una genética y una psicología extrañas, de una sensorialidad austera, con unaestética abstracta y una historia cargada de hostilidad (...). Sus formas son audaces, incitantes. La mente queda presa de la luz, el espacio, la originalidad cinestética de la aridez, las altas temperaturas y el viento. El cielo del desierto es envolvente, majestuoso y terrible (...). Es al desierto adonde se dirigen los profetas y ermitaños, adonde van los peregrinos y exiliados. Es en él donde los líderes de las grandes religiones han buscado los valores terapéuticos y espirituales del retiro, no para escapar de la realidad, sino para descubrirla.

Paul Shepard, Man in the Landscape: a Historic View of the Esthetics of Nature

2010-02-15T09:40:00.000-08:00

Quería movimiento, no una existencia sosegada. Quería emoción y peligro, así como la oportunidad de sacrificarme por amor. Me sentía henchido de tanta energía que no podía canalizarla a través de la vida tranquila que llevábamos.

León Tolstoi, Felicidad familiar

2010-02-15T09:29:00.000-08:00

Un sombrío bosque de abetos se cernía amenazador sobre los márgenes del río helado. No hacía mucho que el viento había despojado a los árboles de su manto blanco, y éstos parecían arrimarse mutuamente bajo la agonizante luz del crepúsculo, negros como un mal presagio. Un vasto silencio reinaba sobre la tierra. La misma tierra era una desolación pura, sin vida ni movimiento, tan fría y desnuda que su espíritu no era siquiera el espíritu de la tristeza. Se insinuaba una especie de risa más terrible que cualquier tristeza: una risa amarga como la sonrisa de la Esfinge, una risa fría como la escarcha y que participaba de una siniestra infalibilidad. Era la magistral sabiduría de la eternidad que se reía de la futilidad y los inútiles esfuerzos de la vida. Era la naturaleza salvaje, el helado corazón de las tierras salvajes del Norte.

Jack London, Colmillo blanco

Adéu al nacionalisme, visca la nació!

2010-02-14T04:10:00.000-08:00

http://www.carod.cat/canal-videobloc

Conferència de Josep-Lluis Carod-Rovira

04.11.2009

2010-02-14T04:02:00.000-08:00

Es tan corto el amor y tan largo el olvido.

Podrán cortar las flores, pero no podran detener la primavera.

En un beso, sabrás todo lo que he callado.

Pablo Neruda

2010-02-12T04:50:00.002-08:00

La vida imita l'art,
més que no pas l'art imita la vida

Oscar Wilde

2010-02-12T04:50:00.001-08:00

Si viatges, tens alguna cosa de què parlar
quan tornes a casa

Aldous Huxley

Imaginaris europeus

2010-02-12T04:07:00.000-08:00

Venecia lleva siglos muriéndose.
Es la vaporosa novela de la muerte

Manuel Leguineche

Si un alemany vol tenir consciència de la seva força, és necessari que començi per tenir mitja ampolla al cos o, encara millor, una ampolla sencera

Otto von Bismarck

Llavors Anglaterra m'arriba a mi, i què li dic? Li dic: "Escolta carinyo, els fets de cara. Estem en el tercer mileni i els teus pits estan caiguts. La solució no és un sostenidor que te'ls aixequi"

Julian Barnes ("Anglaterra, Anglaterra")

Si m'hagués quedat a Dublín, m'hauria passat el dia assegut a un pub

Samuel Beckett (quan va marxar a viure a París)

Com es possible governar un país que produeix 370 formatges diferents?

Charles de Gaulle

Vaya negocio tienen montado aquí en el Vaticano. Y pensar que empezaron con un pesebre..

Miguel Gila

Sólo puede circular por Nápoles quien haya nacido allá

Félix de Azúa

(del llibre "Els veïns de dalt", Albert Om)

2010-02-12T03:53:00.000-08:00

Bailar,
frustración vertical
de un deseo horizontal

Amor,
palabra de cuatro letras,
dos consonantes,
dos vocales y dos idiotas

Lengua,
organo sexual que
algunos degenerados
usan para hablar

Indiferencia
Actitud que adopta una mujer
hacia un hombre que no le interesa,
que es interpretada por el hombre como
"se está haciendo la difícil"

Diplomacia
Arte de decir "lindo perrito",
hasta encontrar una piedra para
tirársela

Supermodelos
Evidencia de que todos los demás
estamos mal hechos

Trabajo en equipo
Posibilidad de echarle la culpa a los demás

Nòmades

2009-09-03T07:07:00.001-07:00

Després de recórrer 125.000 kilòmetres durant més de tres anys, des de la Patagonia a Alaska, Rafa Tornabell i la seva nòvia han tornat a casa, però no per gaire temps. El motiu és posar a punt la Lola -la seva furgoneta- per tornar a emprendre un altre gran viatge per Àsia. La parella va arribar, el gener del 2006, a la ciutat de Buenos Aires, i des d'allà van fer camí cap a Ushuaia per remuntar tot el continent; Xile, Bolivia, Perú, Colòmbia, Equador per continuar pujant per centreamèrica i acabar a Alaska. Aquesta aventura, que van relatar a la seva web (www.tornatornabell.org) però, no li ve de nou a Rafa Tornabell, que té un currículum difícil de superar: quan només tenia 15 anys va recórrer tota la Península Ibèrica amb una mini montesa de 50 cc. Més tard, als 17, va comprar-se una moto més potent i va recórrer, durant dos anys, tot Europa i Egipte. Al tornar, però, no va poder-se estar quiet per gaire temps, i al cap d'un any ja tornava a agafar la carretera -ara amb un cotxe 2CV- per anar d'Europa a Àsia i fins Austràlia durant tres llargs anys. Tornabell ha estat més de 20 viatjant, i ha sobreviscut de maneres molt diverses, des de comprar camions a Alemanya i vendre'ls al Nepal a dissenyar rutes per agències de viatges a Àfrica i Àsia. "El viatge és una filosofia de vida" explica el català. "És una qüestió de filosofia i d'inquietud, tot i que el que és realment difícil és baixar del tren de la vida quotidiana amb totes les seves comoditats i dependències. És una qüestió de prioritats". Per viatjar es necessita temps i voluntat, però en la societat occidental, cada vegada més veloç, frenètica i alienada, això es fa difícil. És per això que algunes persones, com el Rafa, decideixen no immergir-se en aquest tipus de vida sedentària i còmode per viure el somni de tot viatger.Ignasi Boada, professor de Cristianisme i cultura contemporània de la Universitat Ramon Llull, creu que a les societats occidentals "ens hem deixat seduir per aquest món de comoditats i del viure bé i que, per això, estem pagant un preu altíssim, ja que sentim que no estem vivint com hauríem de viure, que no estem esmerçant la nostra existència en coses que realment ens omplin". Segons Boada, moltes persones vivim frustrades i alienades, ja que no ens identifiquem amb la feina que fem, i això fa que veiem les nostres feines com un "lloc de tortura, aquest lloc on mirem l'hora per veure quan queda per sortir alliberats". Això es produeix quan hi ha una falta d'integritat entre com sóc i què faig, i que porta a algunes persones a replantejar-se la seva existència. Aquest no seria ben bé el cas de Tornabell, ja que des de petit ja va empendre el camí què volia, però si que ho és de moltes altres persones que van decidir "baixar del tren" de la societat occidental per viure segons els seus "principis", com el Xavier Molins i la Carme Corretgé. L'any 2005 van decidir, els dos, deixar les seves feines de Barcelona per anar a fer la volta al món durant un any. Al tornar, i després de crear una web on, a més d'explicar els seus viatges, organitzaven projectes d'ajuda a vàries localitats de Sudamèrica i Centreamèrica (www.lavueltaalmundo.net), van intentar tornar a portar una vida "normal" -ells diuen que l'home és l'únic animal que cau dues vegades en la mateixa pedra- però que es trobaven fora de lloc. "Volia fer alguna cosa amb el que cregués de veritat, alguna cosa que m’apassionés" explica la Carme. I va ser així com van tornar a agafar un altre avió per fer la seva segona volta al món. Des d'aleshores no han parat de viatjar. La seva web s'ha convertit en un punt de referència per aquells viatgers que busquen informació i consells. Els seus projectes solidaris han anat prosperant i han creat, a més, una petita agència de viatges per recorre la Índia i el Nepal, la zona on es troben des d'aquest 2009. Segons Boada, aquests viatgers van darrere del desig de la veritat interior, de ser fidels amb ells mateixos i amb el que volen per la seva vida. "És com l'estudiant que tria una opció de carrera que no li acaba d'agradar per la possibilitat de trobar feina en canvi d'escollir el que realment li agrada encara que tingui un futur més incert" explica Boada. "S'equivoca si no fa el que vol, perquè tota la vida viurà com algú que té el sentiment de traicionar-se. S'ha de tenir un respecte a un mateix i el coratge d’encarnar l’existència sent fidels a nosaltres mateixos, malgrat els riscs que té cada opció". El problema és, però, que "tenim por", i que és per això que "quan veiem que els altres s’atreveixen a viure la vida com volen, ens incomoda, perquè és el que hauríem de fer tots. "Hauríem de tenir una certa heroïcitat per no posar per davant de la nostra veritat interior cap altre cosa" comenta Boada.Albert Casals, un jove barceloní que no ha complert ni els 20 anys, i que és conegut pel seu llibre “El món sobre rodes” –on explica els seus viatges amb la cadira de rodes-, reflexiona d'una manera semblant a Boada amb el que ell anomena "felicisme", que considera la seva "filosofia o manera personal de veure el món i la vida", i que consisteix senzillament en la felicitat com l’únic motor de l’existència humana. “Un ha de viure la vida com veu que és feliç, i jo ho sóc viatjant, explica en el seu llibre, un dels que més es van vendre aquest passat Sant Jordi."Totes les accions de l’ésser humà estan motivades pel desig de ser feliç, i només amb una existència feliç podem proporcionar felicitat als altres" explica Casals. Si volem aconseguir una felicitat "permanent", és a dir, no momentània, la clau és "fer sempre allò que realment volem fer", un fet que moltes persones no porten a terme encara que pensin el contrari. Casals s'explica dient que totes les persones tenim el que podem anomenar la nostra "autèntica voluntat", que és allò que originalment volem fer, però que anem enterrant una vegada ens anem fent grans sota desenes d'obstacles invisibles com "la sensatesa, el sentit comú, l'opinió dels altres o les tendències socials del moment". Segons Casals, "aquests obstacles acaben fent creure a moltes persones que necessitem coses que realment no volem o que originalment no no ens feien cap falta: diners, una casa pròpia, un cotxe", tot i que també parla de coses immaterials, com "estabilitat, feina respectable, bona posició social, popularitat, èxit, i d'altres". Amb això, l'Albert Casals intenta explicar fins a quin punt tot això és relatiu, que no hi ha res que tingui un cert valor si no té cap lligam amb la felicitat. "Aquesta idea que hi ha coses que són bones independentment de la felicitat està tan profundament arrelat en la nostra societat que no es estrany que no ens n'adonem" explica Casals.
Tots aquests viatgers exerceixen una clara crítica a la societat occidental, amb la que es mostren disconformes. Segons Boada, aquests fenòmens de ruptura amb la vida convencional són “impulsos que posen en relleu un estat de precarietat de l’existència col·lectiva”. En aquest sentit, es poden considerar “un grup contracultural, així com ho van ser els hippies dels anys seixanta o els punks als anys setanta”. Aquests “nòmades” viatgen durant mesos i anys amb furgoneta, bicicleta, moto o fent autoestop, i moltes vegades sobrevivint amb poc més de tres euros al dia o fins i tot sense diners, com Casals. Aquests viatgers volen omplir la inquietud espiritual que tenen, i ho fan convivint amb persones de diferents cultures i coneixent noves formes de viure, perquè aquesta és la vida que “val la pena”, tal com diu Xavier Molins, que defineix la societat com “un sistema que fabrica individus en sèrie a costa d’ofegar l’espontaneïtat que cada adolescent porta a dins”.
Així com aquests viatgers critiquen la societat occidental, també critiquen el turisme de masses i es desmarquen de forma contundent d’aquesta manera de viatjar. Alguns d’aquest “nòmades” eviten els llocs turístics, aquelles poblacions que les guies de viatges consideren “parada obligatòria”. El Pere Bigas, un jove barceloní que també fa anys que viatja pel món fent autostop, creu que “per on passa el turisme de masses no torna a créixer l’herba”, perquè “si el turisme no té una proporció s’ho acaba menjant tot, com passa a les Rambles de Barcelona”. El que abans eren comerços de tota la vida s’han convertit en paradetes de souvenirs per a turistes. “A més a més el turisme espatlla les persones”, perquè en els llocs massificats és molt més difícil establir una relació amb la gent d’allà. Només se’t acostaran pels diners, i d’aquesta manera és molt difícil conviure i conèixer les persones autòctones.” El turisme representa, moltes vegades, tot el contrari del que s’hauria de buscar en un viatge. Quan viatgem haurien de caure certs estereotips i prejudicis que tenim del lloc que visitem, però moltes vegades succeeix el contrari, com passa a Barcelona, on els souvenirs més venuts són figures de sevillanes i barrets de mexicans. “Si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com a estimulador de fenòmens culturals reals, la majoria de vegades els subjuga i els trivialitza”, explica el periodista Climent Picornell. El turisme, com tothom sap, crea riquesa perquè fa entrar molts diners en països com el nostre, però també cal dir que “és un mitjà pobre i perillós per establir una verdadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de la cultura”. I el mateix que passa amb els souvenirs, passa amb les fotografies, com passa amb les desenes de mans de turistes que “aguanten” la Torre de Pisa mentre el company immortalitza la imatge. “El turisme de masses redueix el món a un circ amb entrada barata” critica Picornell.
Aquest afany de viatjar, sigui d’una manera o d’una altre, només és possible que succeeixi en les societats postmaterialistes, aquelles que ja han arribat a un grau de satisfacció material tan gran que donen per suposada la seguretat física i l’alimentació. En aquestes societats, en les que s’està passant dels valors materials als postmaterials, ha produït un considerable impuls dels nous moviments socials. Aquestes noves prioritats, com el sentiment de pertànyer a una comunitat o l’autoexpressió, han dividit partits polítics i han fet sorgir un procés de canvi cultural de gran envergadura, segons explica Ronald Inglehart, autor de The silent revolution (1977). En aquest llibre Inglehart pretenia medir objectivament el canvi de valors de les societats contemporànies mitjançant l’escala del postmaterialisme, ideada per ell mateix l’any 1970. La feina d’aquest científic polític ha portat l’evidència de que les societats actuals tendeixen cap a una societat basada més en idees d’autorealització i de participació (postmaterialisme) que d’estadis anteriors, quan l’ampliació de la seguretat econòmica i la seguretat cutadana (materialisme) ocupaven un espai molt més ampli en els programes electorals. “Tenia una casa, un cotxe i una feina amb un sou a final de mes, però em faltava alguna cosa” explica Carme Corretgé, i es que, com ella, moltes persones senten aquesta inquietud interior que només sorgeix en aquelles societats que han superat l’estadi dels valors materials. “Donem per suposat que a les dues del migdia dinarem, que quan sortim al carrer no ens mataran per robar-nos les sabates, com si fós la cosa més natural, quan en realitat no és això. El normal es que la gent s’hagi de buscar la vida” explica el doctor en filosofia Ferran Sáez. “Una societat tan segura com la nostra necessita estímuls emocionals que la realitat no li dóna” explica Sáez. “La vida de moltes persones a Occident és extraordinàriament monòtona; agafes el tren, vas a treballar, dines, tornes a casa, i així van passant els dies. És per això que hi ha aquesta necessitat d’adrenalina. Hi ha gent que ho soluciona mirant un serial, d’altres ho fan tirant-se amb parapent, anant a Port Aventura i aquest tipus de nòmades busquen les emocions viatjant.” explica Sáez. Les nostres emocions estan completament cobertes i això fa que en necessitem, perquè no ens trobem a gust amb aquesta seguretat tant absoluta. L’ésser humà es un mecanisme homeostàtic, que tendeix a l’equilibri, però quan no hi ha tendència al desequilibri es busca. “Això és un factor que cal saber per entendre el funcionament bàsic de l'èsser humà”, moltes vegades irracional.

C'est l'Afrique, monsieur!

