El politòleg Samuel Huntington explica, en el seu llibre més famós i controvers, com està canviant el caràcter dels conflictes mundials. Durant les dècades de la guerra freda, aquests conflictes tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic, ja que els dos grans enfrontats eren els capitalistes i els comunistes -a part dels països no alineats-. Quan el bloc comunista es va enderrocar, el capitalisme es va extendre poc a poc per tot el món, i actualment queden poques zones on no sigui visible aquest ordre econòmic. Així com s'ha ampliat el capitalisme, durant aquests anys també s'ha ampliat, d'una manera o una altre, la cultura occidental. La indústria de Hollywood és coneguda arreu del món, els McDonalds són visibles a qualsevol gran ciutat del planeta i l'anglès s'ha convertit en l'idioma essencial per comunicar-se amb la resta de països.
Enfront de tot això, Huntington exposa com les diferents civilitzacions han retornat als seus orígens culturals -fonamentalment religiosos- i ara rebutgen cada vegada més tot allò que els hi ve en “format occidental”. D'aquesta manera, l'autor vaticina en el seu assaig les diferents civilitzacions que en un futur xocaran: el ressorgiment islàmic és una de les civilitzacions que es veu de forma més clara com ha retornat als seus orígens culturals, així com la civilització xinesa, que recupera mica en mica el confusionisme com a concepció de vida. La resta de grups culturals que Huntington agrupa amb el nom de civilització són la japonesa, la hindú -que, com la xinesa, augmentarà la seva economia, demografia, i per tant, influència a mesura que passin els anys-, la ortodoxa, la budista, l'africana i la llatinoamericana.
La resta del món ha deixat de veure amb bons ulls la influència de la cultura occidental en les seves vides, ja que veuen ara que la seva cultura es prou valuosa. Així doncs, s'ha potenciat tot el que és propi. Un dels exemples d'això seria, al meu parer, Bollywood, que s'ha convertit en una indústria cultural índia molt potent que ha fet disminuir, de forma inevitable, la influència de la cinematografia californiana. El que es pregunta l'autor és fins a quin punt la civilització occidental ha influït en les formes de viure de la resta del món, i també, doncs, fins a quin punt aquestes societats canviaran. Per molts xinesos i musulmans, la democràcia i la mateixa Declaració dels Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquest context, Huntington adverteix de que és necessari crear, dins l'acceptació de la diversitat, atributs comuns a totes les civilitzacions. Jo em pregunto, però, si aquesta necessitat de buscar atributs comuns és possible, ja que el que nosaltres creiem just per uns altres no ho és. Segons la cultura a la que pertanys, tot és relatiu, i per tant, és possible trobar punts en comú si ja d'entrada es veuen els drets humans i la democràcia com un invent occidental?
Les fronteres entre les grans civilitzacions, seran, segons Huntington, on es produiran les batalles del futur. Però, al meu parer, alguna de les civilitzacions que perfila l'autor són poc clares. Si que es veritat que, a part de la xinesa, l'hindú i la japonesa, que són societats amb una identitat més o menys comuna, la llatinoamericana té cada vegada més punts en comú. Creacions com l'ALBA en són un exemple, però són institucions. Què tenen en comú les diferents zones d'Amèrica Llatina si no és que va ser colonitzada per Espanya, i que, per tant, es parli castellà en tots aquests països?
La més confusa de totes és, però, l'africana. Tal com deia Kapuscinski a Èban, “África és massa gran per descriure-la. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d'una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem Àfrica. En realitat, apart del nom geogràfic, Àfrica no existeix”. Marroc no té res a veure amb Tanzània, ni res a veure amb Moçambic, així doncs, què pot unir un continent tant divers i amb unes cultures tan diferents?
