Introducció
Des de fa un cert temps s’utilitza abundantment l’expressió populisme per referir-se a la política que alguns governs estan aplicant avui, des d’una perspectiva d’esquerres, a molts països de Sudamèrica. No és, però, una expressió nova, ni per aquells països ni per altres indrets del món. Al llarg del temps s’ha utilitzat per qualificar molts polítics i governs de totes les tendències ideològiques. En el mateix espai sudamericà podem trobar al llarg de la història molts exemples de polítics populistes que han deixat una indubtable petjada en els seus països, per molt que en molts d’aquests casos els seus règims hagin tingut característiques molt poc democràtiques, quan no dictatorials. En la seva majoria eren polítics ideològicament situats a la dreta i amb interessos estretament lligats a les oligarquies nacionals i als EEUU. Tot i això, podem trobar exemples en sentit contrari, com el cas del populisme del General Perón a l’Argentina, que va enfrontar-se a la oligarquia terratinent d’aquell país. Tots, uns i altres, justificaven, com ara, les seves polítiques amb l’argument que estan orientades a defensar els interessos populars. En bastants casos, però, les seves proclames tenien poc a veure amb les seves polítiques concretes i poques vegades van millorar les injustes condicions de vida de la gent.
De fet, l’adjectiu populista, segons el diccionari de la Llengua Catalana significa “corrent ideològic, polític, etc. que vol defensar els interessos del poble”. En aquest sentit, podria qualificar-se de populista a una gran quantitat de polítics i governs, doncs pocs són els que, siguin ideològicament de dretes o d’esquerres, no es presenten a sí mateixos con a defensors de la majoria de la població i com a lluitadors per a millorar les condicions de vida dels ciutadans. Al meu entendre, si un denominador comú podem trobar en els governs i polítics denominats populistes seria una certa manera de fer espectacle de la política i comèdia amb les relacions dels ciutadans.
Crec que la definició de polítics i governs com a populistes és, doncs, complexa i, per tant, molt discutible. Per això, malgrat que en alguns casos la majoria es posi d’acord en denominar com a populista a un govern, i tenint en compte que la definició adquireix un sentit pejoratiu, no democràtic, el que cal és analitzar concretament a quin tipus de polítiques va dirigida. I aquesta anàlisi cal fer-la especialment quan aquestes polítiques estan recolzades sobre àmplies majories democràtiques, en les quals la possible actitud demagògica queda neutralitzada per la possibilitat de la revocació del govern de torn. Aquest és el cas, per exemple, d’alguns governs actuals de Sudamèrica que són adjectivats de populistes en el sentit negatiu del terme, tant per contraris a les seves polítiques de govern com per molts mitjans de comunicació que, ignorant els seus procediments democràtics, els acusen fins i tot d’actituds dictatorials.
El motiu del present treball és, precisament, acostar-se a la realitat d’aquests governs qualificats de populistes i que han modificat la situació política americana i, sobretot, han modificat les relacions tradicionals d’aquells països amb el seu poderós veí del nord.
Canvis històrics a Sudamèrica
Des de fa uns anys, podríem dir una dècada, Amèrica Llatina està en el punt de mira mundial en qüestions de política. El gir generalitzat que ha donat el continent cap a l’esquerra ha portat al món sencer a interessar-se per aquest fenomen que, a mesura que s’ha anat estenent, ha adquirit unes proporcions molt importants. “Es tracta d’un canvi d’època, no d’una època de canvis”, va dir recentment el president equatorià Rafael Correa. Un canvi d’època que portarà sense dubte a una reorganització del poder en el mapa mundial. La influència dels Estats Units es veu cada vegada més reduïda en el seu “patio trasero”, mentre que potències com la Xina o Rússia signen amb països de l’àrea cada cop més acords econòmics, polítics i militars, i penetren en el continent amb una força desconeguda.
