Després de recórrer 125.000 kilòmetres durant més de tres anys, des de la Patagonia a Alaska, Rafa Tornabell i la seva nòvia han tornat a casa, però no per gaire temps. El motiu és posar a punt la Lola -la seva furgoneta- per tornar a emprendre un altre gran viatge per Àsia. La parella va arribar, el gener del 2006, a la ciutat de Buenos Aires, i des d'allà van fer camí cap a Ushuaia per remuntar tot el continent; Xile, Bolivia, Perú, Colòmbia, Equador per continuar pujant per centreamèrica i acabar a Alaska. Aquesta aventura, que van relatar a la seva web (www.tornatornabell.org) però, no li ve de nou a Rafa Tornabell, que té un currículum difícil de superar: quan només tenia 15 anys va recórrer tota la Península Ibèrica amb una mini montesa de 50 cc. Més tard, als 17, va comprar-se una moto més potent i va recórrer, durant dos anys, tot Europa i Egipte. Al tornar, però, no va poder-se estar quiet per gaire temps, i al cap d'un any ja tornava a agafar la carretera -ara amb un cotxe 2CV- per anar d'Europa a Àsia i fins Austràlia durant tres llargs anys. Tornabell ha estat més de 20 viatjant, i ha sobreviscut de maneres molt diverses, des de comprar camions a Alemanya i vendre'ls al Nepal a dissenyar rutes per agències de viatges a Àfrica i Àsia. "El viatge és una filosofia de vida" explica el català. "És una qüestió de filosofia i d'inquietud, tot i que el que és realment difícil és baixar del tren de la vida quotidiana amb totes les seves comoditats i dependències. És una qüestió de prioritats". Per viatjar es necessita temps i voluntat, però en la societat occidental, cada vegada més veloç, frenètica i alienada, això es fa difícil. És per això que algunes persones, com el Rafa, decideixen no immergir-se en aquest tipus de vida sedentària i còmode per viure el somni de tot viatger.Ignasi Boada, professor de Cristianisme i cultura contemporània de la Universitat Ramon Llull, creu que a les societats occidentals "ens hem deixat seduir per aquest món de comoditats i del viure bé i que, per això, estem pagant un preu altíssim, ja que sentim que no estem vivint com hauríem de viure, que no estem esmerçant la nostra existència en coses que realment ens omplin". Segons Boada, moltes persones vivim frustrades i alienades, ja que no ens identifiquem amb la feina que fem, i això fa que veiem les nostres feines com un "lloc de tortura, aquest lloc on mirem l'hora per veure quan queda per sortir alliberats". Això es produeix quan hi ha una falta d'integritat entre com sóc i què faig, i que porta a algunes persones a replantejar-se la seva existència. Aquest no seria ben bé el cas de Tornabell, ja que des de petit ja va empendre el camí què volia, però si que ho és de moltes altres persones que van decidir "baixar del tren" de la societat occidental per viure segons els seus "principis", com el Xavier Molins i la Carme Corretgé. L'any 2005 van decidir, els dos, deixar les seves feines de Barcelona per anar a fer la volta al món durant un any. Al tornar, i després de crear una web on, a més d'explicar els seus viatges, organitzaven projectes d'ajuda a vàries localitats de Sudamèrica i Centreamèrica (www.lavueltaalmundo.net), van intentar tornar a portar una vida "normal" -ells diuen que l'home és l'únic animal que cau dues vegades en la mateixa pedra- però que es trobaven fora de lloc. "Volia fer alguna cosa amb el que cregués de veritat, alguna cosa que m’apassionés" explica la Carme. I va ser així com van tornar a agafar un altre avió per fer la seva segona volta al món. Des d'aleshores no han parat de viatjar. La seva web s'ha convertit en un punt de referència per aquells viatgers que busquen informació i consells. Els seus projectes solidaris han anat prosperant i han creat, a més, una petita agència de viatges per recorre la Índia i el Nepal, la zona on es troben des d'aquest 2009. Segons Boada, aquests viatgers van darrere del desig de la veritat interior, de ser fidels amb ells mateixos i amb el que volen per la seva vida. "És com l'estudiant que tria una opció de carrera que no li acaba d'agradar per la possibilitat de trobar feina en canvi d'escollir el que realment li agrada encara que tingui un futur més incert" explica Boada. "S'equivoca si no fa el que vol, perquè tota la vida viurà com algú que té el sentiment de traicionar-se. S'ha de tenir un respecte a un mateix i el coratge d’encarnar l’existència sent fidels a nosaltres mateixos, malgrat els riscs que té cada opció". El problema és, però, que "tenim por", i que és per això que "quan veiem que els altres s’atreveixen a viure la vida com volen, ens incomoda, perquè és el que hauríem de fer tots. "Hauríem de tenir una certa heroïcitat per no posar per davant de la nostra veritat interior cap altre cosa" comenta Boada.Albert Casals, un jove barceloní que no ha complert ni