diumenge, 26 de setembre del 2010
dilluns, 10 de maig del 2010
Haití i la cultura de submissió
Frustració i impotència són dos de les paraules que més s’escolten quan parles amb qualsevol cooperant que ha vingut a ajudar a Haití després del terratrèmol que va destrossar la vida de tantes persones el fatídic 12 de gener.
Sembla que tant el govern com la gent de carrer no tinguin cap interès en tirar el país endavant i millorar les condicions de vida de la gent, la major part de la qual viu sota l’umbral de la pobresa. “S’han acostumat a viure amb la premissa de l’existencialisme” explica Pau Perez, un jove de Vilafranca que fa gairebé tres mesos que està de voluntari al país. “Això potser és la conseqüència de la historia d’Haití, d’una cultura de submissió”.
Les persones construeixen tendes sobre les runes i viuen envoltats de brossa. Passejant per Port-au-Prince no sembla que s’estigui fent cap canvi. Les runes continuen bloquejant carrers. Ningú es molesta en retirar les runes excepte alguna cadena de persones aïllades que retira les seves antigues cases pedra a pedra. El Palau Presidencial està custodiat per l’exèrcit de les Nacions Unides, però continua intacte, com si el terratrèmol s’hagués produït unes quantes hores abans. “És bastant irònic que hi hagin militars vigilant i que el Palau continuï igual” comenta Genís Cabré, un altre cooperant català. “Veus molts militars patrullant els carrers, però sembla que no canvii res”.
L’Elisabet Vallés, una altra voluntària catalana que també va viure la reconstrucció de Tailàndia després del tsunami, explica la diferencia entre un procés i l’altre: “A Tailàndia tota la població local es movia per ajudar i per veure millorar el seu país. Aquí no hi ha res d’això, sembla que als haitians no els hi importi viure com viuen ara, i això és molt frustrant.” Els tailandesos tenen unes condicions de vida molt millors que fa quatre anys perquè van saber aprofitar l’ajuda brindada dels altres països. “Això no passarà a Haití”, comenta l’Elisabet amb desesperança.
S’ha dit sovint que Haití és el país més pobre d’Amèrica per la seva història. Va ser el primer país on va triomfar una revolució d’esclaus, i això a França, la colonitzadora, no els hi va agradar. Des de la seva independència, el 1804, se’l va boicotejar. Primer França i després els Estats Units. “És la Cuba de principis del segle XIX” explica l’historiador Enric Cama. “El naixement d’Haití com a Estat duia l’estigma de la pobresa. Fa 200 anys aquesta mateixa comunitat internacional que ara està ajudant li feia el buit”.
Però l’ajut internacional que rep el país potser té una repercussió negativa, perquè la gent s’ha acostumat a que li donin tot fet. “Algunes donacions són nocives” explica Line Wolf Lindsen, una periodista danesa que va arribar pocs dies després del sisme. “Els preus del menjar en els mercats locals ha disminuït, perquè els haitians aconsegueixen el menjar gratis dels ajuts” comenta Line, i es que les donacions potser no són tant positives com tothom es pensa si el que es vol és que els propis haitians prenguin les rendes del seu país. “És un peix que es mossega la cua” diu Natàlia Mombiela, una altra cooperant, “perquè si no els hi dones menjar es moren de gana, i si els hi dones no treballen ni es mouen”. Carlos Sibaja, el coordinador de Centreamèrica i el Carib de la ONG Aldeas Infantiles, una de les ONG amb més poder a nivell mundial, explica que a Haití “s’ha creat una forta dependència de les organitzacions internacionals, ja des d’abans del terratrèmol. És per això que des d’Aldeas Infantiles “s’està realitzant un proces de desinstitucionalització” en aquest país, on s’intenta que cada vegada més haitians facin la feina que ara fan els foranis.
Molts altres creuen que la finalització de l’estat d’emergència decretat pel govern, que ha provocat que qualsevol donació estrangera es quedi a la frontera durant setmanes o mesos pels alts preus de les taxes que s’han de pagar per entrar qualsevol ajuda material a Haití, també repercuteix negativament. Un petit exemple és la tona de roba de segona mà i de material escolar recopilada de vàries escoles de Barcelona, que porta a la frontera tres setmanes, mentre alguns nens viuen sense pantalons ni sabates. La relació d’aquests dos elements porta a pensar en la injustícia d’aquesta situació creada pel govern, però és molt més complicat que això. Amb la roba podria succeir el mateix que amb el menjar, i que aquesta ajuda matés també el mercat en aquest sector. És per això que les institucions haitianes demanen donacions econòmiques i no materials, per revivar el comerç interior.