Aquest renaixement de les polítiques d’esquerra no té res a veure amb els antics moviments polítics i socials sorgits als anys seixanta i que van prendre l’expressió de guerrilles armades que van proliferar per tot el sud i el centre d’Amèrica. Aquests moviments gu
errillers van agafar l’exemple de la Revolució Cubana, i fins i tot el Che Guevara, quan va morir a Bolívia l’any 1967, estava intentant estendre aquest moviment armat des del centre d’Amèrica Llatina per tot el continent. Aquests moviments revolucionaris van ser finalment derrotats, des del punt de vista militar, pels exèrcits representants de les oligarquies locals amb la decisiva intervenció dels Estats Units, directe o indirecte segons els casos. En el marc de la Guerra Freda, els EEUU van plantejar la guerra contra aquests moviments revolucionaris dins el marc general de la seva guerra contra el comunisme i amb aquesta lògica van recolzar governs de clar signe feixista i van anar imposant arreu dictadures, en molts casos de terribles conseqüències a nivell dels Drets Humans. Paral•lelament a la implantació d’aquestes dictadures es van imposar també polítiques econòmiques neoliberals molt lligades al Fons Monetari Internacional (FMI) i que van significar un increment de la desigual distribució de la riquesa.
Els anys de neoliberalisme, d’aplicació de polítiques privatitzadores, de desmantellament de les minses polítiques estatals de protecció social, etc. va comportar una situació de misèria generalitzada que va desprestigiar a una part important de la classe governant i al sistema de partits polítics corruptes que s’anaven alternant el poder. Van anar creixent, amb el temps, alternatives contraries a aquestes polítiques neoliberals supeditades als EEUU i al Fons Monetari Internacional i van avançar els moviments d’esquerra democràtica que cada cop van anar adquirint més força. Com a conseqüència, aquell huracà neoliberal es va anar aturant i per Sudamèrica varen començar a estendre’s governs que ara practiquen polítiques d’esquerra.
Alguns analistes apunten a causes diverses per explicar el retrocés de la tradicional influència dels EEUU. Una d’elles seria que amb el final de la guerra freda, la desaparició del comunisme com a perill global i l’aparició de nous fronts com el del terrorisme islàmic, Amèrica Llatina va deixar de ser considerada com a front prioritari pels EEUU que, sobretot embolicat amb les guerres d’Irak i Afganistan, no va saber reaccionar davant uns canvis que inicialment eren localitzats en pocs països, però que ràpidament s’han estès arreu del continent. Aquests canvis han anat acabant amb aquells governs supeditats a les polítiques nordamericanes i, “per sorpresa mundial, Sudamèrica ha ressuscitat per reconstruir el que ha deixat l’huracà neoliberal” tal com diuen Stella Calloni i Víctor Ego Ducrot en el seu llibre “Recolonización o independencia”.
El trànsit d’aquells vells moviments guerrillers dels anys seixanta als moviments democràtics actuals és un procés històric que l’esquerra sudamericana ha viscut de manera molt diversa. Des del paper progressista de part dels exèrcits (cas de Veneçuela), al nou paper del indigenisme (cas de Bolívia i de l’Equador) o el retorn del peronisme a un populisme d’esquerres, les vies per estructurar majories de canvi s’han anat elaborant des de fronts diversos però amb un objectiu comú: l’oposició al neoliberalisme, l’enfrontament a les polítiques del FMI, l’exigència d’una millor distribució de la riquesa nacional i el control dels recursos naturals, entre d’altres.
La lluita per aconseguir aquests objectius ha anat configurant un panorama polític molt diferent al que hi havia els anys vuitanta i noranta. Per un costat han anat desapareixen les dictadures militars i per altra d’aquells moviments guerrillers només queden en peu les FARC, a Colòmbia, com un reducte de lluita armada frontal contra l’Estat. És un cas excepcional en tot el continent i que respon a les característiques especials d’aquell país, amb una història de violència institucional extraordinària i amb unes estructures nacionals molt penetrades per la corrupció i el narcotràfic. En general, però, d’aquells vells moviments revolucionaris dels anys seixanta no en queda gairebé res i els nous moviments polítics d’esquerra tenen la seva força en els moviments democràtics i en les victòries electorals que proporcionen sòlides majories parlamentaries sobre les que desenvolupen importants polítiques de canvi. Per mitjà d’aquests processos democràtics s’està intentant modificar les estructures socials i econòmiques per construir unes societats més justes. Tot plegat, lògicament, no és un procés fàcil i s’enfronta, tant a l’interior d’aquests països com a l’exterior, amb dificultats notables. És un procés també que no té un model únic, i en el qual es poden distingir bàsicament dos maneres d’avançar.