els 20 anys, i que és conegut pel seu llibre “El món sobre rodes” –on explica els seus viatges amb la cadira de rodes-, reflexiona d'una manera semblant a Boada amb el que ell anomena "felicisme", que considera la seva "filosofia o manera personal de veure el món i la vida", i que consisteix senzillament en la felicitat com l’únic motor de l’existència humana. “Un ha de viure la vida com veu que és feliç, i jo ho sóc viatjant, explica en el seu llibre, un dels que més es van vendre aquest passat Sant Jordi."Totes les accions de l’ésser humà estan motivades pel desig de ser feliç, i només amb una existència feliç podem proporcionar felicitat als altres" explica Casals. Si volem aconseguir una felicitat "permanent", és a dir, no momentània, la clau és "fer sempre allò que realment volem fer", un fet que moltes persones no porten a terme encara que pensin el contrari. Casals s'explica dient que totes les persones tenim el que podem anomenar la nostra "autèntica voluntat", que és allò que originalment volem fer, però que anem enterrant una vegada ens anem fent grans sota desenes d'obstacles invisibles com "la sensatesa, el sentit comú, l'opinió dels altres o les tendències socials del moment". Segons Casals, "aquests obstacles acaben fent creure a moltes persones que necessitem coses que realment no volem o que originalment no no ens feien cap falta: diners, una casa pròpia, un cotxe", tot i que també parla de coses immaterials, com "estabilitat, feina respectable, bona posició social, popularitat, èxit, i d'altres". Amb això, l'Albert Casals intenta explicar fins a quin punt tot això és relatiu, que no hi ha res que tingui un cert valor si no té cap lligam amb la felicitat. "Aquesta idea que hi ha coses que són bones independentment de la felicitat està tan profundament arrelat en la nostra societat que no es estrany que no ens n'adonem" explica Casals.
Tots aquests viatgers exerceixen una clara crítica a la societat occidental, amb la que es mostren disconformes. Segons Boada, aquests fenòmens de ruptura amb la vida convencional són “impulsos que posen en relleu un estat de precarietat de l’existència col·lectiva”. En aquest sentit, es poden considerar “un grup contracultural, així com ho van ser els hippies dels anys seixanta o els punks als anys setanta”. Aquests “nòmades” viatgen durant mesos i anys amb furgoneta, bicicleta, moto o fent autoestop, i moltes vegades sobrevivint amb poc més de tres euros al dia o fins i tot sense diners, com Casals. Aquests viatgers volen omplir la inquietud espiritual que tenen, i ho fan convivint amb persones de diferents cultures i coneixent noves formes de viure, perquè aquesta és la vida que “val la pena”, tal com diu Xavier Molins, que defineix la societat com “un sistema que fabrica individus en sèrie a costa d’ofegar l’espontaneïtat que cada adolescent porta a dins”.
Així com aquests viatgers critiquen la societat occidental, també critiquen el turisme de masses i es desmarquen de forma contundent d’aquesta manera de viatjar. Alguns d’aquest “nòmades” eviten els llocs turístics, aquelles poblacions que les guies de viatges consideren “parada obligatòria”. El Pere Bigas, un jove barceloní que també fa anys que viatja pel món fent autostop, creu que “per on passa el turisme de masses no torna a créixer l’herba”, perquè “si el turisme no té una proporció s’ho acaba menjant tot, com passa a les Rambles de Barcelona”. El que abans eren comerços de tota la vida s’han convertit en paradetes de souvenirs per a turistes. “A més a més el turisme espatlla les persones”, perquè en els llocs massificats és molt més difícil establir una relació amb la gent d’allà. Només se’t acostaran pels diners, i d’aquesta manera és molt difícil conviure i conèixer les persones autòctones.” El turisme representa, moltes vegades, tot el contrari del que s’hauria de buscar en un viatge. Quan viatgem haurien de caure certs estereotips i prejudicis que tenim del lloc que visitem, però moltes vegades succeeix el contrari, com passa a Barcelona, on els souvenirs més venuts són figures de sevillanes i barrets de mexicans. “Si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com a estimulador de fenòmens culturals reals, la majoria de vegades els subjuga i els trivialitza”, explica el periodista Climent Picornell. El turisme, com tothom sap, crea riquesa perquè fa entrar molts diners en països com el nostre, però també cal dir que “és un mitjà pobre i perillós per establir una verdadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de la cultura”. I el mateix que passa amb els souvenirs, passa amb les fotografies, com passa amb les desenes de mans de turistes que “aguanten” la Torre de Pisa mentre el company immortalitza la imatge. “El turisme de masses redueix el món a un circ amb entrada barata” critica Picornell.