A Haití queden molts temes oberts que tardaran molt temps a resoldre’s. No només els problemes que ha deixat la catàstrofe natural, amb dos milions de persones vivint al carrer, sinó també la corrupció política, l’alt atur, i sobretot la cultura de submissió. Una cultura que no permet als haitians avançar cap a un futur, perquè per ells el futur és sempre immediat, és un demà, i aquest és el principal obstacle amb el que es troba Haití. Sota el vel de la pobresa d’Haití hi ha aquesta petjada històrica de la submissió. Una petjada que només es pot combatre amb l’educació de les noves generacions que portaran el país. Faran falta molts anys perquè Haití vegi més enllà del demà i comenci a construir un país.
Sembla que tant el govern com la gent de carrer no tinguin cap interès en tirar el país endavant i millorar les condicions de vida de la gent, la major part de la qual viu sota l’umbral de la pobresa. “S’han acostumat a viure amb la premissa de l’existencialisme” explica Pau Perez, un jove de Vilafranca que fa gairebé tres mesos que està de voluntari al país. “Això potser és la conseqüència de la historia d’Haití, d’una cultura de submissió”.
Les persones construeixen tendes sobre les runes i viuen envoltats de brossa. Passejant per Port-au-Prince no sembla que s’estigui fent cap canvi. Les runes continuen bloquejant carrers. Ningú es molesta en retirar les runes excepte alguna cadena de persones aïllades que retira les seves antigues cases pedra a pedra. El Palau Presidencial està custodiat per l’exèrcit de les Nacions Unides, però continua intacte, com si el terratrèmol s’hagués produït unes quantes hores abans. “És bastant irònic que hi hagin militars vigilant i que el Palau continuï igual” comenta Genís Cabré, un altre cooperant català. “Veus molts militars patrullant els carrers, però sembla que no canvii res”.
L’Elisabet Vallés, una altra voluntària catalana que també va viure la reconstrucció de Tailàndia després del tsunami, explica la diferencia entre un procés i l’altre: “A Tailàndia tota la població local es movia per ajudar i per veure millorar el seu país. Aquí no hi ha res d’això, sembla que als haitians no els hi importi viure com viuen ara, i això és molt frustrant.” Els tailandesos tenen unes condicions de vida molt millors que fa quatre anys perquè van saber aprofitar l’ajuda brindada dels altres països. “Això no passarà a Haití”, comenta l’Elisabet amb desesperança.
S’ha dit sovint que Haití és el país més pobre d’Amèrica per la seva història. Va ser el primer país on va triomfar una revolució d’esclaus, i això a França, la colonitzadora, no els hi va agradar. Des de la seva independència, el 1804, se’l va boicotejar. Primer França i després els Estats Units. “És la Cuba de principis del segle XIX” explica l’historiador Enric Cama. “El naixement d’Haití com a Estat duia l’estigma de la pobresa. Fa 200 anys aquesta mateixa comunitat internacional que ara està ajudant li feia el buit”.
Però l’ajut internacional que rep el país potser té una repercussió negativa, perquè la gent s’ha acostumat a que li donin tot fet. “Algunes donacions són nocives” explica Line Wolf Lindsen, una periodista danesa que va arribar pocs dies després del sisme. “Els preus del menjar en els mercats locals ha disminuït, perquè els haitians aconsegueixen el menjar gratis dels ajuts” comenta Line, i es que les donacions potser no són tant positives com tothom es pensa si el que es vol és que els propis haitians prenguin les rendes del seu país. “És un peix que es mossega la cua” diu Natàlia Mombiela, una altra cooperant, “perquè si no els hi dones menjar es moren de gana, i si els hi dones no treballen ni es mouen”. Carlos Sibaja, el coordinador de Centreamèrica i el Carib de la ONG Aldeas Infantiles, una de les ONG amb més poder a nivell mundial, explica que a Haití “s’ha creat una forta dependència de les organitzacions internacionals, ja des d’abans del terratrèmol. És per això que des d’Aldeas Infantiles “s’està realitzant un proces de desinstitucionalització” en aquest país, on s’intenta que cada vegada més haitians facin la feina que ara fan els foranis.