2009-08-31T07:07:00.000-07:00

La meva llista de llibres

2009-08-31T05:33:00.000-07:00

La ciudad de la alegria, de Dominique Lapierre**
L'antropòleg innocent, de Nigel Barley**
Hacia rutas salvajes, de Jon Krackauer**
Èban, de Ryzkard Kapuscinski**

The curious incident of the dog in the night-time, Mark Haddon*
El caçador d'estels, de Khaled Hosseini*
Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini*
Chamán ,de Noah Gordon*
La innocent, d'Isabel Clara Simó*
Piel Blanca, de Alexandra Fuller*
L'home que va confondre la seva dona amb un barret, de Oliver Sacks*
Si això és un home, de Primo Levi*
Els Pilars de la terra, de Ken Follett*

Un món sense fi, de Ken Follett
A sang freda, de Truman Capote
El roig i el negre, de Stendhal
Madame Bovary, de Gustave Flaubert
Soul surfer, de Bethany Hamilton
Viatges amb Heròdot, de Ryzkard Kapuscinski
L'emperador, de Ryzkard Kapuscinski
Lapidarium IV, de Ryzkard Kapuscinski
Els cinics no serveixen per aquest ofici, de Ryzkard Kapuscinski
Onze Minuts, de Pablo Coelho
Tuesdays with Morrie, de Mitch Albom
The five people you meet in heaven, de Mitch Albom

El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial,de Samuel P.Huntington

2009-05-30T15:28:00.000-07:00

El politòleg Samuel Huntington explica, en el seu llibre més famós i controvers, com està canviant el caràcter dels conflictes mundials. Durant les dècades de la guerra freda, aquests conflictes tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic, ja que els dos grans enfrontats eren els capitalistes i els comunistes -a part dels països no alineats-. Quan el bloc comunista es va enderrocar, el capitalisme es va extendre poc a poc per tot el món, i actualment queden poques zones on no sigui visible aquest ordre econòmic. Així com s'ha ampliat el capitalisme, durant aquests anys també s'ha ampliat, d'una manera o una altre, la cultura occidental. La indústria de Hollywood és coneguda arreu del món, els McDonalds són visibles a qualsevol gran ciutat del planeta i l'anglès s'ha convertit en l'idioma essencial per comunicar-se amb la resta de països.
Enfront de tot això, Huntington exposa com les diferents civilitzacions han retornat als seus orígens culturals -fonamentalment religiosos- i ara rebutgen cada vegada més tot allò que els hi ve en “format occidental”. D'aquesta manera, l'autor vaticina en el seu assaig les diferents civilitzacions que en un futur xocaran: el ressorgiment islàmic és una de les civilitzacions que es veu de forma més clara com ha retornat als seus orígens culturals, així com la civilització xinesa, que recupera mica en mica el confusionisme com a concepció de vida. La resta de grups culturals que Huntington agrupa amb el nom de civilització són la japonesa, la hindú -que, com la xinesa, augmentarà la seva economia, demografia, i per tant, influència a mesura que passin els anys-, la ortodoxa, la budista, l'africana i la llatinoamericana.
La resta del món ha deixat de veure amb bons ulls la influència de la cultura occidental en les seves vides, ja que veuen ara que la seva cultura es prou valuosa. Així doncs, s'ha potenciat tot el que és propi. Un dels exemples d'això seria, al meu parer, Bollywood, que s'ha convertit en una indústria cultural índia molt potent que ha fet disminuir, de forma inevitable, la influència de la cinematografia californiana. El que es pregunta l'autor és fins a quin punt la civilització occidental ha influït en les formes de viure de la resta del món, i també, doncs, fins a quin punt aquestes societats canviaran. Per molts xinesos i musulmans, la democràcia i la mateixa Declaració dels Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquest context, Huntington adverteix de que és necessari crear, dins l'acceptació de la diversitat, atributs comuns a totes les civilitzacions. Jo em pregunto, però, si aquesta necessitat de buscar atributs comuns és possible, ja que el que nosaltres creiem just per uns altres no ho és. Segons la cultura a la que pertanys, tot és relatiu, i per tant, és possible trobar punts en comú si ja d'entrada es veuen els drets humans i la democràcia com un invent occidental?
Les fronteres entre les grans civilitzacions, seran, segons Huntington, on es produiran les batalles del futur. Però, al meu parer, alguna de les civilitzacions que perfila l'autor són poc clares. Si que es veritat que, a part de la xinesa, l'hindú i la japonesa, que són societats amb una identitat més o menys comuna, la llatinoamericana té cada vegada més punts en comú. Creacions com l'ALBA en són un exemple, però són institucions. Què tenen en comú les diferents zones d'Amèrica Llatina si no és que va ser colonitzada per Espanya, i que, per tant, es parli castellà en tots aquests països?
La més confusa de totes és, però, l'africana. Tal com deia Kapuscinski a Èban, “África és massa gran per descriure-la. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d'una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem Àfrica. En realitat, apart del nom geogràfic, Àfrica no existeix”. Marroc no té res a veure amb Tanzània, ni res a veure amb Moçambic, així doncs, què pot unir un continent tant divers i amb unes cultures tan diferents?
Crec que, si bé Huntington vaticina que aquest ressorgir de les cultures autòctones és imparable, hi ha molts llocs on encara no ha ni arribat, on encara confonen occidental i modern, i on, crec, que encara tardarà molt a arribar aquest rebuig del que no es propi. D'igual manera, penso que la convergència no és global. Això ho veiem clarament a la nostra cultura, on hi han moviments separatistes. Aquest camí que predica Huntington cap a una pax universal es contradiu quan veiem casos concrets com el de Catalunya, el País Basc, Ruanda, Txetxènia, Palestina o Kosovo. El món convergeix amb organitzacions internacionals o òrgans institucionals i governamentals com la Unió Europea, però també divergeix, com es pot veure en els referèndums convocats a Groenlàndia, Quebec o Escòcia.

La necessitat d'obrir les ments occidentals

2009-05-30T15:23:00.000-07:00

Europa es caracteritza per tenir una història marcada per greus episodis de violència, com si fos la forma natural de relacionar-nos amb els pobles veïns. El paisatge europeu està ple de muralles de defensa, castells, fortificacions, barreres i fronteres per la por a veure’ns envaïts pels pobles bàrbars, és a dir, els aliens, “els altres” que anomenava el reporter Ryskard Kapuscinski. Aquesta por, juntament amb el sentiment de superioritat -que fins fa ben poc regia a les ments occidentals i que encara perviu de forma més implícita-, va ser el causant de la colonització gairebé mundial que França, Anglaterra, Espanya i alguns països més van dur a terme de la forma més sanguinària possible. Per posar un exemple, amb només 12 anys es van aniquilar tots els pobles que vivien a Califòrnia des de feia més de 5.000 anys. El diàleg que tant pregonaven alguns dels nostres filòsofs clàssics més preuats ha servit més aviat de poc al llarg de la història.

Actualment, tot i que els occidentals haguem pres més consciència de que el sentiment de superioritat va ser una miratge que ens va cegar els ulls, de que cap poble no és ni millor ni pitjor que els altres, les barreres continuen existint, i això fa impossible el diàleg i l’entendiment entre els pobles. Les fronteres no són només físiques, també són polítiques, culturals i sobretot psicològiques. Europa continua tancada. Ara no son castells ni fortificacions, sinó que la muralla és la Unió Europea. El mateix passa amb la resta de “territoris santuaritzats”, tal com anomena el fotoperiodista Henry Dorion als estats occidentals; Amèrica del Nord, Sud Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Tots aquests països tenen, a part de fronteres físiques, fronteres psicològiques que eviten, de manera inconscient, el diàleg i l’apropament amb aquests “altres”. Això és un aspecte que ha de canviar en les nostres ments, perquè un món de pau no és possible sense el respecte i la comprensió amb aquests que són diferents a nosaltres.

Llista de llibres que cal llegir a la vida (segons Ignasi Boada)

2009-05-30T15:19:00.000-07:00

-La Bíblia
-Upanishad (Selecció de Radhakrishna, The principal Upanisads, Harper Collins, New Delhi, 2000)
-Bhagavad-Gita (amb els comentaris de Shankara), cf. edició de Trotta
-Palicànon (Especialment l'anomenada "col·lecció del mig", així com el Dhammapada).
-Lao Tsé, Tao Te King.
-Confuci, Lun-Yu.
-Homer, L’Odissea (traducció de Carles Riba), La Ilíada (Traducció de Balasch).
-Píndar, Poemes (Les Olímpiques).
-Èsquil, Tragèdies (Prometeu, Prometeu encadenat, Els set contra Tebes, Agamèmnon, Les Eumènides).
-Sòfocles, Tragèdies (Èdip rei, Èdip a Colonos, Antígona. Traducció de Carles Riba).
-Eurípides, Tragèdies (Les bacants, Ifigènia, Medea).
-Obres completes dels Presocràtics (Kirk i Raven, edició d’Oxford; esp. Parmènides, “Sobre la naturalesa”, Heràclit, Empèdocles, Fragments dels pitagòrics).
-Tucídides, La guerra del Peloponès.
-Plató, Obres completes (cf. Col·lecció Bernat Metge).
-Aristòtil, Obres completes.
-Pausanias, Descripció de Grècia.
-Plotí, Les Eneades.
-Horaci, Obres completes (Odes, Epístules, Sàtires)..
-Càtul, Poesies (Col·lecció Bernat Metge).
-Ciceró, Discursos (Col·lecció Bernat Metge).
-Virgili, L’Eneida (traducció de Miquel Dolç), Les Bucòliques.
-Ovidi, Les metamorfosis, L’art d’estimar (Col·lecció Bernat Metge).
-Sèneca, Cartes a Lucili, De la Clemència (Col·lecció Bernat Metge).
-Marc Aureli, Reflexions.
-Epictet, Enquiridió.
-Flavius Josephus, La guerra dels jueus.
-Boeci, La consolació de la filosofia.
-Filó d’Alexandria, Escrits exegètics, Les qüestions (Gènesi i Èxode).
-St. Agustí, Les confessions, La ciutat de Déu, Soliloquis, De la Trinitat.
-Dionís l’Areopagita, Dels noms divins.-Maimònedes, Guia dels perplexos, Comentari de la Mishnà.
-Benet de Núrsia, Regulae.
-Mahoma, El Corà.
-Cavalcanti Guido, Balades.
-Dante, La Divina Comèdia, La Vida nova.
-Petrarca, El Cançoner, Els Sonets.
-Boccaccio, El Decameró.
-Ariosto, Orlando furioso.
-Llull, Ramon, Llibre de les contemplacions, Llibre d’Amic e Amat, Llibre d’Evast e Blanquerna, Llibre de meravelles etc.
-Meister Eckhart, Comentari a l’Evangeli de St. Joan, Comentari al Llibre del Gènesi, Tractats i prèdiques alemanyes, Sermons.
-Nicolau de Cusa, Docta ignorantia.
-Sant Tomàs d’Aquino, Summa Teològica, Summa contra gentils, De la Veritat.
-Bernat Metge, Obres completes (especialment Lo somni).
-Ausiàs March, Poesies.
-Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.
-Milton, El paradís perdut.
-Miquel Angel Buonarotti, Sonets.
-Cellini, Benvenuto, Autobiografia (traducció de Goethe),
-Gootfried d’Estrasburg, Tristany i Isolda (v. també R. Wagner!).
-Kempis, Thomas, La imitació de Crist.
-Villon, François, Balades.
-Rabelais, Gargantua i Pantagruel.
-Maquiavel, El príncep.
-Montaigne, Michel de, Assaigs (espec. Apologia de Ramon Sibiuda).
-Cervantes, Miguel de, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
-Gracián, El criticón.
-San Juan de la Cruz, Poesia completa .
-Santa Teresa de Jesús, Obres completes (especialment “Las Moradas”).
-Quevedo, Poesia completa, Los sueños, La vida del buscón, Política de Dios y gobierno de Cristo.
-Góngora, Poesia completa.
-Fray Luis de León, Poesies.
-Calderón de la Barca, Obres de Teatre (espc. La vida es sueño).
-Tirso de Molina, Teatre.
-Garcilaso de la Vega, Poesies.
-Lope de Vega, Poesies.
-Camoens, Luis de, Louisiades
-Erasme de Rotterdam, Del lliure albir, Elogi a la follia.
-Pico della Mirandola, Discurs sobre la dignitat humana.
-Moro, Thomas, Utopia.
-Campanella, Tomaso, La ciutat del sol.
-Luther, Martin, Del serf albir, Tischrede, Diktat de Supra Salterium, Comentaris.
-Calví, Institució cristiana (Institutio Christianae Religionis).
-Savonarola, L’última meditació.
-Shakespeare, Obres completes (tant el Teatre com Els Sonets -cf. traducció de salvador Oliva)
-Silesius, Angelus, El pelegrí Querubínic.
-Hobbes, Leviathan.
-Spinoza, Etica more geometrica, Tractat Teològic polític.
-Descartes, Discurs del mètode, Meditacions metafísiques, Els principis de la filosofia, Les passions de l’ànima.
-Leibniz, Discurs de metafísica, Monadologia, Nous assaigs sobre l'enteniment humà.
-Pascal, Pensaments, Les provincials.
-Molière, Teatre complet (esp. Tartuf, El malalt imaginari).
-Racine, Tragèdies (Fedre, Andròmac, Britannicus etc).
-Corneille, Teatre (El Cid, Policlet, Nicodem, Horaci...).
-Schleiermacher, Sobre la religió.
-Jacobi, Cartes sobre Spinoza.
-Winckelmann, Obres completes (especialment Pensaments sobre la imitació de les obres gregues).
-Lessing, Obres completes (especialment Laocoont, Nathan el savi)
-Saint Simon, Memòries.
-Goethe, Obres completes, (potser especialment Faust, Les desventures del jove Werther, Les afininats electives, Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, Egmond, La teoria dels colors, Hermann i Dorotea, El viatge a Itàlia, Elegies romanes, De la meva vida (Aus meinem Leben)[1], Poesies).
-Schiller, Obres completes, (Potser especialment Poesies i Himnes, Cartes sobre l’educació estètica de l’home, Don Karlos, Història de la caiguda d’Holanda, Maria Stuart, La promesa de Messina, Els lladres, Guillem Tell, Wallenstein, Kabala i amor, i en general tots els seus escrits sobre estètica (v. Sobre allò patètic!)).
-Herder, Cartes sobre la Humanitat, De l’origen de la llengua.
-Kant, Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica, Crítica del judici, Sobre el Bell i el Sublim, La pau perpètua, La fonamentació de la metafísica dels costums.
-Fichte, La Doctrina de la ciència.
-Hegel, Fenomenologia de l’esperit, Lliçons sobre estètica (Lliçons de Berlín), La filosofia de la història (espc. el pròleg), Enciclopèdia de les ciències (de 1816).
-Schelling, Del Jo, Sistema de l'idealisme transcendental, Sobre l’essència de la llibertat humana, Filosofia de la revelació, Filosofia de la Mitologia etc...
-Hölderlin, Obres completes (espc. Hyperió, Empèdocles i els Himnes).
-Marx, Karl, El manifest Comunista, Manuscrits econòmics filosòfics.
-Schopenhauer, El món com a voluntat i representació, Parerga i paral·lipòmena, Els dos problemes fonamentals de l’ètica.
-Heine, Heinrich, Obres completes.
-Kleist, Heinrich von, Michael Kohlaas, La marquesa d’O..
-Schlegel F., Lucinde.
-Novalis, Himnes a la nit, Heinrich von Ofterdingen, Els deixebles a Saïs, Cristiandat o Europa.
-Jean Paul, Obres completes (especialment Les Narracions i Titan).
-Grimm, germans, Contes.
-Clausewitz, De la guerra.
-Dickens Ch., Obres completes, (espc. Pickwick -trd. catalana de Josep Carner-,
Temps difícils, David Copperfield).
-Stendhal (Henri Beyle), Obres completes (espc. El roig i el negre, La cartoixa de Parma, Lucien Leuwen, De l’amor, Records d’egotisme, La vie de Henry Brulard, La vida de Rossinni).
-Flaubert, Madame Bovary, L’educació sentimental, Salambô.
-Mme. de Lafayette, La princesa de Clèves.
-Balzac, Le Pare Goriot, La dona de trenta anys, El cosí Pons, La pell de xagrí.
-Hugo, V. Les misérables, Nôtre Dame de Paris.
-Manzoni, A., I Promessi Sposi.
-Baudelaire, Poesia completa (esp. Les flors del mal) i prosa.
-Rimbaud, Poesia completa.
-Verlaine, Poesia completa.
-Zola, Émile, Germinal, L’Assommoir, Nana
-Leopardi, Poesia completa.
-Proust, La Recherche du temps perdu.
-Burckhardt, Cultura i art del renaixemnt a Itàlia.
-Clarín, La regenta.
-Darwin, L’origen de les espècies.
-Strindberg, Teatre complet (Damascus, La Srta. Júlia, El Pare etc)
-Ibsen, Teatre complet (esp. Peer Gynt).
-Jacobsen, Niels Lyhne, La senyora Maria Grubbe.
-Wordsworth, Poemes.
-Lord Byron, Don Juan, Poemes.
-Keats, John, Poemes.
-Mill, Stuart, De la llibertat
-Rilke, Rainer Maria, Els quaderns de Malte Lauridds Brigge, Cartes a un jove poeta, Cartes a una dona jove, Cartes a la comtessa Sizzo, Sonets a Orfeu, Testament, El llibre de les hores, Auguste Rodin, Duineser Elegien.
-Wilde, Oscar, De profundis, El retrat de Dorian Gray.
-Gògol, Ànimes mortes.
-Puixkin, Eugeni Oneguin.
-Turgeniev, Pares i Fills, El primer amor.
-Tolstoi, Guerra i Pau, Anna Karenina, La mort d’Ivan Ilitx, Resurrecció.
-Dostoievsky, Obres completes (Espc. Les nits blanques, Stepanxikovo i els seus habitants, Humiliats i ofesos, Memòries de la casa dels morts, El jugador, L’etern marit, Crim i càstig, L’idiota, Els dimonis, Memòries del subsòl, Els germans Karamàsov).
-Nietzsche, Obres completes (espec. L’origen de la tragèdia, Així parlà Zarathustra, La geneologia de la moral, La gaia ciència, La voluntat de poder).
-Freud, Obres completes (espc. Lliçons d’introducció a la psicoanàlisi, Més enllà del principi del plaer, La histèria, La interpretació dels somnis, Totem i tabú, La psicologia de masses, La incomoditat en la cultura, Moisès i la religió monoteista).
-Musil, Robert, L’home sense propietats, Les tribulacions del jove Törleß.
-Kafka, Novel·les (El castell, America, El procés, Metamorfosi...) i cartes (esp. Carta al pare).
-Mann, Thomas, Obra completa (espe. Tonio Kröger, Buddenbrooks, La muntanya màgica, , Mort a Venècia, Josep i els seus germans, L’elegit, Consideracions d’un apolític, Lotta a Weimar, Diaris, Doktor Faustus etc...).
-Lampedusa, G. T., El Guepard[1], Contes, Converses literàries.
-Hesse, Hermann, El llop estepari, Demian, Gertrud, Narziß i Goldmund.
-Joyce, James, Ulisses, El retrat de l’artista adolescent.
-Garcia Lorca, Federico, Obra completa Poesia i Teatre (esp. Bodas de sangre)
-Camus, A., La pesta, L’estranger, La caiguda, El mite de Sísif.
-Becket, S., Tot esperant Godot.
-Wittgenstein, L., Tractatus Logico-philosophicus, Investigacions filosòfiques.
-Weber, M. L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme.
-Heidegger, M., Ésser i temps, Introducció a la metafísica (etc...).
-Riba, C., Poesia (esp. Elegies de Bierville, Estances, Versions de Hölderlin, Salvatge cor)
-Carner, J. Poesia (especialment Nabí).
-Espriu S., Obres completes (esp. Cementiri de Sinera, Les Hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, El Final del laberint).