Aquest afany de viatjar, sigui d’una manera o d’una altre, només és possible que succeeixi en les societats postmaterialistes, aquelles que ja han arribat a un grau de satisfacció material tan gran que donen per suposada la seguretat física i l’alimentació. En aquestes societats, en les que s’està passant dels valors materials als postmaterials, ha produït un considerable impuls dels nous moviments socials. Aquestes noves prioritats, com el sentiment de pertànyer a una comunitat o l’autoexpressió, han dividit partits polítics i han fet sorgir un procés de canvi cultural de gran envergadura, segons explica Ronald Inglehart, autor de The silent revolution (1977). En aquest llibre Inglehart pretenia medir objectivament el canvi de valors de les societats contemporànies mitjançant l’escala del postmaterialisme, ideada per ell mateix l’any 1970. La feina d’aquest científic polític ha portat l’evidència de que les societats actuals tendeixen cap a una societat basada més en idees d’autorealització i de participació (postmaterialisme) que d’estadis anteriors, quan l’ampliació de la seguretat econòmica i la seguretat cutadana (materialisme) ocupaven un espai molt més ampli en els programes electorals. “Tenia una casa, un cotxe i una feina amb un sou a final de mes, però em faltava alguna cosa” explica Carme Corretgé, i es que, com ella, moltes persones senten aquesta inquietud interior que només sorgeix en aquelles societats que han superat l’estadi dels valors materials. “Donem per suposat que a les dues del migdia dinarem, que quan sortim al carrer no ens mataran per robar-nos les sabates, com si fós la cosa més natural, quan en realitat no és això. El normal es que la gent s’hagi de buscar la vida” explica el doctor en filosofia Ferran Sáez. “Una societat tan segura com la nostra necessita estímuls emocionals que la realitat no li dóna” explica Sáez. “La vida de moltes persones a Occident és extraordinàriament monòtona; agafes el tren, vas a treballar, dines, tornes a casa, i així van passant els dies. És per això que hi ha aquesta necessitat d’adrenalina. Hi ha gent que ho soluciona mirant un serial, d’altres ho fan tirant-se amb parapent, anant a Port Aventura i aquest tipus de nòmades busquen les emocions viatjant.” explica Sáez. Les nostres emocions estan completament cobertes i això fa que en necessitem, perquè no ens trobem a gust amb aquesta seguretat tant absoluta. L’ésser humà es un mecanisme homeostàtic, que tendeix a l’equilibri, però quan no hi ha tendència al desequilibri es busca. “Això és un factor que cal saber per entendre el funcionament bàsic de l'èsser humà”, moltes vegades irracional.
Tots aquests viatgers exerceixen una clara crítica a la societat occidental, amb la que es mostren disconformes. Segons Boada, aquests fenòmens de ruptura amb la vida convencional són “impulsos que posen en relleu un estat de precarietat de l’existència col·lectiva”. En aquest sentit, es poden considerar “un grup contracultural, així com ho van ser els hippies dels anys seixanta o els punks als anys setanta”. Aquests “nòmades” viatgen durant mesos i anys amb furgoneta, bicicleta, moto o fent autoestop, i moltes vegades sobrevivint amb poc més de tres euros al dia o fins i tot sense diners, com Casals. Aquests viatgers volen omplir la inquietud espiritual que tenen, i ho fan convivint amb persones de diferents cultures i coneixent noves formes de viure, perquè aquesta és la vida que “val la pena”, tal com diu Xavier Molins, que defineix la societat com “un sistema que fabrica individus en sèrie a costa d’ofegar l’espontaneïtat que cada adolescent porta a dins”.