Molts altres creuen que la finalització de l’estat d’emergència decretat pel govern, que ha provocat que qualsevol donació estrangera es quedi a la frontera durant setmanes o mesos pels alts preus de les taxes que s’han de pagar per entrar qualsevol ajuda material a Haití, també repercuteix negativament. Un petit exemple és la tona de roba de segona mà i de material escolar recopilada de vàries escoles de Barcelona, que porta a la frontera tres setmanes, mentre alguns nens viuen sense pantalons ni sabates. La relació d’aquests dos elements porta a pensar en la injustícia d’aquesta situació creada pel govern, però és molt més complicat que això. Amb la roba podria succeir el mateix que amb el menjar, i que aquesta ajuda matés també el mercat en aquest sector. És per això que les institucions haitianes demanen donacions econòmiques i no materials, per revivar el comerç interior.
A Haití queden molts temes oberts que tardaran molt temps a resoldre’s. No només els problemes que ha deixat la catàstrofe natural, amb dos milions de persones vivint al carrer, sinó també la corrupció política, l’alt atur, i sobretot la cultura de submissió. Una cultura que no permet als haitians avançar cap a un futur, perquè per ells el futur és sempre immediat, és un demà, i aquest és el principal obstacle amb el que es troba Haití. Sota el vel de la pobresa d’Haití hi ha aquesta petjada històrica de la submissió. Una petjada que només es pot combatre amb l’educació de les noves generacions que portaran el país. Faran falta molts anys perquè Haití vegi més enllà del demà i comenci a construir un país.
El perill dels campaments d’Haiti; un cau d’infeccions
Petionville és la part rica de Port-au-Prince, on viuen el 5% dels rics blancs que controlen prop de la meitat de l’illa. A diferència d’altres ciutats de l’Amèrica Llatina com Rio de Janeiro o Caracas, on la pobresa es concentra als turons i muntanyes amb cases amuntegades l’una sobre l’altra, aquí la part rica es troba a les muntanyes. El vent d’aquestes altures permet no tenir la cara amarada de suor, com passa a les planures massificades de la capital i els voltants. Es aquí on es mostra la cara més fosca d’Haití. Mentre aquest 5% sopa tranquil·lament en algun dels restaurants de luxe que hi ha a la zona, l’altre 95% viu en els parcs que rodegen aquests mateixos restaurants i mansions en unes condicions més que deplorables. La pudor de brossa, excrements i aigua bruta de les persones que viuen entre quatre teles al mig dels campaments que s’han muntat a tots i cada un dels parcs de la ciutat és indescriptible. Les persones es dutxen a l’aire lliure, cuinen davant de la vorera i per la nit, es poden veure espectacles al mateix carrer enmig del fangar que s’ha anat creant durant aquests 3 mesos que han passant des del devastador terratrèmol, on gairebé 2 milions de persones viuen sense sostre. En una vorera, les dones cuinen a les fosques al mig del carrer mentre a 100 metres de distància altres sopen magret d’ànec i fondie de formatge prop d’una piscina il·luminada. Aquesta és la situació d’Haití des de molt abans del terratrèmol.
Un dels problemes principals que afronta el país sencer, però sobretot Port-au-Prince i els seus voltants, són les muntanyes de brossa que s’han anat instal·lant per tot arreu d’on mengen porcs, gossos, gats i mils de mosques i que s’ha anat mesclant amb els grans bassals que van deixant les pluges que ara comencen. Cap ciutat d’Haití té un sistema de clavagueram en bones condicions i només hi ha plantes aïllades on tracten l’aigua potable. La situació de l’aigua, que abans ja era deficient, s’ha convertit en un gran problema, ja que gairebé totes les fonts d’abastiment de la capital estan contaminades.