El PSC i la Pepsi, per Vicenç Villatoro

2009-05-27T08:15:00.001-07:00

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_psc_i_la_pepsi_37741.php

Terres mullats, per Bibiana Ballbé

2009-05-27T08:06:00.000-07:00

Matins amb regust a cloro de piscina i tovalloles en forma de terres mullats que escalfen. Llet amb galetes, iogurts i culleretes. Colònia ‘nenuco’, cabells ben clenxinats, i dues cuetes. Jocs de mans i vestits estampats. Botigues de caramels i pegadolça de pesseta. Pa amb ‘nocilla’ i tardes eternes. Llibretes d’espiral i llapis de colors. Soroll a terra de grava i olor a gespa recent segada. Viatges al seient de darrera i cançons desafinades. Bicicletes, colles d’estiu i primeres parelletes. Vespres camuflats de tendresa i nits plenes d’estrelles. Ja ho diuen, la millor olor? La del pa. El millor gust? El de la sal. Els millors records? Els de nen.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/terres_mullats_34786.php

2009-05-27T07:58:00.001-07:00

"Hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria ( ...)
Hi ha una manera de no morir, o de morir el menys possible, que és viure el menys possible( ...)Hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer"

(Jordi Pujol Memòries. 1930-1980)

2009-03-29T16:11:00.002-07:00

Només es veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls

Antoine de Saint-Éxupery

2009-03-29T16:11:00.001-07:00

És en silenci que t'adones que hi sents

James Joyce

Vaca Suïssa, de Joan Oliver

2009-03-29T16:09:00.000-07:00

Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.

2009-03-29T16:07:00.001-07:00

Més val estar callat i semblar ximple que parlar i aclarir el dubte

Groucho Marx

2009-03-29T16:05:00.000-07:00

Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n’hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.

Jaume Cabré

Llega, toca, lárgate de Roger Wolfe

2009-03-29T15:42:00.000-07:00

LLEGA, TOCA, LÁRGATE

Es inútil, le dije.
Escribir.
Escribir es inútil.
Ya, me contestó.
Ya lo estaba yo pensando
el otro día.
¿Y a qué conclusión llegaste?
Pues eso. Lo que dices
tú. Que carece por completo
de sentido.
Sólo que...; bueno,
también poner ladrilloses
es inútil.
Sirve para construir casas...,
y paredes. Paredones, también.
Quizá se trate de eso.
¿De qué?
Un oficio, joder, un
oficio. Ni más ni menos
que un oficio.
¿Como decía Pavese?
No, como Pavese no. Como ese músico
de jazz. ¿Te acuerdas?
Freddie Green.
Llega, toca, lárgate.

Dermis de sorra, de Marcel Maronas Ferrera

2009-03-24T07:14:00.000-07:00

Busquem camins impossibles per pinacles verticals

Amb dreceres que ens porten enllà del blau intens

I, malgrat il·lusions, rodem per viaranys de sorra

Xapotejant als marges el fang que ens esquitza els ulls.

Marquen atzurs d'horitzó que s'estenen al davant

On hem perdut la mirada comptant estrelles,

Navegant sobre les crestes blanques que la lluna

Taca de nit i llunyania amb llargues parpelles.

Si descobríssim a la fosca altres universos

Enredats al cau profund on neix la llum dels estels,

No sabríem descriure els somriures d'uns llavis foscos

I dubtaríem sempre si hem estimat la terra o la pell.

2009-02-03T07:09:00.000-08:00

La teva aigua no em refresca -va dir el geni assedegat-.
I això que é el pou més fresc de tot el Diar Bekir.

Pellico (El roig i el negre, pàg 337)

la il·lusió dels innocents...

2009-02-03T07:01:00.000-08:00

Paraules inconnexes, trobades fortuïtes es
transformen en proves definitives als ulls de
l'home amb imaginació si té un cor una mica
fogós.

Schiller (segons Stendhal a El Roig i el Negre, pàg. 381)

Bagatel·les
inconsistents com l'aire que tenen,
pels gelosos,
tot el pes i la força de les proves
de les Sagrades Escriptures

Shakespeare (Otel·lo, III)

Nunca estás satisfecho (Osho)

2009-02-03T06:52:00.000-08:00

"Nunca estás lo suficientemente satisfecho con quien eres y con lo que la existencia te ha dado pues siempre has sido distraído. Siempre has sido dirigido hacia donde la naturaleza no ha pretendido que estuvieras. No te estás moviendo hacia tu propio potencial.
Estás tratando de ser aquello que los demás quisieron que tu fueras, peroeso no puede ser satisfactorio. Cuando no es satisfactorio, la lógica dice, "Quizás no sea suficiente - busquemos más de lo mismo." Entonces buscas más, entonces comienzas a mirar a tu alrededor.
Y todo el mundo se aparece con una máscara que está sonriendo, que se vefeliz, así todo el mundo está engañando a todo el resto. Tu también te muestras con una máscara, así los demás piensan que tu eres más feliz; tu crees que otros se ven más felices. La hierba se ve más verde del otro lado de la cerca. Ellos miran tu hierba y se ve más verde. Realmente se vemás verde, más espesa, mejor. Esa es la ilusión que crea la distancia.
Cuando te acercas, entonces comienzas a ver que no es así. Pero la gente mantiene a los demás a distancia. Aún amigos, aún amantes se mantienen a distancia el uno del otro; mucha cercanía sería peligrosa, podrían ver turealidad.
Y tu has sido mal orientado desde el mismo principio, así que cualquier cosa que hagas seguirás sintiéndote miserable. Ves a alguien con mucho dinero: piensas que quizás el dinero trae la felicidad. Miras a la otrapersona, qué alegre parece ser. Entonces corres tras el dinero. Alguien es más saludable - corre tras la salud. Alguien está haciendo alguna otra cosa y parece muy contento - síguelo. Pero siempre son los demás."

El sentit de la vida, segons Anthony Hopkins

2009-02-03T06:47:00.000-08:00

" Cuando te das de golpes contra la pared a lo largo de tu vida, te das cuenta de que algo no está bien y lo racionalizas. Cuando envejeces, enfrentas las cosas porque el tiempo se te está yendo. Mi filosofía a estas alturas es que no hay respuestas para nada. Nada tiene sentido. Para qué preocuparte si no hay respuestas en este mundo. Lo más interesante de la vida es cuando vas manejando y de repente ves un cementerio y dices 'gracias a Dios que no estoy ahí, ¿pero que estoy haciendo con mi vida mientras me llega el tiempo?', creo que de eso se trata todo"

fragment d'una entrevista amb Anthony Hopkins

Cuentos

2009-02-03T06:41:00.000-08:00

No me conteis más cuentos
Yo no me sé muchas cosas en verdad
Digo tan sólo lo que he visto
Y he visto que la cuna del hombre
La mecen con cuentos
Que los gritos de angustia del hombre
Los atrapan con cuentos
Que el llanto del hombre
Los taponan con cuentos
Que los huesos del hombre
Los entierran con cuentos

El miedo del hombre
Ha inventado todos los cuentos

Yo no se muchas cosas en verdad
Digo tan solo lo que he visto
Y he visto que la cuna del hombre
La mecen con cuentos

Que no quiero que me entierren
Con cuentos
Que no quiero que me sellen la boca
Con cuentos
Que vengo de muy lejos
Y me se todos los cuentos.

Parábola y Poesía León Felipe

La intel·ligència, segons Osho

2009-02-03T06:30:00.000-08:00

“...La sociedad quiere usarte como una máquina, la sociedad quiere que seas obediente. La sociedad no te necesita para que funciones como un ser inteligente, porque un ser inteligente se comportará de un modo inteligente y habrá momentos en los que dirá: ‘No, no puedo hacer esto.’
Por ejemplo, si eres realmente inteligente y consciente, no puedes formar parte de ningún ejército. Imposible. Para ser parte de un ejército necesitas, como requisito básico, ininteligencia. Por eso en el ejército tratan de destruir, por todos los medios, tu inteligencia. Se necesitan años para destruir tu inteligencia; lo llaman ‘instrucción’. Hay que atender órdenes estúpidas: vuelta a la derecha, vuelta a la izquierda, marcha adelante, marcha atrás -esto y aquello- y lo están haciendo todos los días, mañana y tarde. Poco a poco la persona se convierte en un robot, comienza a funcionar como una máquina.
Toda la instrucción en el ejército es para destruir tu conciencia, es para hacerte una máquina automática. Entonces puedes ir y matar. De otro modo, si todavía te queda un poquito de inteligencia, te darás cuenta de que la persona que estás matando es inocente; no te ha hecho nada ni a ti ni a nadie. Y debe de tener una esposa en su casa que está esperando que regrese; y puede que tenga niños pequeños, que se convertirán en mendigos; y puede que tenga una anciana madre o un anciano padre, que podrían volverse locos: ‘¿Y por qué estoy matando a este hombre? Porque el oficial dijo: “Empiecen a matar. ¡Fuego!”’
Una persona inteligente no sería capaz de disparar. Una persona inteligente podría escoger morir antes que matar a personas inocentes. La guerra ha empezado porque algún estúpido político quiere verse implicado en la guerra, porque algún político quiere poder, por alguna estúpida declaración de los políticos. ¡Él no matará!
Le llamo educación a hacer a la gente más inteligente...”

- Fragment de: “El libro del niño: Una visión revolucionaria de la educación infantil”, Osho

Magris a "El viatjar infinit"

2009-01-12T05:10:00.000-08:00

Qui viatja sempre és un vagabund, un estranger, un convidat; dorm en habitacions que abans i després d'ell acullen desconeguts, no és amo del coixí damunt del qual posa el cap ni del sostre que l'aixopluga. I així entén que mai no es pot posseir realment una casa, un espai retallat de l'infinit univers, sinó que només és possible aturar's-hi, per una nit o per tota la vida, amb respecte i gratitud. Justament per això el viatge és sobretot un retorn i ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa. Poèticament habita l'home aquesta terra, diu un vers de Hölderlin, però només si sap, tal com diu un altre vers, que la salvació creix on creix el perill.
Durant el viatge, desconeguts entre gent desconeguda, aprenem en sentit estricte a ser Ningú, entenem concretament que som Ningú. Justament això és el que permet, en un lloc estimat que s'ha convertit gairebé físicament en una part o en una prolongació d'un mateix, dir, calcant Don Quixot: jo sé qui sóc.

El viatger és un anarquista conservador; un conservador que descobreix el caos del món perquè el mesura amb un patró absolut que en fa palesa la fragilitat, la provisionalitat, l'ambigüitat i la misèria. Tal com Kafka sabia molt bé, sense tenir un sentit profund de la llei no se'n pot identificar la vertiginosa absència en la vida. Quan Don Quixot torna de la cova de Montesinos, explica totes les meravelles i màgies que hi ha vist, però quan Sancho objecta que a parer seu tot allò són falòrnies, respon: "tot podria ser".

Utopia i desencant. Quan es viatja, cauen moltes coses; certeses, valors, sentiments, expectatives que es perden pel camí -el camí és un mestre dur, però també és un bon mestre. Es van trobant i arreplegant altres coses, altres valors i sentiments. Igual que viatjar, escriure també significa demolir, ordenar, recombinar; es viatja per la realitat com per un plató, apartant decorats, obrint nous passos, perdent-se per carrerons sense sortida i quedant parats davant de falses portes pintades a la paret.

Claudio Magris al pròleg de "El viatjar infinit"

2009-01-11T04:26:00.001-08:00

Populismes actuals a Sudamèrica

2009-01-09T04:05:00.000-08:00

Introducció

Des de fa un cert temps s’utilitza abundantment l’expressió populisme per referir-se a la política que alguns governs estan aplicant avui, des d’una perspectiva d’esquerres, a molts països de Sudamèrica. No és, però, una expressió nova, ni per aquells països ni per altres indrets del món. Al llarg del temps s’ha utilitzat per qualificar molts polítics i governs de totes les tendències ideològiques. En el mateix espai sudamericà podem trobar al llarg de la història molts exemples de polítics populistes que han deixat una indubtable petjada en els seus països, per molt que en molts d’aquests casos els seus règims hagin tingut característiques molt poc democràtiques, quan no dictatorials. En la seva majoria eren polítics ideològicament situats a la dreta i amb interessos estretament lligats a les oligarquies nacionals i als EEUU. Tot i això, podem trobar exemples en sentit contrari, com el cas del populisme del General Perón a l’Argentina, que va enfrontar-se a la oligarquia terratinent d’aquell país. Tots, uns i altres, justificaven, com ara, les seves polítiques amb l’argument que estan orientades a defensar els interessos populars. En bastants casos, però, les seves proclames tenien poc a veure amb les seves polítiques concretes i poques vegades van millorar les injustes condicions de vida de la gent.
De fet, l’adjectiu populista, segons el diccionari de la Llengua Catalana significa “corrent ideològic, polític, etc. que vol defensar els interessos del poble”. En aquest sentit, podria qualificar-se de populista a una gran quantitat de polítics i governs, doncs pocs són els que, siguin ideològicament de dretes o d’esquerres, no es presenten a sí mateixos con a defensors de la majoria de la població i com a lluitadors per a millorar les condicions de vida dels ciutadans. Al meu entendre, si un denominador comú podem trobar en els governs i polítics denominats populistes seria una certa manera de fer espectacle de la política i comèdia amb les relacions dels ciutadans.
Crec que la definició de polítics i governs com a populistes és, doncs, complexa i, per tant, molt discutible. Per això, malgrat que en alguns casos la majoria es posi d’acord en denominar com a populista a un govern, i tenint en compte que la definició adquireix un sentit pejoratiu, no democràtic, el que cal és analitzar concretament a quin tipus de polítiques va dirigida. I aquesta anàlisi cal fer-la especialment quan aquestes polítiques estan recolzades sobre àmplies majories democràtiques, en les quals la possible actitud demagògica queda neutralitzada per la possibilitat de la revocació del govern de torn. Aquest és el cas, per exemple, d’alguns governs actuals de Sudamèrica que són adjectivats de populistes en el sentit negatiu del terme, tant per contraris a les seves polítiques de govern com per molts mitjans de comunicació que, ignorant els seus procediments democràtics, els acusen fins i tot d’actituds dictatorials.
El motiu del present treball és, precisament, acostar-se a la realitat d’aquests governs qualificats de populistes i que han modificat la situació política americana i, sobretot, han modificat les relacions tradicionals d’aquells països amb el seu poderós veí del nord.

Canvis històrics a Sudamèrica

Des de fa uns anys, podríem dir una dècada, Amèrica Llatina està en el punt de mira mundial en qüestions de política. El gir generalitzat que ha donat el continent cap a l’esquerra ha portat al món sencer a interessar-se per aquest fenomen que, a mesura que s’ha anat estenent, ha adquirit unes proporcions molt importants. “Es tracta d’un canvi d’època, no d’una època de canvis”, va dir recentment el president equatorià Rafael Correa. Un canvi d’època que portarà sense dubte a una reorganització del poder en el mapa mundial. La influència dels Estats Units es veu cada vegada més reduïda en el seu “patio trasero”, mentre que potències com la Xina o Rússia signen amb països de l’àrea cada cop més acords econòmics, polítics i militars, i penetren en el continent amb una força desconeguda.
Aquest renaixement de les polítiques d’esquerra no té res a veure amb els antics moviments polítics i socials sorgits als anys seixanta i que van prendre l’expressió de guerrilles armades que van proliferar per tot el sud i el centre d’Amèrica. Aquests moviments guerrillers van agafar l’exemple de la Revolució Cubana, i fins i tot el Che Guevara, quan va morir a Bolívia l’any 1967, estava intentant estendre aquest moviment armat des del centre d’Amèrica Llatina per tot el continent. Aquests moviments revolucionaris van ser finalment derrotats, des del punt de vista militar, pels exèrcits representants de les oligarquies locals amb la decisiva intervenció dels Estats Units, directe o indirecte segons els casos. En el marc de la Guerra Freda, els EEUU van plantejar la guerra contra aquests moviments revolucionaris dins el marc general de la seva guerra contra el comunisme i amb aquesta lògica van recolzar governs de clar signe feixista i van anar imposant arreu dictadures, en molts casos de terribles conseqüències a nivell dels Drets Humans. Paral•lelament a la implantació d’aquestes dictadures es van imposar també polítiques econòmiques neoliberals molt lligades al Fons Monetari Internacional (FMI) i que van significar un increment de la desigual distribució de la riquesa.
Els anys de neoliberalisme, d’aplicació de polítiques privatitzadores, de desmantellament de les minses polítiques estatals de protecció social, etc. va comportar una situació de misèria generalitzada que va desprestigiar a una part important de la classe governant i al sistema de partits polítics corruptes que s’anaven alternant el poder. Van anar creixent, amb el temps, alternatives contraries a aquestes polítiques neoliberals supeditades als EEUU i al Fons Monetari Internacional i van avançar els moviments d’esquerra democràtica que cada cop van anar adquirint més força. Com a conseqüència, aquell huracà neoliberal es va anar aturant i per Sudamèrica varen començar a estendre’s governs que ara practiquen polítiques d’esquerra.
Alguns analistes apunten a causes diverses per explicar el retrocés de la tradicional influència dels EEUU. Una d’elles seria que amb el final de la guerra freda, la desaparició del comunisme com a perill global i l’aparició de nous fronts com el del terrorisme islàmic, Amèrica Llatina va deixar de ser considerada com a front prioritari pels EEUU que, sobretot embolicat amb les guerres d’Irak i Afganistan, no va saber reaccionar davant uns canvis que inicialment eren localitzats en pocs països, però que ràpidament s’han estès arreu del continent. Aquests canvis han anat acabant amb aquells governs supeditats a les polítiques nordamericanes i, “per sorpresa mundial, Sudamèrica ha ressuscitat per reconstruir el que ha deixat l’huracà neoliberal” tal com diuen Stella Calloni i Víctor Ego Ducrot en el seu llibre “Recolonización o independencia”.
El trànsit d’aquells vells moviments guerrillers dels anys seixanta als moviments democràtics actuals és un procés històric que l’esquerra sudamericana ha viscut de manera molt diversa. Des del paper progressista de part dels exèrcits (cas de Veneçuela), al nou paper del indigenisme (cas de Bolívia i de l’Equador) o el retorn del peronisme a un populisme d’esquerres, les vies per estructurar majories de canvi s’han anat elaborant des de fronts diversos però amb un objectiu comú: l’oposició al neoliberalisme, l’enfrontament a les polítiques del FMI, l’exigència d’una millor distribució de la riquesa nacional i el control dels recursos naturals, entre d’altres.
La lluita per aconseguir aquests objectius ha anat configurant un panorama polític molt diferent al que hi havia els anys vuitanta i noranta. Per un costat han anat desapareixen les dictadures militars i per altra d’aquells moviments guerrillers només queden en peu les FARC, a Colòmbia, com un reducte de lluita armada frontal contra l’Estat. És un cas excepcional en tot el continent i que respon a les característiques especials d’aquell país, amb una història de violència institucional extraordinària i amb unes estructures nacionals molt penetrades per la corrupció i el narcotràfic. En general, però, d’aquells vells moviments revolucionaris dels anys seixanta no en queda gairebé res i els nous moviments polítics d’esquerra tenen la seva força en els moviments democràtics i en les victòries electorals que proporcionen sòlides majories parlamentaries sobre les que desenvolupen importants polítiques de canvi. Per mitjà d’aquests processos democràtics s’està intentant modificar les estructures socials i econòmiques per construir unes societats més justes. Tot plegat, lògicament, no és un procés fàcil i s’enfronta, tant a l’interior d’aquests països com a l’exterior, amb dificultats notables. És un procés també que no té un model únic, i en el qual es poden distingir bàsicament dos maneres d’avançar.