Així com aquests viatgers critiquen la societat occidental, també critiquen el turisme de masses i es desmarquen de forma contundent d’aquesta manera de viatjar. Alguns d’aquest “nòmades” eviten els llocs turístics, aquelles poblacions que les guies de viatges consideren “parada obligatòria”. El Pere Bigas, un jove barceloní que també fa anys que viatja pel món fent autostop, creu que “per on passa el turisme de masses no torna a créixer l’herba”, perquè “si el turisme no té una proporció s’ho acaba menjant tot, com passa a les Rambles de Barcelona”. El que abans eren comerços de tota la vida s’han convertit en paradetes de souvenirs per a turistes. “A més a més el turisme espatlla les persones”, perquè en els llocs massificats és molt més difícil establir una relació amb la gent d’allà. Només se’t acostaran pels diners, i d’aquesta manera és molt difícil conviure i conèixer les persones autòctones.” El turisme representa, moltes vegades, tot el contrari del que s’hauria de buscar en un viatge. Quan viatgem haurien de caure certs estereotips i prejudicis que tenim del lloc que visitem, però moltes vegades succeeix el contrari, com passa a Barcelona, on els souvenirs més venuts són figures de sevillanes i barrets de mexicans. “Si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com a estimulador de fenòmens culturals reals, la majoria de vegades els subjuga i els trivialitza”, explica el periodista Climent Picornell. El turisme, com tothom sap, crea riquesa perquè fa entrar molts diners en països com el nostre, però també cal dir que “és un mitjà pobre i perillós per establir una verdadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de la cultura”. I el mateix que passa amb els souvenirs, passa amb les fotografies, com passa amb les desenes de mans de turistes que “aguanten” la Torre de Pisa mentre el company immortalitza la imatge. “El turisme de masses redueix el món a un circ amb entrada barata” critica Picornell.
Aquest afany de viatjar, sigui d’una manera o d’una altre, només és possible que succeeixi en les societats postmaterialistes, aquelles que ja han arribat a un grau de satisfacció material tan gran que donen per suposada la seguretat física i l’alimentació. En aquestes societats, en les que s’està passant dels valors materials als postmaterials, ha produït un considerable impuls dels nous moviments socials. Aquestes noves prioritats, com el sentiment de pertànyer a una comunitat o l’autoexpressió, han dividit partits polítics i han fet sorgir un procés de canvi cultural de gran envergadura, segons explica Ronald Inglehart, autor de The silent revolution (1977). En aquest llibre Inglehart pretenia medir objectivament el canvi de valors de les societats contemporànies mitjançant l’escala del postmaterialisme, ideada per ell mateix l’any 1970. La feina d’aquest científic polític ha portat l’evidència de que les societats actuals tendeixen cap a una societat basada més en idees d’autorealització i de participació (postmaterialisme) que d’estadis anteriors, quan l’ampliació de la seguretat econòmica i la seguretat cutadana (materialisme) ocupaven un espai molt més ampli en els programes electorals. “Tenia una casa, un cotxe i una feina amb un sou a final de mes, però em faltava alguna cosa” explica Carme Corretgé, i es que, com ella, moltes persones senten aquesta inquietud interior que només sorgeix en aquelles societats que han superat l’estadi dels valors materials. “Donem per suposat que a les dues del migdia dinarem, que quan sortim al carrer no ens mataran per robar-nos les sabates, com si fós la cosa més natural, quan en realitat no és això. El normal es que la gent s’hagi de buscar la vida” explica el doctor en filosofia Ferran Sáez. “Una societat tan segura com la nostra necessita estímuls emocionals que la realitat no li dóna” explica Sáez. “La vida de moltes persones a Occident és extraordinàriament monòtona; agafes el tren, vas a treballar, dines, tornes a casa, i així van passant els dies. És per això que hi ha aquesta necessitat d’adrenalina. Hi ha gent que ho soluciona mirant un serial, d’altres ho fan tirant-se amb parapent, anant a Port Aventura i aquest tipus de nòmades busquen les emocions viatjant.” explica Sáez. Les nostres emocions estan completament cobertes i això fa que en necessitem, perquè no ens trobem a gust amb aquesta seguretat tant absoluta. L’ésser humà es un mecanisme homeostàtic, que tendeix a l’equilibri, però quan no hi ha tendència al desequilibri es busca. “Això és un factor que cal saber per entendre el funcionament bàsic de l'èsser humà”, moltes vegades irracional.
Entrades