Nens i adults es banyen als rius contaminats que creuen les planúries de la capital, on desemboca bona part de la brossa que no s’ha pogut cremar a les cents de fogueres que es veuen durant la nit a cada carrer. Segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de la ONU (OCHA), “la salubritat s’està convertint des de fa setmanes en una qüestió de preocupació major en molts assentaments temporals”. I sobretot ara, quan està començant l’època de pluges i tot queda inundat. “Amb l’arribada de les pluges el nombre de mosquits augmentarà substancialment, i això portarà a un increment de la malària” comenta la metgessa alemanya Vera Kühne, de l’ONG German Mine Clearers (DEMIRA), que proveeix ajuda mèdica d’urgència en països de postguerra i víctimes de desastres naturals, com en el cas d’Haití. “És impossible prevenir la malària en els campaments”, els llocs més perillosos per la brutícia, els bassals d’aigua i l’acumulació de gent.
Les condicions actuals de vida de gairebé 2 milions de persones desplaçades porten un gran risc de patir brots de malalties transmeses per l’aigua, com la diarrea, les infeccions respiratòries agudes, el dengue, el xarampió i la malària. “L’únic que es pot fer és millorar la higiene i la sanitat de l’aigua, evitar que les persones posin les tendes massa juntes les unes de les altres, i intentar portar aquestes persones dels assentaments a cases el més ràpid possible”. Ara el que pateix bona part de les persones que viuen en els campaments és la sarna, una infecció dermatològica extremadament contagiosa que els establiments mèdics, les ONG i les brigades mediques de Cuba i altres països (com Xina, Filipines i Taiwan) estan tractant i prevenint mitjançant el subministrament d’informació sobre aquestes malalties amb potencial epidèmic.
El paradís sanitari de les ONG
Abans del terratrèmol, més del 40% de la població no tenia cap accés a l’atenció de la salut, ja fos per la falta d’establiments propers o, en la majoria dels casos, degut als alts honoraris cobrats pels serveis. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) després del terratrèmol l’accés a la sanitat en el país ha fet un pas de gegant gràcies a l’arribada de molts equips estrangers i la instauració de serveis de salut gratuïts per part del Ministeri de la Sanitat Pública i de la Població (MSPP). El problema és que aquesta situació d’emergència no durarà per sempre: les ONG internacionals aniran marxant del país, i sembla que, d’aquí uns mesos, tot tornarà a estar igual com abans. Un país com Haití necessita un impuls molt més gran que el que estan portant a terme les organitzacions estrangeres ara mateix. La necessitat d’una reforma estructural era més que evident ja abans del sisme. No necessiten peix, necessiten que els hi ensenyin a pescar.
Un dels problemes principals que afronta el país sencer, però sobretot Port-au-Prince i els seus voltants, són les muntanyes de brossa que s’han anat instal·lant per tot arreu d’on mengen porcs, gossos, gats i mils de mosques i que s’ha anat mesclant amb els grans bassals que van deixant les pluges que ara comencen. Cap ciutat d’Haití té un sistema de clavagueram en bones condicions i només hi ha plantes aïllades on tracten l’aigua potable. La situació de l’aigua, que abans ja era deficient, s’ha convertit en un gran problema, ja que gairebé totes les fonts d’abastiment de la capital estan contaminades.
Nens i adults es banyen als rius contaminats que creuen les planúries de la capital, on desemboca bona part de la brossa que no s’ha pogut cremar a les cents de fogueres que es veuen durant la nit a cada carrer. Segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de la ONU (OCHA), “la salubritat s’està convertint des de fa setmanes en una qüestió de preocupació major en molts assentaments temporals”. I sobretot ara, quan està començant l’època de pluges i tot queda inundat. “Amb l’arribada de les pluges el nombre de mosquits augmentarà substancialment, i això portarà a un increment de la malària” comenta la metgessa alemanya Vera Kühne, de l’ONG German Mine Clearers (DEMIRA), que proveeix ajuda mèdica d’urgència en països de postguerra i víctimes de desastres naturals, com en el cas d’Haití. “És impossible prevenir la malària en els campaments”, els llocs més perillosos per la brutícia, els bassals d’aigua i l’acumulació de gent.
Les condicions actuals de vida de gairebé 2 milions de persones desplaçades porten un gran risc de patir brots de malalties transmeses per l’aigua, com la diarrea, les infeccions respiratòries agudes, el dengue, el xarampió i la malària. “L’únic que es pot fer és millorar la higiene i la sanitat de l’aigua, evitar que les persones posin les tendes massa juntes les unes de les altres, i intentar portar aquestes persones dels assentaments a cases el més ràpid possible”. Ara el que pateix bona part de les persones que viuen en els campaments és la sarna, una infecció dermatològica extremadament contagiosa que els establiments mèdics, les ONG i les brigades mediques de Cuba i altres països (com Xina, Filipines i Taiwan) estan tractant i prevenint mitjançant el subministrament d’informació sobre aquestes malalties amb potencial epidèmic.