Tot i que en general els moviments polítics que impulsen els processos es reclamen d’esquerra, es poden apreciar clarament dos models: un de socialdemòcrata, amb polítiques d’esquerres més moderades, i que governa a Brasil amb Luiz Ignacio Lula da Silva, al Perú amb Alan García, a Xile amb Michelle Bachelet i a Uruguai amb Tabaré Vázquez, i un altre model d’esquerres més radical, qualificat de populista, i que té en el govern d’Hugo Chávez, a Veneçuela, el seu paradigma amb el que ja es coneix com “el socialisme del segle XXI”. Juntament amb Veneçuela trobem, en aquest grup, a la Bolívia de l’indígena Evo Morales i l’Equador de Rafael Correa. A aquest bloc més radical s’hi ha sumar també a països de Centreamèrica i del Carib, com Nicaragua, amb Daniel Ortega i, òbviament, la Cuba dels germans Castro. En aquest quadre de governs d’esquerra s’ha d’esmentar igualment a l’Argentina de Cristina Kichnner, que podríem situar en el grup d’esquerra moderada –tot i tenint present la dificultat d’ubicació política del Peronisme- i el Paraguai de Fernando Lugo –recentment elegit- que encara no ha definit suficientment la seva política com per poder-lo classificar en un o altre bloc. En resum, les polítiques d’esquerres, ja siguin d’una o una altra corrent, dominen avui el panorama de Sudamèrica, amb la clara excepció de la Colòmbia del president Uribe, clar aliat dels EEUU.
El bloc de Veneçuela, Bolívia i Equador, el qualificat de populista, ha estat el sector més criticat per les polítiques radicals que ha dut a terme. Alguns dels canvis més controvertits, que s’han discutit a nivell mundial, han estat el replantejament de l’ordre constitucional -creant noves constitucions-, el control estatal dels recursos energètics, on s’ha vist enfrontat a les multinacionals, el repartiment de terres, i una política internacional especialment enfrontada als EUA.
Tant Hugo Chávez com Evo Morales reivindiquen el socialisme i el nacionalisme com a forma de govern per alliberar Amèrica Llatina de la hegemonia nord-americana, un país que prometia la salvació del continent mitjançant una política neoliberal que l’únic que ha aconseguit ha estat augmentar la pobresa i les diferències socials. Amèrica del Sud intenta escapar d’aquesta colonització econòmica amb polítiques d’esquerres que, encara que siguin de tarannàs diferents, es recolzen les unes amb les altres. Aquesta unió és fa visible en organitzacions com el Mercosur, el Banco del Sur o bé l’ALBA (Alternativa Bolivariana para América Latina y el Caribe) que han estat reforçades en els darrers temps intentant un major grau d’integració econòmica.
Hugo Chávez ja va pel seu tercer mandat democràtic a Veneçuela amb la seva plataforma “Socialismo para el Siglo XXI”, i es que, tot i haver estat criticat com a líder totalitari i repressor per algunes de les seves polítiques –com el tancament d’algun mitjà de comunicació o la impugnació per a les eleccions de varis polítics opositors- es evident el manteniment en aquell país d’un sistema democràtic que garanteix les llibertats polítiques bàsiques. Veneçuela i Chávez han estat un dels motors d’aquest canvi històric i punt de referència per a països com Bolívia, Equador i d’altres.