Tot i que en general els moviments polítics que impulsen els processos es reclamen d’esquerra, es poden apreciar clarament dos models: un de socialdemòcrata, amb polítiques d’esquerres més moderades, i que governa a Brasil amb Luiz Ignacio Lula da Silva, al Perú amb Alan García, a Xile amb Michelle Bachelet i a Uruguai amb Tabaré Vázquez, i un altre model d’esquerres més radical, qualificat de populista, i que té en el govern d’Hugo Chávez, a Veneçuela, el seu paradigma amb el que ja es coneix com “el socialisme del segle XXI”. Juntament amb Veneçuela trobem, en aquest grup, a la Bolívia de l’indígena Evo Morales i l’Equador de Rafael Correa. A aquest bloc més radical s’hi ha sumar també a països de Centreamèrica i del Carib, com Nicaragua, amb Daniel Ortega i, òbviament, la Cuba dels germans Castro. En aquest quadre de governs d’esquerra s’ha d’esmentar igualment a l’Argentina de Cristina Kichnner, que podríem situar en el grup d’esquerra moderada –tot i tenint present la dificultat d’ubicació política del Peronisme- i el Paraguai de Fernando Lugo –recentment elegit- que encara no ha definit suficientment la seva política com per poder-lo classificar en un o altre bloc. En resum, les polítiques d’esquerres, ja siguin d’una o una altra corrent, dominen avui el panorama de Sudamèrica, amb la clara excepció de la Colòmbia del president Uribe, clar aliat dels EEUU.

El bloc de Veneçuela, Bolívia i Equador, el qualificat de populista, ha estat el sector més criticat per les polítiques radicals que ha dut a terme. Alguns dels canvis més controvertits, que s’han discutit a nivell mundial, han estat el replantejament de l’ordre constitucional -creant noves constitucions-, el control estatal dels recursos energètics, on s’ha vist enfrontat a les multinacionals, el repartiment de terres, i una política internacional especialment enfrontada als EUA.
Tant Hugo Chávez com Evo Morales reivindiquen el socialisme i el nacionalisme com a forma de govern per alliberar Amèrica Llatina de la hegemonia nord-americana, un país que prometia la salvació del continent mitjançant una política neoliberal que l’únic que ha aconseguit ha estat augmentar la pobresa i les diferències socials. Amèrica del Sud intenta escapar d’aquesta colonització econòmica amb polítiques d’esquerres que, encara que siguin de tarannàs diferents, es recolzen les unes amb les altres. Aquesta unió és fa visible en organitzacions com el Mercosur, el Banco del Sur o bé l’ALBA (Alternativa Bolivariana para América Latina y el Caribe) que han estat reforçades en els darrers temps intentant un major grau d’integració econòmica.
Hugo Chávez ja va pel seu tercer mandat democràtic a Veneçuela amb la seva plataforma “Socialismo para el Siglo XXI”, i es que, tot i haver estat criticat com a líder totalitari i repressor per algunes de les seves polítiques –com el tancament d’algun mitjà de comunicació o la impugnació per a les eleccions de varis polítics opositors- es evident el manteniment en aquell país d’un sistema democràtic que garanteix les llibertats polítiques bàsiques. Veneçuela i Chávez han estat un dels motors d’aquest canvi històric i punt de referència per a països com Bolívia, Equador i d’altres.
El cas de Bolívia és també significatiu, en ser el primer exemple del despertar de la majoria indígena que, aglutinada al voltant d’Evo Morales, reclama per via democràtica jugar un paper de govern que sempre se li ha negat. Morales va pujar amb l’objectiu de nacionalitzar el gas i, per tant, per renegociar els acords amb les multinacionals recobrant el control dels recursos naturals. Reflectint el sentiment de tots aquests nous dirigents, Morales va començar la Cimera de Cochabamba de 2006, on es van reunir els caps de govern d’Amèrica Llatina, amb aquestes paraules: “Prometemos cerrar las venas abiertas de América latina”, amb clara referència al llibre d’Eduardo Galeano on l’escriptor denuncia el cinc segles de pillatge de tot un continent.
Per la seva part Equador forma part d’aquest grup de governs acusats de populistes que de manera democràtica i per aclaparadora majoria de la població intenten una nova via. També ha redactat una nova constitució votada afirmativament en referèndum. Un detall que reflecteix el sentit del canvi és que el president Rafael Correa va guanyar àmpliament les eleccions al 2007 amb la cançó de Twisted Sisters “We’re not gonna take it” (No vamos a tragar) que va ser l’himne oficial de la seva campanya, basada en la “superación de las falacias del neoliberalismo”.
Veneçuela, Bolívia i Equador, tres països que representen el canvi històric que viu el continent i que encarnen la política més contraria al neoliberalisme, i als quals s’acusa de populisme, fins i tot per una gran part dels mitjans de comunicació connectats, amb més o menys força, amb multinacionals amb interessos en aquells països. Aquestes empreses multinacionals estan patint les noves regles de joc imposades pels nous governs, i això crea una situació desconeguda per elles, acostumades a pactar amb governs corruptes que facilitaven uns contractes molt avantatjosos pel que fa a l’explotació dels recursos naturals. L’acusació de populisme té, al meu entendre, bastant a veure amb aquest enfrontament amb les empreses multinacionals, que projecten una imatge d’aquells governs com a contraris a la llibertat de mercat i per tant contraris a la democràcia, identificant llibertat de mercat amb democràcia. D’aquí el terme populista com a sinònim d’antidemocràtic.
Aquests països també són acusats despectivament de populistes per les connotacions nacionalistes de les seves polítiques, que tenen en la recuperació del control dels recursos bàsics una de les seves banderes ideològiques. Segons els nous governs, l’explotació d’aquests recursos naturals no ha repercutit en unes millors condicions de vida de la població. La recuperació d’aquests recursos ha de servir, segons ells, per finançar un desenvolupament social fins ara inexistent. Al meu entendre, aquestes politiques econòmiques nacionalistes són la causa central de l’enfrontament, no només amb els EEUU sinó també amb alguns països europeus, i són responsables de les imatges negatives que es projecten d’aquests països en els mitjans de comunicació. Si aquestes politiques no afectessin a grans interessos internacionals, estic segura que el judici dels mitjans de comunicació seria diferent.
“El segle XXI troba Amèrica del Sud en revolució o rebeldía, segons quina sigui la òptica de l’observador” diu A.Álvarez Villaverde, professor de la Universitat Símon Bolívar de Veneçuela, i es que per uns aquest moviment és criticat per ser populista i per altres és alabat per aquesta mateixa raó. Per analitzar tot això s’ha de tenir en compte la història d’aquests països i la seva relació de dependència amb Estats Units d’Amèrica i, més anterior encara, per la seva explotació colonial per part d’Espanya. L’Imperi Espanyol va fonamentar el seu poder amb l’explotació dels recursos americans, especialment l’or i la plata. Les conseqüències de l’explotació per part d’Espanya d’aquells territoris van ser terribles en l’àmbit demogràfic i cultural. La implantació de colons espanyols va crear una classe social minoritària que durant segles va dominar brutalment la població indígena que, durant 500 anys, va restar al marge de les estructures polítiques, econòmiques i socials. Quan la decadència de l’Imperi Espanyol va fer possible la sèrie d’independències que van donar pas a les nacions llatinoamericanes, la classe social hereva dels colonitzadors espanyols van fer-se amb el poder i es va constituir com la minoria dominant. Quan ara es parla del domini neocolonial dels Estats Unit, molts cops s’oblida que els mals històrics d’Amèrica Llatina tenen els seus orígens ja en la colonització espanyola, i que la marginació de la població indígena comença amb els espanyols i continua amb els seus descendents. No és fins l’arribada d’Evo Morales a la presidència de Bolívia que trobem un indígena al front del destí del seu país.

La immensa majoria de dirigents llatinoamericans, inclosos els més revolucionaris com Fidel Castro –fill de gallecs- o Rafael Correa –igualment descendent d’espanyols- són de procedència espanyola. La responsabilitat, doncs, d’Espanya en els problemes històrics de Sudamèrica és evident. Estats Units ha continuat el paper imperial d’Espanya sense una presència colonial directe, però amb un domini econòmic, polític i militar indubtable. Al llarg del segle XX els EUA han avançat en aquest domini protagonitzant una gran quantitat d’intervencions militars per sotmetre els països fins a convertir el territori en el “patio trasero dels EUA”.
La situació de Guerra Freda entre aquests i la URSS va contribuir a condicionar en gran mesura la història d’Amèrica Llatina. El continent es va convertir en un més dels camps de batalla d’aquesta guerra. Un territori que els EEUU consideraven sota la seva directa influència, tant des del punt de vista econòmic, polític com social. Una influència sempre basada amb la seva aliança amb les oligarquies dominants d’aquests països. Tot el segle XX (podríem dir des de 1898 pel que fa a Cuba) ha estat una continuada política d’intervencions, en gran part militars, per assegurar les seves relacions de dependència. Aquestes intervencions han ocasionat terribles situacions de repressió amb centenars de milers de morts, s’han vulnerat de manera terrible els drets humans i s’han dut a terme accions en contra del dret internacional.
Un exemple significatiu d’aquesta política de control del continent, el tenim quan Xile va elegir democràticament un president socialista, Salvador Allende. Els EEUU havien intentat, mitjançant la CIA, diverses maniobres, fins i tot terroristes, per evitar la seva elecció, que es va produir finalment l’any 1970. Allende, com fan ara alguns presidents sud-americans, va emprendre reformes agràries i va nacionalitzar bancs i indústries, moltes d’elles nordamericanes. La CIA va organitzar el cop d’Estat i va col•locar al poder al general Pinochet, que es va convertir en “un dels dictadors més repressors i assassins de la història moderna de Sudamèrica”, com diu Peter Scowen a “El libro negro de América”. “En el plaç de 4 anys, 3.000 persones van morir a mans de les forces repressores de Pinochet, mentre la CIA posava els assassins a la seva nòmina, com en el cas de Manuel Contreras Sepúlveda, cap de la unitat de policia secreta més temuda del règim”. Òbviament als Estats Units no els interessava que Allende pugés al poder ja que l’extensió de la política allendista per Amèrica Llatina, sobretot pel que tenia de revolució democràtica, podia posar en perill el control del “patio trasero”.
Per tal d’assegurar el seu domini, els nord-americans no només van intervenir canviant governs, com en el cas d’Allende, i consolidant dictadures arreu, sinó que van aplicar per tot el continent polítiques econòmiques conegudes com “teràpies de xoc” que, com molt bé explica Naomi Klein, eren de caires molt diversos. Algunes d’aquestes aplicacions van ser privatitzacions a gran escala, reducció de la despesa social de l’estat en nom de la llibertat del mercat, liquidació d’aranzels a productes nordamericans, contractes profitosos per a multinacionals, etc. Tota aquesta política de neoliberalisme econòmic utilitzava com instrument el Fons Monetari Internacional, que va acabar convertint-se en un organisme odiat a tot Sudamèrica. I tot això va anar acompanyat, com he dit, d’una gran repressió dels moviments opositors, amb tortures i morts sobre una gran part de la població per part de cossos policials i mercenaris entrenats als EEUU.
Un exemple d’aquesta repressió, entre molts d’altres que he trobat alhora de cercar informació sobre el tema, és el que va passar a Guatemala el juliol de 1982, on els militars van matar 253 dels 280 habitants d’un poble camperol. Un dels testimonis recorda el mètode que van utilitzar: “van posar a tota la gent en una casa. Jo vaig fugir a prop, a la muntanya. Vaig veure fum. Feia molta pudor a cremat. Els nens cridaven. Els estaven cremant. Quan es va fer de dia, vaig anar a la casa. Hi havia moltes persones cremant en el foc. Vaig pensar que una de les dones portava la mateixa roba que la meva mare però estava sota de molts cossos i no podia donar-li la volta per comprovar-ho”. Tota la seva família va morir a aquella casa, segons va explicar El País el passat 7 de febrer.
No es poden entendre els canvis històrics que s’estan produint a Sudamèrica, i en concret l’ascens dels governs anomenats populistes, sense tenir present aquests aspectes de la seva recent història. El moviment de canvi ve, doncs, de lluny, i finalment ha cristal•litzat en una transformació del panorama que ha sorprès a tothom. Per primera vegada els EEUU semblen no controlar el seu “patio trasero” i per tot el continent proliferen governs d’esquerres recolzats per àmplies majories democràtiques que, encara que sigui amb models diferents, intenten canviar les estructures econòmiques i socials dels seus països a la vegada que intenten trencar la relació de dependència dels EEUU. Encara que anomenats populistes,i acusats molts cops injustament de totalitaris, encapçalen de moment uns canvis que tenen esperançats a importants sectors de la població dels seus països, de la mateixa manera que tenen igualment en contra grups no menys importants de ciutadans. Està per veure, però, com evolucionarà finalment la situació i si aquests canvis seran irreversibles o els EEUU els podran reconduir.

El cas de Veneçuela i Bolívia

Tot aquest moviment de canvi polític, denominat per molts populista, té, com ja he indicat, un punt d’inflexió bàsic en el gir polític que es va produir a Veneçuela el 1998, quan Hugo Chávez va ser elegit, amb una majoria aclaparadora, president del país. A partir d’aleshores Veneçuela, un dels països amb més producció de petroli del món, va convertir-se en capdavanter del moviment conta el neoliberalisme, establint una aliança amb Cuba i recolzant els canvis a la resta dels països de Sudamèrica.
Hugo Chávez era un tinent coronel de paracaigudistes que, el 1992, amb altres quatre comandants més, va intentar un cop d’Estat contra el president Carles Andrés Pérez acusant-lo de corrupció. La sublevació va fracassar i Chávez i els seus companys varen ser empresonats. Va ser posat en llibertat el 1994 i obligat a deixar l’exèrcit. Va anunciar aleshores la seva intenció d’optar a la presidència del país per via democràtica i va fundar un moviment polític amb el qual va concorre a les eleccions de desembre de 1998 enfrontant-se als dos partits tradicionals (Acció Democràtica i Copei) que venien monopolitzant la vida política de Veneçuela, alternant-se en el poder, des del 1958. Chávez va fer campanya electoral amb la promesa de crear una nova constitució que canviés radicalment el país. Va guanyar les eleccions amb un sorprenent 56’2% dels vots i immediatament va convocar un referèndum per decidir si s’estava d’acord en convocar eleccions per una Assemblea Nacional Constituent que redactés una nova constitució. El referèndum, celebrat el 2 d’abril de 1999, donà com a resultat un aclaparador 88% dels vots a favor de la proposta de Chávez. Un cop celebrades les noves eleccions, el resultat tornava a ser una gran victòria pel nou president, doncs dels 131 de diputats constituents, 124 eren chavistes. Es va redactar la nova constitució que canviava moltes aspectes del país, fins i tot el nom, que a partir d’aleshores passaria a dir-se República Bolivariana de Veneçuela.
L’any 2000, amb la nova constitució ja aprovada, Chávez torna a convocar eleccions presidencials, i torna a guanyar-les amb el 59% dels vots, un 22% més que el seu contrincant, Arias Cárdenas. Consolida així el seu poder construït mitjançant una sèrie de victòries electorals ininterrompudes i democràticament inqüestionables.
Amb el total control del poder polític Chávez es disposa a controlar el poder econòmic, que a Veneçuela vol dir petroli. I amb aquest objectiu, el 2002, destitueix a la direcció de PDVSA (Petroleos de Venezuela S.A.) fins aleshores controlada per directius partidaris dels antics partits i la substitueix per partidaris seus, a fi de canalitzar els recursos econòmics de l’exportació del petroli cap el finançament de les seves polítiques socials. Això provocarà una forta oposició de importants sectors de la Patronal que prepararan manifestacions que desembocaran en el fracassat cop d’Estat, l’abril de 2002, que EEUU recolzarà. A partir d’aquest moment el país s’anirà polaritzant en dues parts enfrontades. Polarització que s’incrementarà amb la radicalització, cada cop més gran, de la política de Chávez, des de la proclamació oficial de Veneçuela com encarnació del “Socialisme del segle XXI” fins el seu intent de tornar a canviar la constitució, passant pel seu enfrontament constant amb EEUU i la seva aliança, cada cop més estreta, amb Cuba.
L’oposició exigeix, mitjançant la recollida de milions de signatures, la convocatòria d’un referèndum que decideixi si Chávez continua o no a la presidència. El referèndum es celebra l’agost de 2004, sota observadors internacionals i amb el control de l’OEA (Organització d’Estats Americans), i Chávez torna a sortir guanyador amb el 58% dels vots al seu favor. Victòria que tornaria a revalidar en les eleccions presidencials de desembre de 2006, amb el 62’84% dels vots.
Des de 1998 fins el 2006, Chávez s’ha enfrontat contínuament al vot democràtic dels ciutadans i sempre n’ha resultat vencedor, qual cosa fa difícil entendre com pot ser presentat com a dictador, o populista en el sentit de no democràtic del terme, a no ser que el que molesta en realitat d’ell siguin les seves polítiques, tant l’econòmica com la internacional.
Aquest extraordinari recolzament popular sembla ser, però, que ha perdut força en els darrers temps. Una inflació econòmica molt alta, amb els preus d’alguns productes essencials disparats, uns inquietants índexs de inseguretat ciutadana, i la por de certs sectors de classes mitges a una radicalització del projecte Chávez, ha portat a gent que en principi l’havia recolzat a retirar-li aquest recolzament. Cosa que va quedar palesa en el darrer referèndum celebrat per reformar la constitució, el desembre de 2007. Chávez intentava, entre altres moltes qüestions, introduir la reelecció presidencial -com existeix a quasi tots els països europeus- o definir el país com a socialista, però el resultat, per primera vegada, no li va ser favorable. Va perdre el referèndum per un resultat ajustat: 50’7% va votar en contra i un 49’2% a favor. La dada significativa és que quasi 3 milions de ciutadans, que en les anteriors eleccions presidencials havien votat per Chávez, en aquest referèndum es van abstenir.
A més de l’abstenció, també van perjudicar Chávez les constants campanyes mediàtiques poc imparcials de tots els mitjans de comunicació privats, que des de periòdics, cadenes de televisió i ràdios, han fet propaganda total contra Chávez, qual cosa desmenteix la manca de llibertat d’expressió al país, i posa en qüestió la definició de Chávez com un populista antidemocràtic. Chávez va acceptar el resultat de la voluntat popular i va retirar el projecte de reforma constitucional, sense renunciar però a les idees centrals de la mateixa que, segons ell, poden ser plantejades de nou més endavant.
La darrera prova democràtica del govern de Chávez va produir-se un any més tard, el novembre de 2008. El 23 d’aquell mes es van realitzar eleccions regionals amb la particularitat de que, per primera vegada no sols s’enfrontaven els partidaris de Chávez i els opositors, sinó es varen presentar candidatures dissidents del chavisme que, sense estar amb l’oposició, tampoc estaven d’acord amb els candidats oficialistes, i si bé no van obtenir cap triomf van contribuir a disminuir els vots dels candidats del govern. Els resultats varen ser, globalment una nova victòria de Chávez (de 22 dels governs regionals en va guanyar a 17) però l’oposició va guanyar en les 5 amb més concentració de població. En xifres absolutes, però, Chávez va mantenir una majoria de població al seu favor, amb 5.422.064 electors enfront els 4.137.756 que van votar als partits de l’oposició.
Aquests darrers resultats, del referèndum i de les eleccions regionals, indiquen que, encara que Chávez manté un alt nivell de recolzament electoral, aquest comença a minvar i l’oposició va guanyant terreny. Sembla ser que Chávez intentarà tornar a plantejar el tema de la possibilitat de la seva reelecció (acaba el seu mandat el 2013), el que plantejarà noves divisions. Aquestes divisions es poden agreujar si el preu del petroli continua baixant i les condicions de vida de la població no milloren substancialment, més enllà de les millores en qüestions com sanitat –gràcies als metges cubans-, els aliments bàsics subvencionats o els programes socials. Falta molt de temps encara per acabar el mandat de Chávez, però de no poder-se presentar serà necessari un nou dirigent. Si tot el procés de canvi descansa en la seva figura, la qualificació de dirigent populista seria, al meu entendre, correcta. Si bé es cert que la figura de Chávez ha estat clau en tot el procés, és veritat també que només amb Chávez el procés no podrà consolidar-se. Veneçuela es troba, al meu entendre, en un moment clau. I Chávez també.