El paradís sanitari de les ONG
Abans del terratrèmol, més del 40% de la població no tenia cap accés a l’atenció de la salut, ja fos per la falta d’establiments propers o, en la majoria dels casos, degut als alts honoraris cobrats pels serveis. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) després del terratrèmol l’accés a la sanitat en el país ha fet un pas de gegant gràcies a l’arribada de molts equips estrangers i la instauració de serveis de salut gratuïts per part del Ministeri de la Sanitat Pública i de la Població (MSPP). El problema és que aquesta situació d’emergència no durarà per sempre: les ONG internacionals aniran marxant del país, i sembla que, d’aquí uns mesos, tot tornarà a estar igual com abans. Un país com Haití necessita un impuls molt més gran que el que estan portant a terme les organitzacions estrangeres ara mateix. La necessitat d’una reforma estructural era més que evident ja abans del sisme. No necessiten peix, necessiten que els hi ensenyin a pescar.
dijous, 22 d’abril del 2010
Haití: 3 mesos després del terratrèmol
Un nen de l'orfenat de Santo 19, controlat per membres de l'associació de cienciologia. Es creu, des de SOS Aldeas Infantiles, que aqui dins s'està fent un "brain washing" als nens, i s'ha denunciat a l'Unicef.
Dos nenes que van cap a l'escola de SOS Aldeas Infantiles. Les classes van començar la setmana passada, tres mesos després del terratrèmol. Mentre escric aquestes linies els nens canten a l'aula del costat.
Una nena es retrova amb la seva familia després de viure durant tres mesos a l'alberg provisional de SOS Aldeas Infantiles, mentres s'intentava contactar amb els seus familiars. A sota, la seva mare.
I la seva casa, destrossada completament.
Aqui, un dels campaments que s'han muntat a les afores de Port-au-Prince. El perill de l'època de plujes s'acosta: molts dels campaments estan a la vora dels rius, com aquest.
Pujats sobre un autobús, fem fotos del Palau Presidencial, completament destrossat.
I la seva casa, destrossada completament.Aqui, un dels campaments que s'han muntat a les afores de Port-au-Prince. El perill de l'època de plujes s'acosta: molts dels campaments estan a la vora dels rius, com aquest. Pujats sobre un autobús, fem fotos del Palau Presidencial, completament destrossat.
L'Stephan, un periodista austríac, filmant el palau pel documental de SOS amb el que està treballant. 
Els busos d'Haití: cada un el decora a la seva manera.
La lluita pels més dèbils: els drets dels nens a Haití
Muntanyes de brossa al mig del carrer, mosques, cases destruïdes, allaus de runes, aigua contaminada, calor sufocant, pudor insuportable. Aquesta és la misèria que es palpa fent una vista ràpida als carrers de Port-au-Prince i els seus voltants, però dins de cada família, de cada casa, la desgràcia és d’una magnitud molt més gran. L’Olivier i el Pierre són dos germans que estan en un orfenat al poble de Santo, prop de la capital. No saben res dels seus pares des del 12 de gener, quan Haití, el país més pobre de l’hemisferi occidental va patir el pitjor terratrèmol dels últims 200 anys. En un país de 10 milions d’habitants, es conten 220.000 morts i prop de 1.300.0000 persones que s’han quedat sense sostre només a l’àrea de Port-au-Prince. I s’estima prop d’un milió de nens orfes, com el Pierre i l’Olivier.En aquest context, l’ajuda internacional és essencial per la reconstrucció d’un país que, ja abans del sisme, patia greus problemes de corrupció política, atur, desnutrició i una salut deplorable. Ja abans del terratrèmol, més de la meitat de la població no tenia accés a la salut o a l’aigua potable. Un atur que s’elevava a un 85% provocava, d’alguna manera, que un 30% dels nens patissin desnutrició crònica, per no parlar de les dificultats en l’educació dels infants, on, ja abans de la catàstrofe, només un 33% d’ells acabava l’escola primària.