El cas de Bolívia és també significatiu, en ser el primer exemple del despertar de la majoria indígena que, aglutinada al voltant d’Evo Morales, reclama per via democràtica jugar un paper de govern que sempre se li ha negat. Morales va pujar amb l’objectiu de nacionalitzar el gas i, per tant, per renegociar els acords amb les multinacionals recobrant el control dels recursos naturals. Reflectint el sentiment de tots aquests nous dirigents, Moral
es va començar la Cimera de Cochabamba de 2006, on es van reunir els caps de govern d’Amèrica Llatina, amb aquestes paraules: “Prometemos cerrar las venas abiertas de América latina”, amb clara referència al llibre d’Eduardo Galeano on l’escriptor denuncia el cinc segles de pillatge de tot un continent.
Per la seva part Equador forma part d’aquest grup de governs acusats de populistes que de manera democràtica i per aclaparadora majoria de la població intenten una nova via. També ha redactat una nova constitució votada afirmativament en referèndum. Un detall que reflecteix el sentit del canvi és que el president Rafael Correa va guanyar àmpliament les eleccions al 2007 amb la cançó de Twisted Sisters “We’re not gonna take it” (No vamos a tragar) que va ser l’himne oficial de la seva campanya, basada en la “superación de las falacias del neoliberalismo”.
Veneçuela, Bolívia i Equador, tres països que representen el canvi històric que viu el continent i que encarnen la política més contraria al neoliberalisme, i als quals s’acusa de populisme, fins i tot per una gran part dels mitjans de comunicació connectats, amb més o menys força, amb multinacionals amb interessos en aquells països. Aquestes empreses multinacionals estan patint les noves regles de joc imposades pels nous governs, i això crea una situació desconeguda per elles, acostumades a pactar amb governs corruptes que facilitaven uns contractes molt avantatjosos pel que fa a l’explotació dels recursos naturals. L’acusació de populisme té, al meu entendre, bastant a veure amb aquest enfrontament amb les empreses multinacionals, que projecten una imatge d’aquells governs com a contraris a la llibertat de mercat i per tant contraris a la democràcia, identificant llibertat de mercat amb democràcia. D’aquí el terme populista com a sinònim d’antidemocràtic.
Aquests països també són acusats despectivament de populistes per les connotacions nacionalistes de les seves polítiques, que tenen en la recuperació del control dels recursos bàsics una de les seves banderes ideològiques. Segons els nous governs, l’explotació d’aquests recursos naturals no ha repercutit en unes millors condicions de vida de la població. La recuperació d’aquests recursos ha de servir, segons ells, per finançar un desenvolupament social fins ara inexistent. Al meu entendre, aquestes politiques econòmiques nacionalistes són la causa central de l’enfrontament, no només amb els EEUU sinó també amb alguns països europeus, i són responsables de les imatges negatives que es projecten d’aquests països en els mitjans de comunicació. Si aquestes politiques no afectessin a grans interessos internacionals, estic segura que el judici dels mitjans de comunicació seria diferent.
“El segle XXI troba Amèrica del Sud en revolució o rebeldía, segons quina sigui la òptica de l’observador” diu A.Álvarez Villaverde, professor de la Universitat Símon Bolívar de Veneçuela, i es que per uns aquest moviment és criticat per ser populista i per altres és alabat per aquesta mateixa raó. Per analitzar tot això s’ha de tenir en compte la història d’aquests països i la seva relació de dependència amb Estats Units d’Amèrica i, més anterior encara, per la seva explotació colonial per part d’Espanya. L’Imperi Espanyol va fonamentar el seu poder amb l’explotació dels recursos americans, especialment l’or i la plata. Les conseqüències de l’explotació per part d’Espanya d’aquells territoris van ser terribles en l’àmbit demogràfic i cultural. La implantació de colons espanyols va crear una classe social minoritària que durant segles va dominar brutalment la població indígena que, durant 500 anys, va restar al marge de les estructures polítiques, econòmiques i socials. Quan la decadència de l’Imperi Espanyol va fer possible la sèrie d’independències que van donar pas a les nacions llatinoamericanes, la classe social hereva dels colonitzadors espanyols van fer-se amb el poder i es va constituir com la minoria dominant. Quan ara es parla del domini neocolonial dels Estats Unit, molts cops s’oblida que els mals històrics d’Amèrica Llatina tenen els seus orígens ja en la colonització espanyola, i que la marginació de la població indígena comença amb els espanyols i continua amb els seus descendents. No és fins l’arribada d’Evo Morales a la presidència de Bolívia que trobem un indígena al front del destí del seu país.