Però encara que Chávez i Veneçuela siguin els símbols més destacats dels canvis a Sudamèrica, jo voldria abordar també el cas de Bolívia, pel que té de paradigmàtic respecte l’incorporació dels pobles indígenes al poder polític i per tenir també un govern dels que es qualifiquen de populistes. Bolívia, un dels països més pobres de Sudamèrica, es troba actualment immers en una revolució democràtica, cultural i econòmica que s’ha fet visible internacionalment amb la pujada a la presidència d’Evo Morales amb el partit Movimiento al Socialismo (MAS).
Aquest canvi va començar amb la revolta indígena i popular l’any 2000 per la guerra de l’aigua, i va continuar amb la “guerra del gas”, el recurs més important de Bolívia que és la segona reserva més gran de Sudamèrica. La confrontació, amb moments de forta violència, va acabar amb el derrocament dels dos últims presidents i va portar Morales a la presidència, el 2006, desprès de derrotar aclaparadorament (65% dels vots contra el 35%) a l’altre candidat, Sánchez de Losada. En les eleccions, Morales va fer campanya amb la proposta de nacionalitzar els hidrocarburs del país. S’iniciava en aquell moment un nou període en la història de Bolívia, sobretot pel paper neutral i respectuós de l’exèrcit, cosa extraordinària en un país que té el record de cops d’Estat militars de tot el continent.
Un cop al poder, Morales ha intentat redactar una nova constitució en la qual es garanteixi l’explotació nacional dels recursos naturals pel país, es reforci el poder central, s’atorgui total igualtat de drets als indígenes, es produeixi una redistribució de la terra, etc. Els moviments indígenes, camperols i populars, que són la base política de Morales, han recolzat massivament la nova constitució però no ho ha fet així la poderosa oligarquia de les regions orientals, més riques i amb menys població indígena, encapçalades per la prefectura del Departament de Santa Cruz, que temen perdre privilegis ancestrals. Aquestes regions, agrupades en la denominació de la “Media Luna”, estan dominades des de sempre per grans latifundistes que veuen en la nova política de Morales, que ells qualifiquen de comunista, un perill que cal aturar. Davant les idees de la nova constitució, que consideren intervencionistes, ells enfronten les seves idees ultraliberals, i exigeixen una total autonomia que els permeti continuar gaudint dels recursos naturals de les seves regions, sense tenir que rendir comptes a l’Estat. Aquesta oposició l’han exercida de manera democràtica, participant en les eleccions i referèndums, però també de manera violenta, inspirant fins i tot enfrontaments armats contra el govern central.
El govern d’Evo Morales s’ha vist, dins i fora de Bolívia, aplaudit per alguns i criticat per d’altres per la seva acció política, especialment en relació al seu objectiu més important: la nova constitució, que es votarà en referèndum el 25 de gener. En aquest text, polèmic i que ha polaritzat el país en dues visions diferents, es recullen les polítiques nacionalistes i socialistes que caracteritzen el MAS i el gir que està donant el país malgrat l’oposició de la “Media Luna”. Aquesta confrontació entre l’altiplà (partidari de Morales) i l’Amazònia (dominada pels seus opositors) ha portat a algun que altre conflicte armat, com va ser el cas del poble del Porvenir, a la regió opositora de Pando, on van ser assassinats una vintena de camperols per part dels governs autonòmics opositors a la reforma de Morales.
Bolívia és un dels països amb més desigualtat i amb menor desenvolupament de Llatinoamèrica. El país té uns 10 milions d’habitants, 3 dels quals treballen a l’estranger, sobretot a Espanya i a Argentina, ja que l’emigració és l’única sortida per sobreviure per a molts d’ells. L’analfabetisme afecta a un 13% de la població i hi ha un milió de nens que no van a l’escola. El govern de Morales va iniciar fa dos anys una campanya per ensenyar a llegir i a escriure i que pretenia acabar amb l’analfabetisme a finals del 2008. Malgrat l’optimisme, el compliment de la campanya serà inviable, doncs l’analfabetisme es redueix més lentament del previst. Malgrat això, la campanya demostra la bona voluntat del govern davant aquest greu problema. Els bolivians, però, tenen un tema pendent molt més important: la inseguretat alimentària, que afecta a bona part de la població i que s’ha agreujat aquest últim any amb la pujada dels aliments bàsics, que han augmentat un 25%. Els més pobres tenen problemes per menjar un cop al dia. El canvi, doncs, és qüestió de supervivència.
La principal confrontació del govern Morales ha estat, però, amb les multinacionals de l’energia. Aquestes empreses, les espanyoles incloses, operaven a Bolívia amb total impunitat i sense que la població del país rebés cap benefici de la seva explotació. La renegociació, i també la denuncia dels contractes i fins i tot la revocació de les concessions, ha estat l’arma del govern Morales en la dura negociació amb les multinacionals. Aquesta confrontació ha comportat que els mitjans de comunicació internacionals, especialment els dels països afectats, prenguessin posició contra Morales i reforcessin la seva imatge de populista i fins i tot antidemocràtic.
Aquesta confrontació pels recursos energètics va acompanyada d’una qüestió que, per mi, fa molt interessant la revolució boliviana, i és el tema indigenista. La majoria blanca dominant veu amb estupor com els indígenes s’alcen contra la seva eterna discriminació i reclamen, gràcies a la nova constitució, el dret a participar en el govern del país d’acord amb la majoria democràtica expressada a les urnes. En aquest sentit, la força de la revolució boliviana es sustenta amb la seva antiga civilització, que ha estat negada en les lleis però que continua ben viva respecte els idiomes, els costums i la cultura. Aquesta civilització “clandestina” i “negada”, com ha estat anomenada en vàries ocasions, s’ha rebel•lat contra les elits que han dominat el país des de la seva independència l’any 1825. Evo Morales diu que la majoria de la població boliviana –quéchuas, aymaràs i guaranis- no van participar en la fundació del país. “Hemos sido excluidos de la fundación y ahora los dueños absolutos de esta nueva tierra, que es la mayoría de la población boliviana, decidimos refundar el país, cambiar el modelo económico i político mediante una nueva constitución para crear esa nueva Bolívia donde no haya discriminadores ni discriminados, explotadores ni explotados”.
El líder del MAS va ser ratificat en el referèndum revocador del passat 10 d’agost com a president amb un 67% dels vots a favor. Els seus contrincants més durs, els prefectes de la “Media Luna”, van tenir, en els referèndums regionals, algunes victòries, tot i que per sota dels resultats d’Evo Morales, però el suficient per desafiar el govern amb una campanya de bloquejos i presa d’institucions publiques. Pels dirigents del MAS aquests fets han estat qualificats de cop d’Estat, i pels opositors com a manifestació legítima en contra del govern.
La situació va arribar a ser tan tensa que el temor a una guerra civil flotava a l’ambient. Els EEUU recolzaven totalment a les regions opositores i el seu ambaixador va ser expulsat del país acusat de finançar i coordinar els moviments contra Evo Morales. En resposta, els EEUU van expulsar l’ambaixador de Bolivía a Washington, i les relaciones entre els dos països van arribar a mínims històrics. Davant de la crisi, els països veïns es varen reunir a Santiago de Xile i van enviar un clar missatge als opositors a Morales, i indirectament als EEUU: no acceptarien la sublevació de les regions de la “Media Luna”, i Brasil encara va anar més lluny i va amenaçar amb intervenir en defensa d’Evo Morales si aquestes regions continuaven amb els seus intents separatistes. Aquesta intervenció dels països veïns va neutralitzar el moviment secessionista de les regions opositores i es va obrir un procés negociador que pot tranquil•litzar el país i fer-lo arribar al referèndum constitucional del mes de gener sense perill d’enfrontaments violents.
Caldrà veure si Evo Morales podrà consolidar el seu projecte de recuperació dels recursos energètics i de retorn als indígenes dels seus drets, de la mateixa manera que caldrà veure si Hugo Chávez en surt victoriós del seu combat amb els antics sectors polítics veneçolans. Del desenvolupament d’aquests dos processos de canvi radical, de l’evolució d’aquests dos governs denominats populistes, el de Veneçuela i el de Bolívia, en dependrà molt l’evolució general de tot aquest procés de canvis en que està immersa Sudamèrica. Molta gent a tot el món està pendent del seu èxit o fracàs. Caldrà estar-hi amatent.

Conclusions

El gir polític que s'està duent a terme actualment a Sudamèrica està fent canvis molt significatius en les relacions internacionals i en les economies no només sudamericanes, sinó també en les nordamericanes, les europees i en les asiàtiques, tal com he analitzat a l'apartat "canvis històrics a Sudamèrica". Crec que el populisme que ha proliferat arreu del continent és la resposta al neoliberalisme que es va imposar, d'alguna manera, a la dèada dels vuitanta i els noranta i que va fer augmentar la desigualtat i la pobresa al continent. Qualsevol canvi històric -i aquest podria ser un d'ells- s'ha de mirar des d'una òptica de causes i conseqüències, no de bons i dolents. És amb aquesta òptica que he fet l'anàlisi de la realitat que he estudiat aqui.
El que s'està intentant a Sudamèrica és històric per les condicions de vida amb que es troben millons de persones. Aquest canvi, però, porta molta oposició interior i exterior. Les oligarquies que han governat des de fa dèades el continent, junt amb les multinacionals que operen en aquests països, tenen grans interessos i, per tant, no els hi convé que això canvii. El fet que hi hagi dos visions del canvi tant oposades va fer temer, fa poques setmanes, una guerra civil a Bolívia que, amb el recolzament de Brasil a favor de Morales, s'ha aturat. Això no vol dir, però, que hagin desaparescut els opositors, sinó que es continua veient el desacord d'aquesta minoria i de les multinacionals de forma constant. Penso que una d'aquestes mostres és, precisament, el que he analitzat a la introducció del treball, que no es altra que el simple terme amb el que s'utilitza, per anomenar de forma despectiva, els governs democràtics sudamericans que estant portant aquest canvi. El terme populista, una paraula que podria resultar ambigua per la seva gran complexitat, s'ha utilitzat de forma pejorativa pels mitjans de comunicació, que han creat una visió tant d'Hugo Chávez com d'Evo Morales de dictadors, repressors i corruptes quan, ern realitat, el poble els ha escollit democràticament amb una majoria absoluta.

"El cambio es irreconciliable en la mesura en que Chávez ha posat l'agenda política sudamericana" va dir l'antropòleg Ramiro González. Encara que els resultats dels processos de canvi variin, tal com s'ha pogut veure en les últimes eleccions de Veneçuela, segurament res tornarà a ser igual a Amèrica Llatina.

Bibliografia

Webs:

www.sinpermiso.info
www.lavanguardia.com
www.elperiodico.com
www.elpais.es

Reportatges:

Resistencia a los shocks en América Latina, Naomi Klein (reportatge de la revista El Topo)
América Latina: economía, estado i sociedad en el siglo XXI, Servando A.Álvarez Villaverde

Llibres:

Recolonización o independencia, Stella Calloni i Victor Ego Ducrot
El Estado agresor, William Blum
El libro negro de América, Peter Scowen
América Latina: democracia, neoliberalismo, populismo, Dossier 4 de La Vanguardia
La venas de América Latina: cinco siglos de pillaje de un continente, Eduardo Galeano
La gestación de Hugo Chávez, Manuel Caballero
Hugo Chávez y la revolución bolivariana, Richard Gott

Documental:

“El pulso por la nueva Bolívia” (TVE2, En portada)

Anuncis de Guinness

2008-11-13T11:10:00.000-08:00

Dos anuncis de Guinness, que trobo que són boníssims i també força curiosos:

Guinness Evolution

Guinness Hands

Obladi Oblada

2008-11-13T10:53:00.000-08:00

El joves brasilenys del grup Selton tocant la mítica cançó dels Beatles al Park Güell

L'enfant sauvage (el pequeño salvaje)

2008-11-12T08:26:00.000-08:00

Mogwly va existir. Va ser a França l'any 1798, quan van trobar un nen de 12 anys en un bosc francès, un nen en estat totalment salvatge. El 1969 Trouffault va fer una pel·lícula sobre les curiositats i els descobriments que es van fer amb aquest nen. El pedagog que va intentar ensenyar al nen va descobrir que el fet de tenir cultura traspassa els límits del nostre coneixament.
Aquest nen no només no parlava, sinó que no tenia la percepció del calor i el fred. Jugava despullat durant hores damunt la neu, agafava amb la mà coses de l'olla mentre l'aigua bullia,...fins que el pedagog li va ensenyar a tenir fred i calor. L'abrigava, el banyava amb aigua calenta, entre d'altres, fins que al final ho va apendre. Tampoc tenia emocions -no plorava mai- ni cap interès pel sexe. El que aprenem d'una cultura és molt més del que ens pensem.

Aquesta pel·lícula, basada en aquest fet real, està penjada al youtube per parts.

Serrallonga

2008-11-11T13:02:00.000-08:00

Aquests són els enllaços d'aquesta pel·lícula catalana que s'ha estrenat aquesta setmana. Aquest film, que narra la història del llegendari bandoler Joan Sala de Serrallonga, compta amb uns escenaris i una direcció de fotografia excel·lents. A mi m'ha encantat. Primer per els paisatges i els escenaris que es mostren, però també per la història que explica d'aquest personatge tant famós a Catalunya encara avui: lladre? Robin Hood català? No ho sé, però a la pel·lícula el mostren com un home encantador, com un heroi. S'ha de mirar!

Capítol 1: http://www.tv3.cat/videos/802009
Capítol 2: http://www.tv3.cat/videos/802389

El "Hip Hop Violin"

2008-11-11T12:14:00.000-08:00

L'increible violinista Paul Dateh toca juntament amb el dj inka one, fent una mescla del hip hop amb un violí. Simplement increible!

Un català entre bascos, de Toni Strubell

2008-11-10T08:46:00.000-08:00

Toni Strubell viu a Euskadi des dels primers anys 80. En aquest llibre el català explica la experiència viscuda al llarg dels anys, les diferències i les similituds del poble basc i el català, sobretot el que els caracteritza a ells; els baserris, el txacoli, les sociedades, les kuadrilak, el txirimiri, del tapeo, però també parla de política de la llengua (hizkuntza) i els seus parlants, de la renovada tradició bertsolari (art d'inventar versos sobre la marxa), de mitjans de comunicació, de cinema, del terrorisme d'ETA, del nou rock radical basc (rock erradikala),..en fi, de com està canviant la societat actual a Euskadi, de com són realment els bascos vistos des d'un punt de vista català i de com es plantejen solucionar els problemes amb els que s'enfronten.