Crec que, si bé Huntington vaticina que aquest ressorgir de les cultures autòctones és imparable, hi ha molts llocs on encara no ha ni arribat, on encara confonen occidental i modern, i on, crec, que encara tardarà molt a arribar aquest rebuig del que no es propi. D'igual manera, penso que la convergència no és global. Això ho veiem clarament a la nostra cultura, on hi han moviments separatistes. Aquest camí que predica Huntington cap a una pax universal es contradiu quan veiem casos concrets com el de Catalunya, el País Basc, Ruanda, Txetxènia, Palestina o Kosovo. El món convergeix amb organitzacions internacionals o òrgans institucionals i governamentals com la Unió Europea, però també divergeix, com es pot veure en els referèndums convocats a Groenlàndia, Quebec o Escòcia.
Enfront de tot això, Huntington exposa com les diferents civilitzacions han retornat als seus orígens culturals -fonamentalment religiosos- i ara rebutgen cada vegada més tot allò que els hi ve en “format occidental”. D'aquesta manera, l'autor vaticina en el seu assaig les diferents civilitzacions que en un futur xocaran: el ressorgiment islàmic és una de les civilitzacions que es veu de forma més clara com ha retornat als seus orígens culturals, així com la civilització xinesa, que recupera mica en mica el confusionisme com a concepció de vida. La resta de grups culturals que Huntington agrupa amb el nom de civilització són la japonesa, la hindú -que, com la xinesa, augmentarà la seva economia, demografia, i per tant, influència a mesura que passin els anys-, la ortodoxa, la budista, l'africana i la llatinoamericana.
La resta del món ha deixat de veure amb bons ulls la influència de la cultura occidental en les seves vides, ja que veuen ara que la seva cultura es prou valuosa. Així doncs, s'ha potenciat tot el que és propi. Un dels exemples d'això seria, al meu parer, Bollywood, que s'ha convertit en una indústria cultural índia molt potent que ha fet disminuir, de forma inevitable, la influència de la cinematografia californiana. El que es pregunta l'autor és fins a quin punt la civilització occidental ha influït en les formes de viure de la resta del món, i també, doncs, fins a quin punt aquestes societats canviaran. Per molts xinesos i musulmans, la democràcia i la mateixa Declaració dels Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquest context, Huntington adverteix de que és necessari crear, dins l'acceptació de la diversitat, atributs comuns a totes les civilitzacions. Jo em pregunto, però, si aquesta necessitat de buscar atributs comuns és possible, ja que el que nosaltres creiem just per uns altres no ho és. Segons la cultura a la que pertanys, tot és relatiu, i per tant, és possible trobar punts en comú si ja d'entrada es veuen els drets humans i la democràcia com un invent occidental?
Les fronteres entre les grans civilitzacions, seran, segons Huntington, on es produiran les batalles del futur. Però, al meu parer, alguna de les civilitzacions que perfila l'autor són poc clares. Si que es veritat que, a part de la xinesa, l'hindú i la japonesa, que són societats amb una identitat més o menys comuna, la llatinoamericana té cada vegada més punts en comú. Creacions com l'ALBA en són un exemple, però són institucions. Què tenen en comú les diferents zones d'Amèrica Llatina si no és que va ser colonitzada per Espanya, i que, per tant, es parli castellà en tots aquests països?
La més confusa de totes és, però, l'africana. Tal com deia Kapuscinski a Èban, “África és massa gran per descriure-la. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d'una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem Àfrica. En realitat, apart del nom geogràfic, Àfrica no existeix”. Marroc no té res a veure amb Tanzània, ni res a veure amb Moçambic, així doncs, què pot unir un continent tant divers i amb unes cultures tan diferents?
Crec que, si bé Huntington vaticina que aquest ressorgir de les cultures autòctones és imparable, hi ha molts llocs on encara no ha ni arribat, on encara confonen occidental i modern, i on, crec, que encara tardarà molt a arribar aquest rebuig del que no es propi. D'igual manera, penso que la convergència no és global. Això ho veiem clarament a la nostra cultura, on hi han moviments separatistes. Aquest camí que predica Huntington cap a una pax universal es contradiu quan veiem casos concrets com el de Catalunya, el País Basc, Ruanda, Txetxènia, Palestina o Kosovo. El món convergeix amb organitzacions internacionals o òrgans institucionals i governamentals com la Unió Europea, però també divergeix, com es pot veure en els referèndums convocats a Groenlàndia, Quebec o Escòcia.
Entrades