La immensa majoria de dirigents llatinoamericans, inclosos els més revolucionaris com Fidel Castro –fill de gallecs- o Rafael Correa –igualment descendent d’espanyols- són de procedència espanyola. La responsabilitat, doncs, d’Espanya en els problemes històrics de Sudamèrica és evident. Estats Units ha continuat el paper imperial d’Espanya sense una presència colonial directe, però amb un domini econòmic, polític i militar indubtable. Al llarg del segle XX els EUA han avançat en aquest domini protagonitzant una gran quantitat d’intervencions militars per sotmetre els països fins a convertir el territori en el “patio trasero dels EUA”.
La situació de Guerra Freda entre aquests i la URSS va contribuir a condicionar en gran mesura la història d’Amèrica Llatina. El continent es va convertir en un més dels camps de batalla d’aquesta guerra. Un territori que els EEUU consideraven sota la seva directa influència, tant des del punt de vista econòmic, polític com social. Una influència sempre basada amb la seva aliança amb les oligarquies dominants d’aquests països. Tot el segle XX (podríem dir des de 1898 pel que fa a Cuba) ha estat una continuada política d’intervencions, en gran part militars, per assegurar les seves relacions de dependència. Aquestes intervencions han ocasionat terribles situacions de repressió amb centenars de milers de morts, s’han vulnerat de manera terrible els drets humans i s’han dut a terme accions en contra del dret internacional.
Un exemple significatiu d’aquesta política de control del continent, el tenim quan Xile va elegir democràticament un president socialista, Salvador Allende. Els EEUU havien intentat, mitjançant la CIA, diverses maniobres, fins i tot terroristes, per evitar la seva elecció, que es va produir finalment l’any 1970. Allende, com fan ara alguns presidents sud-americans, va emprendre reformes agràries i va nacionalitzar bancs i indústries, moltes d’elles nordamericanes. La CIA va organitzar el cop d’Estat i va col•locar al poder al general Pinochet, que es va convertir en “un dels dictadors més repressors i assassins de la història moderna de Sudamèrica”, com diu Peter Scowen a “El libro negro de América”. “En el plaç de 4 anys, 3.000 persones van morir a mans de les forces repressores de Pinochet, mentre la CIA posava els assassins a la seva nòmina, com en el cas de Manuel Contreras Sepúlveda, cap de la unitat de policia secreta més temuda del règim”. Òbviament als Estats Units no els interessava que Allende pugés al poder ja que l’extensió de la política allendista per Amèrica Llatina, sobretot pel que tenia de revolució democràtica, podia posar en perill el control del “patio trasero”.
Per tal d’assegurar el seu domini, els nord-americans no només van intervenir canviant governs, com en el cas d’Allende, i consolidant dictadures arreu, sinó que van aplicar per tot el continent polítiques econòmiques conegudes com “teràpies de xoc” que, com molt bé explica Naomi Klein, eren de caires molt diversos. Algunes d’aquestes aplicacions van ser privatitzacions a gran escala, reducció de la despesa social de l’estat en nom de la llibertat del mercat, liquidació d’aranzels a productes nordamericans, contractes profitosos per a multinacionals, etc. Tota aquesta política de neoliberalisme econòmic utilitzava com instrument el Fons Monetari Internacional, que va acabar convertint-se en un organisme odiat a tot Sudamèrica. I tot això va anar acompanyat, com he dit, d’una gran repressió dels moviments opositors, amb tortures i morts sobre una gran part de la població per part de cossos policials i mercenaris entrenats als EEUU.