Aquí mostro un petit fragment del llibre que he trobat interessant (i que tant de bò no sigui cert):

"Sir Peter Russell (titular de la Càtedra Alfonso XIII de la Universitat d'Oxford), solia descriure el País Basc com la cirera mariscino amb que els pastissers coronen els gelats de tres colors que se serveixen als restaurants i les gelateries. Els tres colors serien -explicava a classe- la xocolata galaicoportuguesa, la cada cop més amplia vainilla central del castellà, i la maduixa de l'est, el nostre català. Deia que un cop fosos els colors -si es que es fonien- el que quedaria en el plat seria la cirereta del damunt, que no era de matèria gelada. Era un símil suggerent per explicar la tossuderia del fet nacional basc."

La pelota vasca, la piel contra la piedra (Julio Medem)

Nire aitaren etxea defendituko dut -Defensaré la casa del meu pare-(poeta bilbaí Gabriel Aresti)

Memòries d'una vaca, L'home sol, El fill del violinista, Obabakoak - Bernardo Atxaga

Joseba Sarrionaindia (descrit com el millor poeta basc del període transecular)

Cine basc
Julio Medem - La pelota vasca, la piel contra la piedra
Montxo Armendariz : Tasio, Secretos del corazón, Silencio Roto, 27 horas, Historias del Kronen
Imanol Uribe: La fuga de Segovia, La muerte de Mikel, Días contados
Juanma Bajo Ulloa - Alas de mariposa, La madre muerta, Airbag
Álex de la Iglesia - El dia de la bestia
Zergatik panpox
Hamaseigarrenean aidanez
Offeko maitasuna
Ehun Metro
Ke arteko egunak (lluita armada)

Música basca

Niko Etxart
Errobi
La Polla Records
Eskorbuto
Barricada
Ruper Ordonika
Oskorri
Benito Lertxundi
Imanol
Gorka Knörr
Javier Muguruza
Anari
J.sansebastian
Itoiz - Lau teilatu, musikaz blai (mullats de música)
Akelarre
Zarama
Cicatriz
Hertzainak
Kortatu
Negu Gorriak (que vol dir "en la part més crua de l'hivern")
la Korrika
Kilometroak
Berri Txarrak
Jousilouli
Skalariak
Betagarri
Skunk

Vocabulari

La casa- etxea
Bizarre - extrany
Mahaia - taula
Souk - mercat
Gutuna - carta
Kontuz ibili - ves amb compte
Aita - pare
Mendira goaz - anem a la muntanya
Kaixo, aió, jatorra, agur - salutació
Aió, ondo pasa!- Adéu, passi-ho bé!
Goazen kalera - au, anem al carrer (tant comú a Euskadi)
txikiteros - membres d'una colla (kuadrila) masculina
xelebreak - persones excèntriques i populars (cèlebres)
Otxoak - llops
Euskaldun berri - persona que ha après el basc de gran
Euskalduns- bascoparlants
Kale Nagusia - carrer major
Bost Otxola - Tant me fot (m'importa cinc literalment)
Josemaris - magrebins que es dediquen a la venta ambulant
zurito - got petit de cervesa (blanquet literalment)
poteo- ronda dels bars
sidreries - sagardotegiak
txotx - manera de servir la sidra a raig desde la tina
aitz- pedra
euskaltegis - centres per apendre basc
gero arte - fins després

Mans (Montserrat Abelló)

2008-11-10T08:41:00.000-08:00

Envejo els ocells
perquè tenen ales
però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
però no tenen mans
ni ungles.
No teixexen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sopesar pedres
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,estimen
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales

MONTSERRAT ABELLÓ

Ya sé que mañana será otro día (Rofer Wolfe)

2008-11-10T08:07:00.000-08:00

Y entonces uno se pregunta:
¿Qué es la vida?
¿Hay algo? ¿Es esto?
¿Empalmar un condenado
cigarrillo con el otro
mientras te dices
que quizá estés ya incubando
un cáncer en algún recóndito
intersticio del pulmón derecho?
¿El páncreas?
¿El hígado?
¿Los riñones?
¿La vejiga?
¿Y que hay de la cabeza?
¿Hay algo? ¿Es esto?
¿Sorber tazas de té
en la soledad
de la cocina?
¿Mirar por la ventana
y contemplar la luna?
¿Fingir que eres Baudelaire?
¿Las chimeneas? ¿Los tejados?
¿La masa hirviente
de cuerpos en la playa?
¿O esas nubes
que mañana amenazan
con borrasca?
¿Hacer llamadas de teléfono,
pagar facturas, masturbarte,
aspirar el perfume de esa chica
con la que te has cruzado por la calle,
tomar esta pastilla?
¿Acordarte de tu madre
en tardes de domingo
y lluvia?
¿A qué estamos jugando?
¿Qué es este absurdo juego?
¿Una espera llena
de míseras miserias
y mezquinas alegrias?
¿Una espera? ¿el limbo?
¿Es esto?
¿Era esto?
¿Era esto lo que nos decían?
¿Un cine vacío
donde ni siquiera nadie
ha tenido la decencia de programar una película?

L'antropòleg innocent, de Nigel Barley

2008-11-06T04:43:00.000-08:00

Nigel Barley va escriure aquest llibre després de conviure durant dos anys amb els Dowayos, al Camerún. La seva intenció era fer un treball de camp antropològic però li va sortir un llibre on explica les diferències culturals entre ell i els seus nous veïns amb molt d'humor. Amb aquest llibre te'n adones que la cultura abarca moltes més coses de la vida quotidiana del que ens pensem. Una de les anècdotes que més bé recordo de les que explica Barley és quan va a la ciutat a comprar unes postals; una d'un lleó i l'altre d'un leopard. Quan arriba al poblat, els hi ensenya les fotos (el que vol ell és saber com es diuen amb la llengua dowaya), però quan els doways les agafen només saben veure un tros de paper. La capgiren, li tornen a donar la volta, però allà no hi veuen res. Sembla increible que no hi puguin veure res, que no sàpiguen que el que hi ha allà plasmat és una representació de la realitat. Situacions com aquestes succeeixen durant tota la seva estada, i es que aquesta llibre és un pou de sorpreses.

La Ciudad de la Alegría, de Dominique Lapierre

2008-11-06T04:27:00.000-08:00

Ambientada a Calcuta, aquesta novela narra la història d'una familia que emigra del camp a la ciutat, com fan milers de persones a l'any a la Índia, per acabar vivint en un dels barris de xavoles més pobres de la ciutat, on l'escriptor va viure durant 2 anys. Potser és per això que el llibre resulta tant proper, tant interessant, ja que Lapierre sap transmetre d'una forma excepcional la vida d'aquestes persones, les seves penúries, les seves alegries i les seves esperançes.

"La selva està menys explorada del que es pensa la gent"

2008-10-21T10:34:00.000-07:00

Entrevista a Pep Molins, amant de la selva

Pep Molins és anestesista de professió i té 42 anys. Viu a Viladecans i li agrada córrer i anar amb bicicleta. Ha viatjat molt, però el que més l’ha captivat ha estat la selva. Ha realitzat més de 10 expedicions a l’Amazones, on ha conviscut amb vàries tribus indies.

Hi ha una cosa molt curiosa quan viatges a països de l’Amèrica del sud, Àfrica o Àsia, i es que te’n adones de que hi ha zones molt civilitzades i occidentalitzades i d’altres gairebé inexplorades, hi ha un gran canvi entre el món rural i el món urbà
?¿
En el cas de Veneçuela, el país on he viatjat els últims anys, es veu aquesta escala a mesura que baixes de la costa, de Caracas, a l’interior. De la capital a Ciudad Bolívar ja es nota el canvi, però quan baixes després cap a Canaracuni, un poblat d’indis yecuana, la diferència és molt més gran. Després, però, t’endinses més a la selva i, quan arribes a una tribu sanema, veus que el poblat dels yecuana és la gran civilització comparat amb la tribu dels sanema
Com més costa d’arribar-hi menys connexió amb el món occidental, suposo..
En un dels viatges on vaig anar a un poblat de la tribu dels sanemas vaig passar molta por, perquè feia uns 20 o 30 anys havien matat a una desena de missioners que intentaven evangelitzar-los –història que està explicada en el llibre La noche de las lanzas de German Castro- i no sabíem com reaccionarien amb la nostra arribada
I tu ja ho sabies això que havia passat?
Em vaig assabentar quan estàvem anat cap allà perquè m’ho va explicar el Luís, un dels guies yecuana. Estàvem tots morts de por, i el Luís no parava de dir “nos van a flécheal!”. En aquest viatge també vem portar un guia sanema que es deia Hilo. El vem recollir pel camí, i va pujar ell amb el seu “taparrabos”, l’arc i les fletxes
“Esto es la jungla”…
Aquest, el Hilo, el vaig veure mesos després en un documental que havia gravat la BBC en el seu poblat, que es troba a 5 km. de Canaracuni. Els reporters havien fet com si es tractés de l’aventura de la seva vida quan en realitat aquest poblat estava bastant més occidentalitzat que el que vem anar a visitar en aquella ocasió, que es trobava a varis dies caminant
Quina tela els de la BBC!
Doncs si, van arribar al poblat més proper, van desplegar totes les càmeres i els trípodes, els hi van fer treure les samarretes i a ballar
Al final veu trobar els Sanemas?
Si, i vem poder estar amb ells molt bé, però perquè d’entrada els hi vem dir que els hi portavem regals. El problema, el perill és quan te’n vas, quan ja els hi has donat tot el que tens. Aleshores és quan et poden matar – ja no tenen la necessitat de tractar-te bé- i per això jo i el amic que m’acompanyava en aquella ocasió ens vem adelantar a l’hora de marxar, i els guies es van quedar parlant amb ells una estona més
La tribu aquesta havia entrat en contacte amb més persones?
Si, tenien alguna olla abonyegada i altres cosetes que els hi havien portat feia alguns anys els garimpeiros, els buscadors d’or brasilers, però res més. Es un lloc bastant inaccessible i perillós; són quatre dies caminant per la selva –on et pot passar de tot- i després pot ser que la tribu no t’accepti i hagis fet en viatge per no res
D’animals en veus a la selva?
La selva és un dels pitjors llocs per veure’ls. Els sents, però no els veus, exceptuant els insectes. Al riu Casiquiare està infestat de petits mosquits que estan per tot arreu. Era impossible no menjar-se’ls quan feies una cullerada. Era molt agobiant. L’explorador Humboldt, que va fer la mateixa ruta, explicava en el seu diari que eren la raó principal perquè una expedició fracassés
I els altres animals?
A prop de Manaos, al Brasil, caminàvem per la selva en fila índia, que se li diu així pels indis de Nordamèrica, que caminaven trepitjant la mateixa petjada que el de davant, de manera que si els enemics volien saber quants eren no en tenien ni ideaSiDoncs allà l’últim de la fila índia s’anava tornant, passava al davant i així tothom canviava de lloc. Feien això perquè els “tigres”(tal com li diuen als jaguars a Sudamèrica) sempre ataquen l’últim de la fila. D’aquesta manera, tothom tenia les mateixes probabilitats de que li passés alguna cosa
Has estat convivint amb 4 ètnies diferents, no?
Si, en aquest viatge pel riu Casiquiare, per exemple, ens vem trobar amb un poblat de Yanomamis que s’havien desplaçat de la zona protegida, i vaig estar convivint amb ells durant uns dies, tot i que els dos guies veneçolans amb els que anava no els hi va semblar molt bé; per ells els indis eren uns éssers inferiors i infectes.
Però al final us veu quedar, no?
Si. Amb ells vaig prendre Yopo, una droga al·lucinògena de la família de l’LSD que treuen de l’escorça de l’arbre. És com una resina vermella que, després de tractar-la, es converteix en una polseta que esnifen. Es col·locaven tant que es quedaven asseguts i els hi començava a xorrejar mocs vermellosos que no s’eixugaven
Sempre estaven així?
Abans ho feien servir per invocar els déus. Quan s’ho van prendre aquella vegada, alguns van començar a cantar i a imitar animals, però ara, com més contacte tenen les tribus amb la civilització, més utilitzen les drogues de forma recreativa, com nosaltres
Cap incident amb els Yanomamis?
No, amb ells molt bé. On si que vaig passar por va ser baixant el riu Orinoco, que es frontera era Veneçuela i Colòmbia. Allà la guerrilla colombiana està molt activa, cosa que vaig saber quan ja hi erem. Estava tant present que el pare del guia es dedicava a fer contraban de mercaderies amb ells. Tots els transportistes desitgen que la guerrilla els atraqui perquè d’aquesta manera els hi paguen millor que no pas al lloc de destí. No es tracta un atracament com el que entenem però tampoc feien compra venta
I perquè no els hi roben directament?
Perquè hi ha molt bona relació entre ells, i a la guerrilla els hi sobren els diners. Aquests, a més a més, no poden comprar a cap establiment normal perquè no els hi vendrien, i per això estan obligats a “comerciar” d’aquesta manera
Aleshores no us hagués passat res a vosaltres?
Era un altre problema perquè hi havia un occidental, és a dir, jo. Els diners que tenen son de robatoris i segrestos, i això és el que em feia por a mi. Al final, per sort, no va passar res.
Quines són les coses que més t’han impactat de la manera de viure d’aquestes tribus?
Tots dormen amb hamaques molt a prop del foc, fins al punt de que molts nens cauen de l’hamaca i van a parar al foc. Alguns d’ells tenen cremades bastant importants. Una altra cosa que em va impressionar és que per la nit, els joves de la tribu van a altres poblats i els hi roben les dones per tal de que la tribu sigui més nombrosa al cap d’uns anys
Una realitat força diferent de la que vivim aquí..
Els caps de les tribus no són els més vells, com passa en moltes cultures que saben que els savis són els que tenen més experiència. Aquí els caps són els més forts, els que poden amb tots, com passa amb els grups d’animals
D’on ve aquesta passió teva per explorar?
De petit volia ser astronauta. Volia arribar a llocs on no s’hi havia arribat. Quan alguna persona baixa amb una escafandre al fons del mar o puja un 8000 penso que són com astronautes perquè es troben en situacions adverses en un mitjà inhòspit. La selva és igual. Està molt menys explorada del que es pensa la gent; actualment hi ha tribus, espècies i plantes que encara no es coneixen

“África se ahoga, nosotros hacemos piscinas”

2008-10-17T12:52:00.000-07:00

La publicitat ha de sorprendre, ha de cridar l'atenció. És una de les característiques que més es valoren a l'hora de fer un anunci, i aquest de la campanya África se ahoga, nosotros hacemos piscinas”, segons la meva opinió, no es queda curt. Aquests anuncis de de la ONG holandesa Cordaid Mensen in Nood representen d'una forma brutal la societat hipòcrita i consumista en la que vivim els països industrialitzats. Són 3 simples imatges.

La memòria juga males passades

2008-10-17T08:17:00.000-07:00

La revista National Geographic ha publicat en el seu número d'octubre un reportatge titulat "La Memoria. Por qué recordamos, por qué olvidamos". En ell s'expliquen dos casos realment curiosos; un és un home de 85 anys que apenes pot recordar què ha fet 3 minuts enrere (com a la película 50 primeras citas, protagonitzada per Drew Barrymore) i l'altre una noia que recorda pràcticament tots els dies de la seva vida des de que tenia 11 anys. Són extrems i, com molt bé argumenta el reportatge, tots dos són fatals. Un, per recordar poc o gairebé res dels seus últims 25 anys, i l'altre per recordar absolutament tots els detalls insignificants de la seva vida. Tal com diu ella "me gustaria ser una persona corriente aunque sólo fuera durante 5 minutos y no tener todo esto en la cabeza. La mayoría de gente dice que lo mío és un don , pero para mi es una carga".
En uns estudis que se li van fer a EP per tal de conèixer amb més profunditat la malaltia que li causava aquesta pèrdua de memòria se li preguntava quants anys tenia. Ell va respondre, amb total naturalitat "No sé, 59 o 60. Ahí me ha pillado. Mi memoria no es perfecta". La cosa es que s'havia equivocat en més d'un cuart de segle en la seva resposta.
Un paràgraf que resulta realment interessant del reportatge de Joshua Ferrer, que fa tenir una mínima idea als lectors de com pot ser el dia a dia d'aquesta persona, és el que mostro a continuació:
"En un dia normal, EP se despertaba, tomaba el desayuno y volvía a meterse en la cama para escuchar la radio. Una vez en la cama, no siempre tenia claro si ya había tomado el desayuno o si acababa de despertarse, de modo que a veces desayunaba de nuevo y volvía a meterse en la cama, para escuchar un poco más la radio. Algunas mañanas desayunaba tres veces. (...) Leía el periódico, que para él debía de ser como salir de una máquina del tiempo. ¿Bush? ¿Iraq?¿Ordenadores? Cuando llegaba al final de un titular, por lo general había olvidado cómo empezaba."

"Cojo, de cojonudo"

2008-10-13T07:54:00.000-07:00

A Merzouga, als peus de l’Erg Chebbi, viu un home molt singular, un home que sembla extret d’un conte d’aquells que anomenem "amb moraleja”.
L’Ali el Cojo, tal com li diuen, va nèixer sense una cama. Al llarg de la seva vida ha après a espavilar-se tot sol per fer qualsevol activitat que resultés dificultosa per la seva mancança física. Això si, sempre amb humor i optimisme, dos dels adjectius que millor el cualifiquen.
L’Ali, al veure que res era imposible per ell, va muntar un alberg als peus de l’Erg Chebbi. Aquest negoci hoteler s’ha anat ampliant ja que ha sabut mantenir una clientela fidel. El caliu i les bones vibracions que es desprenen en aquest indret ha fet que l’Ali el Cojo es convertís en una “ segona casa” per a molta gent.
I això no és el més sorprenent de tots, i es que l’Ali dóna de menjar a les grans personalitats del Paris Dakar, però també els guia per la sorra d’aquest erg de dunes que tant bé es coneix. Jutta Kleinsmith, Arcarons i Isidre Esteve corren amb ell per l’erg marroquí, i es que l’Ali és considerat un guia i conductor expert de la zona. Com s’ho fa per conduir un cotxe de marxes amb una sola cama? “Aprenent-ne” diu ell, i es que amb voluntat s’aconsegueixen tots els propòsits. Jo encara em pregunto ara com s’ho fa, però us asseguro que poca gent l’atrapa quan es tracta de conduir per les dunes d’aquest erg.
Amb pocs anys, l’Ali s’ha convertit en una persona rellevant en el món del motor, on es conegut internacionalment. Participa sovint en revistes de 4x4 i de viatges. Aquest políglota –parla àrab, castellà, francès i anglès, entre d’altres- no només ha lluitat per ell i la seva familia, sinó que ha portat a la zona una prosperitat econòmica i laboral.
Ell, fent broma del seu nom, explica que “soy cojonudo porque nací cojo y mi madre me hizo un nudo”, i es que no hi ha res més sa que acceptar-se a un mateix tal com es, un aspecte que als humans en general ens costa bastant .
Potser es la seva condició física, vista com un impediment per la societat, el que l’ha portat a superar-se sempre. La majoria de nosaltres hauriem d’apendre molt d’ell. Després de conèixe’l, la paraula “imposible” queda, moltes vegades, ridícula en el vocabulari dels que coneixem la seva història.