L’augment fins a més de 7.000 soldats de la Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a Haití (MINUSTAH) a la regió de Port-au-Prince, que ja estava al país des de 2004, és bàsica per la seguretat d’una ciutat sumida en el pillatge, la violència i la por. De fet, la quantitat d’organitzacions internacionals que estan presents a la ciutat ajudant en la reconstrucció del país és impressionant: Unicef, Oxfam, Save the Children, SOS Children’s Villages i World Vision International en són una petita porció. Mai abans Haití havia tigut tanta atenció internacional com ara, i aquesta podria ser l’oportunitat d’or per un país que sempre ha viscut sota l’ombra de la pobresa.
Dels 150 orfenats que hi havia abans del terratrèmol s’ha passat a 450, segons dades de l’Unicef. Aixo sense comptar tots els que encara no estan censats. I no nomes s’han creat el triple de centres, sinó que cada un d’ells es troba amb dificultats perquè no donen l’abast.
Al poble de Santo, a les afores de la capital, l’Aldea Infantil SOS, que comptava amb 153 nens abans del terratrèmol, ha passat a tenir-ne prop de 450. Bona part d’aquests nens encara dormen en tendes. Els programes de enfortiment familiar, on s’alimenten els nens de famílies amb dificultats econòmiques a través de menjadors comunitaris, també s’ha desbordat. De prop de 1.000 nens s’ha passat a 13.200, i es preveu arribar a 40.000 abans del desembre. És en aquesta ONG on van arribar els 33 nens que una organització cristiana nord-americana volia endur-se als Estats Units sense cap tipus de documentació a finals de gener.Els problemes referents als òrfens no es limiten a tenir un sostre i un plat per menjar cada dia. Des de l’Unicef, i mitjançant el departament de protección als menors, s’intenta evitar el tràfic de nens -abans del terratrèmol el govern estimava que es traficaven prop de 2.000 nens a l’any, la majoria dels quals anaven a parar a Estats Units i Canadà-. Es creu que el tràfic ha disminuït, ja que les fronteres estan molt més controlades que durant les primeres setmanes del terratrèmol, quan la falta de subministraments dificultava el seguiment de les entrades i les sortides de camions.
Un dels altres problemes que tracta el departament de protecció als menors de la Unicef es vetllar perqupe els orfenats estiguin en condicions de salut, alimentació i educació necessàries, però a vegades es difícil. Just en el mateix carrer 19 de Santo, al costat de l’Aldea Infantil, hi ha un orfenat controlat per membres de l’associació de cienciologia de Tampa, Florida. Un orfenat que no està censat ni te cap contacte amb Unicef on s’estan adoctrinant prop de 120 nens. Ningú sap quantes altres sectes es podrien estar aprofitant de la situació que pateix el país ara mateix.
La paradoxa és que, a pesar de tot això, el govern haitià ha retirat l’estat d’emergència del país i donacions que arriben des de l’estranger, que és bona part del que reben les organitzacions que treballen en el país, tenen dificultats per entrar a Haití. La frontera amb la República Dominicana, que és per on entra la major part de l’ajuda, està col·lapsada –hi ha camions que esperen des de fa algunes setmanes-, i al port de la capital la situació no és gaire més encoratjadora.
Malgrat tot, però, Haití està ressorgint poc a poc d’entre les cendres, o més ben dit, d’entre les pedres. Els nens comencen l’escola, la desnutrició està disminuint i sembla haver-hi més seguretat. Però encara queda molta feina per fer.
dijous, 25 de febrer del 2010
dimecres, 17 de febrer del 2010
dilluns, 15 de febrer del 2010
Hace 2 años que camina por el mundo. Sin teléfono, sin piscina, sin mascotas, sin cigarrillos. La máxima libertad. Un extremista. Un viajero esteta cuyo hogar es la carretera. Escapó de Atlanta. Jamás regresará. La causa:"no hay nada como el Oeste". Y ahora, después de dos años de vagar por el mundo, emprende su última y mayor aventura. La batalla decisiva para destruir su falso yo interior y culminar victoriosamente su revolución espiritual. Diez días y dies noches subiendo a trenes de carga y haciendo autostop lo han llevado al magnífico e indómito Norte. Huye del veneno de la civilización y camina solo a través del monte para perderse en una tierra salvaje.
Alex Supertramp, mayo 1992 (Into the wild, Jon Krakauer)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