Un exemple d’aquesta repressió, entre molts d’altres que he trobat alhora de cercar informació sobre el tema, és el que va passar a Guatemala el juliol de 1982, on els militars van matar 253 dels 280 habitants d’un poble camperol. Un dels testimonis recorda el mètode que van utilitzar: “van posar a tota la gent en una casa. Jo vaig fugir a prop, a la muntanya. Vaig veure fum. Feia molta pudor a cremat. Els nens cridaven. Els estaven cremant. Quan es va fer de dia, vaig anar a la casa. Hi havia moltes persones cremant en el foc. Vaig pensar que una de les dones portava la mateixa roba que la meva mare però estava sota de molts cossos i no podia donar-li la volta per comprovar-ho”. Tota la seva família va morir a aquella casa, segons va explicar El País el passat 7 de febrer.
No es poden entendre els canvis històrics que s’estan produint a Sudamèrica, i en concret l’ascens dels governs anomenats populistes, sense tenir present aquests aspectes de la seva recent història. El moviment de canvi ve, doncs, de lluny, i finalment ha cristal•litzat en una transformació del panorama que ha sorprès a tothom. Per primera vegada els EEUU semblen no controlar el seu “patio trasero” i per tot el continent proliferen governs d’esquerres recolzats per àmplies majories democràtiques que, encara que sigui amb models diferents, intenten canviar les estructures econòmiques i socials dels seus països a la vegada que intenten trencar la relació de dependència dels EEUU. Encara que anomenats populistes,i acusats molts cops injustament de totalitaris, encapçalen de moment uns canvis que tenen esperançats a importants sectors de la població dels seus països, de la mateixa manera que tenen igualment en contra grups no menys importants de ciutadans. Està per veure, però, com evolucionarà finalment la situació i si aquests canvis seran irreversibles o els EEUU els podran reconduir.
El cas de Veneçuela i Bolívia
Tot aquest moviment de canvi polític, denominat per molts populista, té, com ja he indicat, un punt d’inflexió bàsic en el gir polític que es va produir a Veneçuela el 1998, quan Hugo Chávez va ser elegit, amb una majoria aclaparadora, president del país. A partir d’aleshores Veneçuela, un dels països amb més producció de petroli del món, va convertir-se en capdavanter del moviment conta el neoliberalisme, establint una aliança amb Cuba i recolzant els canvis a la resta dels països de Sudamèrica.
Hugo Chávez era un tinent coronel de paracaigudistes que, el 1992, amb altres quatre comandants més, va intentar un cop d’Estat contra el president Carles Andrés Pérez acusant-lo de corrupció. La sublevació va fracassar i Chávez i els seus companys varen ser empresonats. Va ser posat en llibertat el 1994 i obligat a deixar l’exèrcit. Va anunciar aleshores la seva intenció d’optar a la presidència del país per via democràtica i va fundar un moviment polític amb el qual va concorre a les eleccions de desembre de 1998 enfrontant-se als dos partits tradicionals (Acció Democràtica i Copei) que venien monopolitzant la vida política de Veneçuela, alternant-se en el poder, des del 1958. Chávez va fer campanya electoral amb la promesa de crear una nova constitució que canviés radicalment el país. Va guanyar les eleccions amb un sorprenent 56’2% dels vots i immediatament va convocar un referèndum per decidir si s’estava d’acord en convocar eleccions per una Assemblea Nacional Constituent que redactés una nova constitució. El referèndum, celebrat el 2 d’abril de 1999, donà com a resultat un aclaparador 88% dels vots a favor de la proposta
de Chávez. Un cop celebrades les noves eleccions, el resultat tornava a ser una gran victòria pel nou president, doncs dels 131 de diputats constituents, 124 eren chavistes. Es va redactar la nova constitució que canviava moltes aspectes del país, fins i tot el nom, que a partir d’aleshores passaria a dir-se República Bolivariana de Veneçuela.
L’any 2000, amb la nova constitució ja aprovada, Chávez torna a convocar eleccions presidencials, i torna a guanyar-les amb el 59% dels vots, un 22% més que el seu contrincant, Arias Cárdenas. Consolida així el seu poder construït mitjançant una sèrie de victòries electorals ininterrompudes i democràticament inqüestionables.