Posant pals a les rodes

2008-10-13T05:12:00.000-07:00

L’art i l’esport d’anar amb moto per la muntanya ha estat sempre molt arrelat a Catalunya. Però la passió pel trial, l’enduro i el motocròs es veu afectada des de fa uns anys per una llei que prohibeix el trànsit de vehicles motoritzats pel camp. Els usuaris reclamen una regulació de la llei per tal de que puguin continuar sortint amb moto sense tenir que exposar-se a ser multats per agents rurals, guardes forestals i mossos d’esquadra. Varis col·lectius, organitzacions i federacions han lluitat amb campanyes i batalles judicials, però no han aconseguit res. El món off-road sembla estar desapareixent, i el Govern no s’atreveix a canviar les expectatives de vida que els hi queden a aquests motoristes. Sembla lògic pensar que els motoristes danyen el medi ambient dels parcs, però un estudi fet per especialistes desmenteix que això sigui cert. Per altra banda, el govern deixa que es destrueixen muntanyes senceres, s’instal·lin torres elèctriques sense cap restricció i s’asfaltin camins dins dels parcs naturals. Grups de motoristes surten els diumenges per anar a fer una volta i treure una mica l’adrenalina del cos; alguns són joves, d’altres més grans i també hi ha pares que porten als seus fills per tal de que coneguin aquest món. Tots ells són tractats com a delinqüents en un marc injust on se’ls pena amb multes que poden ascendir a mils o desenes de mils d’euros, sancions totalment desproporcionades. Actualment, tot i tenir aquesta llei vigent, hi ha 660.000 persones que tenen motos de camp i que circulen arriscant-se a ser multats.

La llei actual no defineix quins són els camins rurals, carreters, de servei, d’enllaç o pistes forestals. L’usuari que circula per dins els camins desconeix totalment el tipus de via per la que està transitant, i això col·loca als motoristes en una posició d’indefensió jurídica. A més a més, està regulat per l’Estat però també per cada Comunitat Autònoma. Des de Madrid es restringeix amb un caràcter general la circulació de vehicles motoritzats per qualsevol camí que ni sigui una carretera de l’Estat, en canvi, el Pla Especial, regulat per la Diputació de Barcelona, prohibeix el pas per qualsevol camí que tingui menys de quatre metres d’amplada.L’agent rural Adam Picon diu que “és com qualsevol llei. Si no vols tenir problemes l’actaràs i punt, tot i que penso que s’hauria de regular d’alguna manera en comptes de prohibir-ho”.

Les empreses catalanes també s’han vist afectades per la llei. Els fabricants de motos de muntanya Gas Gas, Sherco, Rieju i una part d’Honda i de Yamaha estan veient com els hi disminueixen les ventes cada any. “Ho estem matant poc a poc” diu Víctor Colomer, propietari de Sherco. “Nosaltres hem patit una baixada de ventes d’un 20% en els últims 7 anys”. Colomer es posiciona totalment en contra de la nova llei pel seu caràcter prohibitiu: “ho han tallat amb sec. Volem ser vanguardistes en moltes coses però a vegades no ho hauríem de ser tant. S’hauria de regular i fer que hi poguessin haver recorreguts que arribessin a determinats pobles”.

L’impacte ecològic de les motos sobre el medi natural és molt lleu, tal com es va demostrar a l’únic estudi del món que s’ha fet. La Federació Catalana de Motociclisme va encarregar aquest estudi al doctor Martí Boada, Premi Global 500 (semblant a un Nobel de medi ambient), un premi que va rebre de la mà de Nelson Mandela. Les conclusions de l’informe són clares: les motos de muntanya tenen efectes erosius sobre el sòl i fan soroll, però els seus efectes no són, ni molt menys, tan catastròfics com es sent sovint. La contaminació de gasos és minça i l’efecte de la pols és casi nul·la. Boada emfatitza en que hi ha activitats més nocives pel medi ambient que les motos, com la recol·lecció de bolets, els caçadors i algunes feines agrícoles.

Els campions del món són, actualment, tots catalans. Adam Raga, amb 5 títols mundials de trial i Laia Sanz, amb 7 títols mundials de trial en fèmines, entre d’altres competidors, han estat multats més d’una vegada i sancionats econòmicament. Des de fa poc els professionals d’aquest esport gaudeixen d’una llicència verda que els permet entrenar sense cap problema. També tenen l’empara de la Federació Catalana de Motociclisme, que els hi soluciona tots els problemes jurídics i econòmics que es puguin trobar. Els amateurs, però, no gaudeixen d’aquestes llicències, i estan exposats constantment a trobar-se un agent forestal, un guarda forestal o un mosso d’esquadra. No ens hauríem de preguntar, però, d’on surten els professionals? Tots ells han estat aficionats i han estat exposats a aquests perills fins que no han entrat al món professional. Adam Raga diu que “aquí els campions són delinqüents. La llei afecta molt, però encara afectarà més perquè hi hagi campions en un futur”. Un altre professional català de la vessant raids, Marc Coma, critica els polítics dient que “el que és fàcil és prohibir, i això és el que fan ells. L’esport que practico està prohibit, però jo tinc la sort de ser professional, altres persones no tenen les mateixes oportunitats”.
Jordi Prat, president del Motorclub Terrassa, una organització força reconeguda en el món del motociclisme, ens explica les iròniques situacions amb les que es troben els pilots d’elit. “El departament de medi ambient multa als professionals per entrenar-se, però aquests treballen en aquesta professió, i com a tals, paguen els impostos corresponents. Després de sancionar-los, aquests envien la multa a la Federació i aquests a la secretaria d’esport de la Generalitat, que els hi paga la multa”. Podríem dir, doncs, que s’acaben pagant entre ells.

A la resta d’Europa la situació és del tot diferent. A França existeixen zones on es permet practicar l’esport de forma legal. Els italians també ho tenen força millor que els catalans a l’hora de sortir a fer una volta, ja que també ho tenen regularitzat, i els anglesos no tenen cap tipus de llei al respecte, un fet sorprenent i insòlit tractant-se d’un país com aquest. Per altra banda, Alemanya va fer com l’Estat Espanyol a la dècada dels vuitanta, és a dir, va prohibir totalment la circulació de qualsevol tipus de vehicle motoritzat, tot i que més endavant es va regular la llei.Pel que fa a les altres comunitats autònomes, moltes d’elles es troben en la mateixa situació que Catalunya, on els camins rurals tenen un ús molt limitat: Illes Balears, València, Andalusia, Galícia, Astúries, etcètera. D’altres, com Castilla, Aragó i Extremadura la circulació és permesa i no hi ha cap llei a nivell autonòmic, però les dos comunitats més afectades, on la circulació està totalment prohibida són Guipúscoa i Madrid.
L’afluència de quads, a més a més, no està ajudant gens a la resolució del conflicte, segons alguns motoristes. Aquest tipus de vehicles paguen els mateixos impostos que els tractors perquè són tractats com a tal, i això ha fet que molta gent nova s’apunti a comprar-se quads. “Aquesta gent nova no té la cultura d’estima i respecte a la muntanya que tenen les motos, no ho entenen. S’hi ha posat gent que no té aquesta cultura i això perjudica als motoristes envers l’opinió pública” afirma Víctor Colomer, propietari de Sherco.

La situació actual és força desoladora pels amants del motor que volen practicar aquest esport. Ara que els pilots d’elit ja estan coberts, falta que els amateurs puguin sortir a practicar el trial, l’enduro o el cross d’alguna manera legal. P.R, un usuari habitual que fa més de 30 anys que practica l’esport denuncia la situació i explica com s’ha “convertit en un objector de cadenes” amb la nova llei, i es que tots els camins estan encadenats. P.R critica com “els camins que tota la vida t’havien portat cap a Mura, Sant Llorenç Savall o Monistrol de Calders ara estan prohibits perquè uns senyors han decidit que no s’hi pot passar”.Alguns usuaris critiquen com la situació del govern està afectant a l’educació motera i a la transmissió de valors de pares a fills. Un d’ells és Colomer: “quan els nens agafen una scooter als 14 anys ja saben perfectament amb què estan tractant i saben manejar-la, cosa que és molt important perquè a la carretera, portar una moto és molt més perillós que no pas portar-la per la muntanya”. Jordi Prat té una visió pessimista del futur. Segons ell “estan prohibint l’esport, i aquesta situació no millorarà perquè cap polític s’atreveix a posar la firma per canviar la llei”. Molts motoristes, però, segueixen sortint a donar una volta, tot i que l’afluència ha disminuït. “Potser és el que busquen els polítics, talla l’esport d’arrel. Si és així, ho estan aconseguint” diu Víctor Colomer.

Entrevista a Román Hereter, periodista especialitzat en viatges

2008-10-12T08:08:00.000-07:00

Ha visitat tots els paisos del món. Viatja una mitjana de 150 dies a l’any i porta el programa de la ràdio Cope “Viajar és un placer” des de fa gairebé 25 anys. Col·labora amb premsa i mitjans audiovisuals sovint, i a més a més, té una empresa d’assesorament i promoció d’imatge turística. Ha estudiat periodisme, publicitat i turisme.

Com pots portar tantes coses alhora?
Bé, puc dir que “Viajar és un placer” és una mica la columna vertebral de la meva activitat professional. Jo treballo per donar a conèixer el món a través de diferents mitjans de comunicació.
I els altres mitjans?
Ara estic fent televisió des de fa uns quatre anys amb el programa Rodamón, que s’emet a la XTL (xarxa de televisions locals de Catalunya) i que són documentals
de 7-8 minuts, un format diferent al que estem acostumats a veure. També he participat a diaris i revistes fent articles i reportatges a Rutas del Mundo, Viajar, La Vanguardia, etc.

“La televisió és com el cinema, més mediàtic,

i la ràdio com el teatre, més familiar”

Fas ràdio, televisió i premsa escrita.
Jo penso que la televisió és com el cinema i la ràdio com el teatre. A la ràdio et coneix poca gent, però és dia a dia, és com anar al teatre, ve la teva gent,etc. En
canvi quan fas TV és com si fas una pel·lícula. Et veu molta gent, ets molt més mediàtic.
Quines són les diferències en la forma de treballar?
Quan treballes en format audiovisual has de treure el màxim producte posible en el viatge per després tenir més material per escollir, en canvi en premsa no importa tan el moment d’estar allà com haverse documentat abans o després del viatge, ja que l’article o el reportatge s’escriu després. En la ràdio s’ha fet un gran salt, ja que tenir el telèfon móvil és com tenir una unitat móvil a tot arreu; nosaltres hem
conectat des de l’Antàrtida, el desert del Wadi Ru, etc.
Millor sol o acompanyat?
Si és ben acompanyat, millor acompanyat. De fet, com menys persones millor, menys
malentesos i més rapidesa. A la premsa, però, és treballa més en solitari o en parella, és més de “yo me lo guiso yo me lo como”. Moltes vegades no és ben acompanyat, com em va passar treballant amb TV3, on els productors, més que res,
eren “mosques cojoneras”.
Puc preguntar perquè?
Hi ha gent es pensa que quan te’n vas de viatge per feina te’n vas de vacances i no te res a veure. Quan vas a fora has d’aprofitar el màxim, estàs treballant de sol a sol. En aquest aspecte he tingut varis “roces”.
De sol a sol, si n’hi ha.
Es clar, depens enormement de la meteorología. No pots fer un reportatge on totes les imatges surti el mal temps i la pluja. Precisament quan hi ha bona llum és quan aprofitem i tots sortim a treballar.
Hi ha molta competencia en aquest tipus de periodisme?
Hi ha certa competència, sobretot en els mitjans de premsa escrita i de fotògrafs, ja
que tots volen publicar i hi ha poques revistes. Cada vegada hi ha més oferta, es baixen els preus i per tant, estem mal pagats. En ràdio i en televisió no n’hi ha tanta perquè gairebé no hi ha mercat.
En premsa hi han els aficionats
Si. Són bons fotògrafs i intenten publicar a les revistes encara que sigui regalant
reportatges. Ara hi ha molts mitjans que agafen “becaris” perquè els hi fagin la feina gratis; se’n aprofiten i s’estalvien uns calers.
És complicat pels que s'hi dediquen
Es molt difícil viure d’això, perquè a més a més no tens estabilitat. La majoria són freelance, han de lluitar perquè el mitjà compri el seu reportatge, i a més cobren molt malament.

“En els reportatges s’ha de plasmar tot allò que és autèntic.
El públic vol saber com han viscut els pobles abans de l’era
globalitzadora”

I tots fan el mateix?
Hi han excepcions com la National Geographic, on deixen als periodistes un temps
indefinit perquè fagin el reportatge i mentrestant els hi paguen una morterada. Això és l’ideal, però per desgràcia no passa a la resta de publicacions.
Busquen qualitat
Es clar, al NG no els interesen els reportatges gratuits d’aficionats, al igual que d’altres revistes. Si volen un mínim de qualitat, busquen professionals.
Com fas la selecció del que veus quan viatjes?
S'ha de plasmar tot el que és autèntic. Vull dir que el que es vol veure és com han viscut determinats indrets tota la vida i no com molts están ara a causa de la globalització. Si fas un reportatge de Mali, no posarás la fotografia on surt el nen amb la samarreta de Ronaldinho.

“S’ha de viatjar més en el temps que en l’espai”

Però és la realitat actual..
Si, però jo crec que té més valor viatjar en el temps que en l'espai –en 48 hores et pots plantar a l’altra banda del món-. L’important és el característicdel lloc. Jo penso que és molt més agraït per part del públic.
Tots els mitjans mostren només el que és bonic
La televisió australiana i anglesa és molt diferent. El presentador surt constantment en el documental i és més fàcil de realitzar en aquest aspecte, ja
que no necessiten una quantitat de plans tant gran com nosaltres. Però penso que l’important és el temple budista o el paisatge en comptes del presentador.
Estic d'acord
Si t’en vas al desert del Sàhara no voldrás plasmar el munt de brossa que pots tenir al costat o el pal elèctric d’aquell poble del costat, sinó que fotografiaras les dunes, els berbers i els oasis. Voldràs fotografiar allò que no veus normalment.
Jo presento un món una mica més idíl·lic, que és el que vull transmetre. En els documentals s’han d’ensenyar els moments bons, no la merda que hi ha abans i després del viatge, que n’hi ha molta.
Diuen que aquí els mitjans es dediquen poc als viatges
Jo penso que tenen l’espai que els hi pertoca, i cada vegada més. Quan fa 25 anys vaig proposar de fer un programa de ràdio em van dir que estava boig, que aquí només viatjava una minoria. .Amb aquest temps s’ha demostrat que ara viatja molta més gent. Cada vegada la gent està més interessada en veure altres parts del món i els mitjans s'hi dedicaran cada vegada més.

El infierno de la prensa

2008-10-10T05:14:00.000-07:00

Periodistes sensacionalistes, periodistes que només busquen el propi interès, periodistes inexactes,...molts dels errors i preocupacions amb els que ens trobem els que ens dediquem a aquesta professió es mostren en aquest vídeo.
Es tracta d'un anunci del diari argentí "Ultimas Noticias". Si ells formen part o no d'aquesta classe de professionals és un altre tema, però el vídeo val la pena per si sol.

El Sàhara Occidental, un poble a l’espera de la llibertat

2008-10-10T04:14:00.000-07:00

Fa 32 anys que els saharauis lluiten per obtenir la justícia i la pau que els hi van robar fa tant de temps. Els poble saharaui s’ha vist sotmès a viure reprimit i marginat per una autoritat monàrquica marroquina que els vol eliminar del mapa.

El Sàhara Occidental –antiga colònia espanyola- va ser víctima d’una colonització per part de Marroc i Mauritània l’any 1976, quan Espanya, en els malaurats Acords de Madrid, va cedir el territori a aquests dos països a canvi de compensacions polítiques i econòmiques. Aleshores, milers de saharauís van fugir als camps de refugiats que es van crear a Tindouf, a Algèria, empesos per les persecucions de l’exèrcit marroquí. Al cap de tres anys, Mauritània va cedir el seu territori. No obstant, Marroc, amb el règim de Hassan II al poder, va continuar la seva colonització empesa per les seves aspiracions imperialistes i expansionistes, sotmetent el poble saharauí a la guerra i a l’exili.

Els joves d’ara, que no han conegut mai el seu país, no volen la guerra per la terra promesa, però tampoc volen viure al mig del no-res, al desert. Molts d’ells marxen en busca d’oportunitats de feina a altres països. Si no es pren una resolució a temps, el saharauís es desintegraran i es perdran per sempre en la solitud del desert.Des de l’any 1981 s’ha anat construint un mur que actualment fa 2700 km. de llargària i que divideix famílies, però també dues realitats socials molt diferents. A una banda del mur, al territori ocupat per Marroc, la llibertat d’expressió és inexistent. Els saharauís són marginats i reprimits. Pateixen les conseqüències del racisme a diari amb exclusions a la feina, privacions d’alguns salaris i policies secretes a les escoles per oprimir les manifestacions pacifiques que fa el poble sahrauí. Els presos polítics i les tortures que pateixen molts d’ells són, per desgràcia, una realitat quotidiana en aquest territori. A l’altra banda del mur, als camps de refugiats, si que tenen llibertat, però viuen en unes condicions pèssimes. El territori inhòspit no permet que puguin conrear i les temperatures extremes del desert, on l’hivern glaça i l’estiu estan a més de 50 graus, fan que la vida sigui molt dura. L’aliment és un bé escàs, i les pastures dels ramats que tenen les han de fer a kilòmetres lluny dels campaments, a prop del mur. Els pastors s’arrisquen a diari a trepitjar alguna de les mils de mines antipersones que hi ha a la franja, però és l’única manera de portar menjar a casa. L’ONU proporciona aigua i menjar que resulta insuficient; les mares estan anèmiques i els nens desnodrits.

L’any 1973, quan el Sàhara encara era colònia espanyola, els saharauís van crear el Front Polisari, el moviment d’alliberament saharaui, per fer front a l’exèrcit espanyol i que, tres anys més tard, va servir per fer front a l’exèrcit marroquí quan, amb l’anomenada Marxa Verda, va invadir el Sàhara espanyol. En aquell moment Franco estava a punt de morir, i Espanya se’n va voler desentendre ràpid passant-li’s la batuta als països veïns a canvi de compensacions polítiques i econòmiques.
L’Estat Espanyol, desatenent el mandat internacional que instava a organitzar un referèndum d’autodeterminació pel Sàhara Occidental, ha estat desentenent-se tots aquests anys per aquests interessos, quan és l’únic país que podria posar fi al patiment d’aquest poble, ja que el país administrat per dret continua sent Espanya. Lehbib Mahjoub, un jove enginyer que viu als camps de Tinduf, comenta que “el govern espanyol dóna ajuda humanitària al poble saharaui amb les llaunes de tonyina, les llenties i tot això. Però al mateix temps ven les armes al Marroc, ven els blindats al Marroc. Això és moralment inacceptable”.
La RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica) es va crear a l’exili amb l’esperança de tornar algun dia al seu país. Cap país ha reconegut l’annexió del territori per part de Marroc. El Front Polisari continua reclamant el referèndum d’autodeterminació que els hi van prometre l’any 1991, quan van deixar les armes perquè semblava que havien arribat a un acord amb Marroc. Aquest referèndum s’ha anat posposant, i ara ja fa 16 anys que esperen el moment de votar.
Els defensors de la causa saharaui no es perden ni una oportunitat de reivindicar el dret de tornar al seu país i de fer justícia. Volen fer-se escoltar, ja que com més temps passa, més difícil és de solucionar el conflicte i més s’oblida, tot i que actualment el fet està tornant a tenir ressò a causa de les intifades que es produeixen al Sàhara ocupat des de fa 2 anys per reclamar els drets civils.

En aquests 32 anys Marroc s’ha encarregat d’habitar el Sàhara amb 200.000 marroquins i d’invertir en les infraestructures del país per tal de materialitzar la colonització i així guanyar-se l’opinió pública internacional. Ali Lmrabet, periodista independent marroquí, critica la gran preocupació pel Sàhara “Marroc oblida tots els problemes de la nació per centrar-se només en el Sàhara; defensar el Sàhara, recuperar el Sàhara, controlar els enemics exteriors i interiors, etc. Oblida altres problemes que són més importants per mi com el desenvolupament del país, les llibertats públiques i la democratització de Marroc”.
Marroc rep el recolzament de França, Espanya i EUA quan diu que el Sàhara passi a ser una regió autònoma controlada per Rabat. Això és degut a que aquests països tenen interessos importants en aquesta regió, com l’explotació de fosfats, les lucratives pesqueries i una suposada abundància de petroli. Núria Salomé, presidenta de l’ACAPS (Associació d’Amics del Poble Saharauí) em diu que “el territori es manté pels recursos naturals de que disposa, però també perquè hi ha estratègies polítiques per part d’EUA de tenir controlat, d’aquesta manera, tot el Magreb”. Espanya també té molts interessos, “hi ha molts empresaris espanyols que tenen negocis tèxtils al Sàhara”.
Els barris saharauis d’Al-Aaiún, la capital, són molt vigilats per la policia a causa de les intifades que es produeixen des de fa 2 anys per reclamar el referèndum d’autodeterminació que no sembla arribar mai. La por és omnipresent entre els saharauis de la capital. El simple fet de pintar una bandera saharaui pot significar 2 anys de presó. Aminettu Haidar, capdavantera d’aquest moviment per la llibertat del poble a la zona ocupada, explica que “la policia marroquina controla per la força l’aixecament popular a les ciutats saharauis. Els carrers estan controlats per l’exèrcit i la policia, i en els centres de detenció han desaparegut desenes de persones. Els morts a les presons es conten per centenars i els torturats per milers”.
Els refugiats sahrauís tenen la possibilitat de tornar al Sàhara Occidental. El govern marroquí els hi ofereix vivendes, però la majoria d’ells no accepten tornar si ha de ser per viure sota domini marroquí. No volen conviure amb les persones que els hi van robar el país i que van matar milers de sahrauís quan fugien cap a Argèlia, a l’ofensiva de 1975-76, atacant la població civil amb napalm i fòsfor.

El poble saharaui ha après, amb aquests 32 anys a l’exili, a organitzar-se d’una manera admirable. A conseqüència de que els homes sempre estaven lluitant, s’ha anat creant una societat matriarcal on les dones governen, estudien, ensenyen i treballen. Les dones, doncs, han estat les capdavanteres en la majoria de projectes que s’han creat. Han desenvolupat comitès i sistemes de salut, educació, afers socials i la distribució dels pocs recursos dels que disposen. Quan van arribar a Tinduf, l’índex d’analfabetisme era del 95%. Amb aquest temps han remès la dada amb un 90% d’alfabetitzats. Tots els nens van a l’escola i molts dels joves van a estudiar a universitats de països com Algèria, Líbia, Cuba però també a Marroc. En termes de salut, han aconseguit un 90% de cobertura assistencial i tenen 4 hospitals, dades que la majoria de països veïns no han aconseguit mai.
Un altre tret característic del poble, al contrari que la resta de països del Magreb, és que és un Estat amb una estructura política i democràtica avançada. La RASD és la primer autoritat que uneix a tots els sahrauis, ja que abans s’organitzaven en tribus nòmades independents les unes de les altres. El president de la RASD, Ab delKedar Taalab Umar, diu que “els marroquins es comporten com si la sobirania sobre el Sàhara ja s’hagués resolt, quan, en realitat, ningú reconeix aquesta sobirania marroquí sobre el Sàhara. No pot haver-hi cap solució que no tingui en compte la voluntat del poble saharauí. O hi ha una pau segura i justa o hi ha certes amenaces de tornar a la guerra”.
Fa molts anys que es va crear un programa des d’Espanya que es diu “vacances en pau” i que acull 10.000 nens sahrauís durant les vacances de l’estiu a vàries cases de l’estat Espanyol. Judith Sala, una de les voluntàries que té un nen apadrinat i que ha visitat varies vegades els camps de refugiats, diu que “el poble està fart de la situació, estan farts de malviure injustament. Els joves no volen la guerra, tan sols volen viure bé, i molts d’ells han d’emigrar per aconseguir-ho. Sembla que la societat es desintegri”.
Fa uns dies acabava una altra ronda de negociacions auspiciada per les Nacions Unides on no s’ha arribat a cap acord. Mentrestant, el jutge Baltasar Garzón ha admès a tràmit una querella presentada per varies associacions de drets humans contra els funcionaris de l’administració marroquina acusats d’assassinats i tortures.

El Front Polisari està disposat a tornar a les armes si aquestes negociacions no arriben enlloc. El Polisari va advertir que Rabat haurà d’”assumir plenament la tornada a les hostilitats militars” en cas de que no hi hagi acord. Aquest considera que l’estat de “ni guerra ni pau” dels últims 16 anys han arribat al seu límit, així doncs, diuen que aquest any “serà el de la pau, la llibertat i la independència o bé el de la tornada a la lluita armada”. Al Polisari no l’interessa l’autonomia que Marroc proposa. Ells volen la plena independència. Avui en dia les autoritats marroquines no contemplen aquesta possibilitat, i això fa molt difícil arribar a un acord, per més que la ONU intenti contentar els dos bàndols.
El moment de fer justícia per aquest poble, donant-li’s l’oportunitat a votar per si volen formar part de Marroc o volen ser un Estat independent, sembla que no hagi d’arribar mai. El poble està cansat de lluitar. Les autoritats marroquines continuaran extorsionant i marginant la població sahraui mentre ningú no els hi pari els peus, i sembla que ningú no ho farà, ja que els interessos internacionals tenen més pes que el sofriment que el poble pateix dia a dia. “La política no es mou per justícia. Les persones no valen res, el que valen són les estratègies polítiques” diu Núria Salomé, presidenta de l'ACAPS. Mirat per aquest costat sembla que els sahrauis tinguin ben magre, per no dir impossible, la devolució de les seves terres. Però si ho mirem per un altre costat, el conflicte està tenint, en aquests últims anys, molt de ressò. “Ens aguanta el poder de la raó i la justícia”, diu la Núria, “Espanya ha de fer alguna cosa. La situació és insostenible, per lògica s’ha de resoldre”. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, i ara, els sahrauis en tornen a tenir més que mai. Ara es coneixen les tortures i el patiment que utilitzen les autoritats marroquines, i s’ha començat a fer justícia als tribunals per denunciar les desenes de desaparicions que hi ha hagut. La Núria és optimista; ”potser arribarà un dia en que els interessos internacionals es tornin contra Marroc i pactin amb els sahrauis, ja sigui per les pressions socials que rebin o perquè les relacions d’amistat amb Marroc s’hagin refredat ”.
El Sàhara Occidental és l’únic país d’Àfrica que continua colonitzat. Marroc no ha sabut controlar la zona en aquests 32 anys que porta al poder, tot i la repressió que ha exercit contra aquest poble. El Sàhara Occidental no arriba a les 300.000 persones. Marroc té 160.000 soldats al Sàhara , cosa que li suposa una despesa econòmica molt difícil de mantenir per una economia com la marroquina. La fermesa dels sahrauis ha impedit que, malgrat els 32 anys d’ocupació, Marroc hagi aconseguit el reconeixement internacional de l’annexió de Sàhara Occidental. Tampoc han sabut calmar i amainar la població saharaui, cada vegada més rabiosa, i això dóna esperança.
Si tot continua com ara, molts dels joves emigraran, i tot el sofriment no haurà servit per res. Si el conflicte es soluciona aviat, el poble saharaui continuarà viu i podran ser lliures d’una vegada per totes. Podran servir d’exemple als països veïns en els seus avenços socials i polítics. Significarà que ha guanyat la democràcia per sobre la tirania, la llibertat per sobre la repressió i el diàleg per sobre la violència.

El bon periodisme

2008-10-09T13:55:00.000-07:00

El periodisme dóna la possibilitat a la gent de saber què passa i poder tenir, d’aquesta manera, l’opció d’opinar, però actualment els mitjans de comunicació es dediquen a produir una mena d’espectacle ociós que l'únic que fa és anestesiar les persones davant els problemes reals del món.
Als diaris d’avui en dia només els interessa les petites noticies sense context. No expliquen les causes i les consequències dels fets. A les portades dels diaris podem veure el número de morts que ha causat un tsunami, però no expliquen on estan les persones que han sobreviscut ni què els hi ha passat després de la catàstrofe. Els mitjans s’han convertit en pur entreteniment. Ja no informen, només intenten divertir i fer passar l’estona al seu públic. Tan sols volen crear adeptes al mitjà per augmentar el negoci.
Els mitjans, per tal d’incrementar el benefici de l’empresa, van més a l’impacte i a les emocions per tal de vendre més diaris o augmentar el numero de persones que veuen aquella determinada cadena de televisió. Segons Bru Rovira, redactor de La Vanguardia i reporter internacional, “L’espectacle és una onada que borra totes les formes de la sorra”. El seu efecte anestesiant fa que al públic ja no li afecti veure un telenoticies on expliquen catàstrofes o guerres que resultarien xocants si fossin explicades amb tot el seu context.
Aquesta falta de context es la que porta al públic a convertir-se en una massa de zombies, una massa que no els importa els problemas i les mogudes que s’estan donant lloc a l’actualitat. Quantes persones saben la colonització que carreguen des de fa més de 30 anys els saharauis? En canvi, quantes persones podrien dir els noms de les persones que ballen a Fama? Si féssim una estadística, les conclusions que en treuriem serien bastant depriments.
L’impacte entra i surt rapid dels nostres ulls i les nostres ments. És fugaç. Ens enganxem al telenotícies quan veiem imatges horroroses d’un tornado que ha arrasat Centreamèrica, però ens n’oblidem al cap d’uns minuts, quan la presentadora passa a parlar del tràfic del cap de setmana. El bombardeig de noticies es constant, i no et deixa temps per reflexionar i pensar sobre els fets.
Jonathan Adler, periodista del Newsweek, escriu això sobre els noticiaris:
“Todo pierde importancia. No hay una sola información que sea realmente importante. Todas son pasajeras, efímeras, al día siguente caen en el olvido, empujadas por otras, nuevas, que matan a las anteriores. Al cabo de un tiempo, de resultas de tales prácticas, también se vuelve relativa la historia, cuyo camino ya no aparece marcado por piedras miliares. Cuando la noticia se convierte en entretenimiento, la historia se encoge.”
Així doncs, aquest nou periodisme no només afecta aquí i ara, sinó que en un futur, la història també patirà les conseqüències d’aquesta manera d’explicar els fets. El que s'escriu ara als diaris és el que perdurarà. La història es composarà a partir del que s'escriu avui, i per tant, aquesta manera d'escriure periodisme com a pur entreteniment tindrà les seves conseqüències, com molt bé explica Jonathan Adler.
El reporter que he citat anteriorment, Bru Rovira, titlla als periodistes de “perfectes idiotes que no saben procesar el que veuen”. Segons ell, “s’ha de tornar al periodisme de carrer. L’essència i el principi més bàsic del periodisme és que s’ha de viure la pròpia experiència. No tan sols s’ha d’anar als llocs, sinó que s’ha de compartir i experimentar la seva propia vida”, sobretot en el cas del reporterisme.
El periodisme ha fet un retrocés en aquest aspecte. L’augment d’informació i les noves tecnologies no han ajudat en aquest aspecte, sinó més aviat al contrari. Un exemple molt clar es citat al llibre Lapidarium 4 de Kapuscinsky. Diu així:
“Una aldea en el Kosovo invadido por la guerra. De un helicóptero baja un equipo de la NBC. Y lo hace como si de un desembarco de paracaidistas se tratara: a toda prisa, sin miramientos. Los hombres descargan sus trípodes y cámaras.
Durante todo el tiempo en que se prolonga la operación, no paran de ahuyentar a unos niños que, curiosis, se apiñan a su alrededor. De la multitud de pobres y asustadas gentes que se ha congregado a un lado, sacan a codazos a una mujer. Ésta llora y con gestos nerviosos acuna al niño que lleva en brazos; ellos filman toda la escena. A continuación sacan a otra mujer y, luego, a un campesino desdentado (tiene que ser desdentado: no filmarán a naide que tenga dientes).
Una vez terminado el rodaje, recogen los bártulos sin perder un instante, consultando el reloj cada dos por tres y mirando al cielo a ver si por fin se acerca el helicóptero. Ni una sola palabra a esa buena gente que los ha rodeado.”

Això és periodisme? Qui ha deixat que es convertís en aquesta monstruositat arrogant i perversa?
És el nostre deure com a futurs professionals de la comunicació canviar aquest retrocés que ha sofert el periodisme aquests últims anys per reconvertir-lo. S’ha de tornar a la seva essència. Hem de passar de l’espectacle a la informació, de l’ociositat i dels impactes a la comprensió i interpretació dels fets que ens envolten per tal de que el periodisme torni a explicar la complexa realitat de la societat i del món.

Room with a view

Simple Pregunta

Bosnia, el record del passat

Líbia sí, Síria no

La guerra fría del siglo XXI

C'est l'Afrique, monsieur!

Poesia de Kapuscinsky II

Poesia de Kapuscinsky I

Calma Natural

Wear Sunscreen, the Philosophy

"The real troubles in your life are apt to be things thatnever crossed your worried mind; the kind that blindside you at 4pmon some idle Tuesday"

Al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys.

Haití i la cultura de submissió

El perill dels campaments d’Haiti; un cau d’infeccions

Haití: 3 mesos després del terratrèmol

La lluita pels més dèbils: els drets dels nens a Haití

Adéu al nacionalisme, visca la nació!

Imaginaris europeus

Nòmades

C'est l'Afrique, monsieur!

La meva llista de llibres

El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial,de Samuel P.Huntington

La necessitat d'obrir les ments occidentals

Llista de llibres que cal llegir a la vida (segons Ignasi Boada)

El PSC i la Pepsi, per Vicenç Villatoro

Terres mullats, per Bibiana Ballbé

Vaca Suïssa, de Joan Oliver

Llega, toca, lárgate de Roger Wolfe

Dermis de sorra, de Marcel Maronas Ferrera

la il·lusió dels innocents...

Nunca estás satisfecho (Osho)

El sentit de la vida, segons Anthony Hopkins

Cuentos

La intel·ligència, segons Osho

Magris a "El viatjar infinit"

Populismes actuals a Sudamèrica

Anuncis de Guinness

Obladi Oblada

L'enfant sauvage (el pequeño salvaje)

Serrallonga

El "Hip Hop Violin"

Un català entre bascos, de Toni Strubell

Mans (Montserrat Abelló)

Ya sé que mañana será otro día (Rofer Wolfe)

L'antropòleg innocent, de Nigel Barley

La Ciudad de la Alegría, de Dominique Lapierre

"La selva està menys explorada del que es pensa la gent"

“África se ahoga, nosotros hacemos piscinas”

La memòria juga males passades

"Cojo, de cojonudo"

Posant pals a les rodes

Entrevista a Román Hereter, periodista especialitzat en viatges

El infierno de la prensa

El Sàhara Occidental, un poble a l’espera de la llibertat

El bon periodisme

"The real troubles in your life are apt to be things that
never crossed your worried mind; the kind that blindside you at 4pm
on some idle Tuesday"