Amb el total control del poder polític Chávez es disposa a controlar el poder econòmic, que a Veneçuela vol dir petroli. I amb aquest objectiu, el 2002, destitueix a la direcció de PDVSA (Petroleos de Venezuela S.A.) fins aleshores controlada per directius partidaris dels antics partits i la substitueix per partidaris seus, a fi de canalitzar els recursos econòmics de l’exportació del petroli cap el finançament de les seves polítiques socials. Això provocarà una forta oposició de importants sectors de la Patronal que prepararan manifestacions que desembocaran en el fracassat cop d’Estat, l’abril de 2002, que EEUU recolzarà. A partir d’aquest moment el país s’anirà polaritzant en dues parts enfrontades. Polarització que s’incrementarà amb la radicalització, cada cop més gran, de la política de Chávez, des de la proclamació oficial de Veneçuela com encarnació del “Socialisme del segle XXI” fins el seu intent de tornar a canviar la constitució, passant pel seu enfrontament constant amb EEUU i la seva aliança, cada cop més estreta, amb Cuba.
L’oposició exigeix, mitjançant la recollida de milions de signatures, la convocatòria d’un referèndum que decideixi si Chávez continua o no a la presidència. El referèndum es celebra l’agost de 2004, sota observadors internacionals i amb el control de l’OEA (Organització d’Estats Americans), i Chávez torna a sortir guanyador amb el 58% dels vots al seu favor. Victòria que tornaria a revalidar en les eleccions presidencials de desembre de 2006, amb el 62’84% dels vots.
Des de 1998 fins el 2006, Chávez s’ha enfrontat contínuament al vot democràtic dels ciutadans i sempre n’ha resultat vencedor, qual cosa fa difícil entendre com pot ser presentat com a dictador, o populista en el sentit de no democràtic del terme, a no ser que el que molesta en realitat d’ell siguin les seves polítiques, tant l’econòmica com la internacional.
Aquest extraordinari recolzament popular sembla ser, però, que ha perdut força en els darrers temps. Una inflació econòmica molt alta, amb els preus d’alguns productes essencials disparats, uns inquietants índexs de inseguretat ciutadana, i la por de certs sectors de classes mitges a una radicalització del projecte Chávez, ha portat a gent que en principi l’havia recolzat a retirar-li aquest recolzament. Cosa que va quedar palesa en el darrer referèndum celebrat per reformar la constitució, el desembre de 2007. Chávez intentava, entre altres moltes qüestions, introduir la reelecció presidencial -com existeix a quasi tots els països europeus- o definir el país com a socialista, però el resultat, per primera vegada, no li va ser favorable. Va perdre el referèndum per un resultat ajustat: 50’7% va votar en contra i un 49’2% a favor. La dada significativa és que quasi 3 milions de ciutadans, que en les anteriors eleccions presidencials havien votat per Chávez, en aquest referèndum es van abstenir.
A més de l’abstenció, també van perjudicar Chávez les constants campanyes mediàtiques poc imparcials de tots els mitjans de comunicació privats, que des de periòdics, cadenes de televisió i ràdios, han fet propaganda total contra Chávez, qual cosa desmenteix la manca de llibertat d’expressió al país, i posa en qüestió la definició de Chávez com un populista antidemocràtic. Chávez va acceptar el resultat de la voluntat popular i va retirar el projecte de reforma constitucional, sense renunciar però a les idees centrals de la mateixa que, segons ell, poden ser plantejades de nou més endavant.
La darrera prova democràtica del govern de Chávez va produir-se un any més tard, el novembre de 2008. El 23 d’aquell mes es van realitzar eleccions regionals amb la particularitat de que, per primera vegada no sols s’enfrontaven els partidaris de Chávez i els opositors, sinó es varen presentar candidatures dissidents del chavisme que, sense estar amb l’oposició, tampoc estaven d’acord amb els candidats oficialistes, i si bé no van obtenir cap triomf van contribuir a disminuir els vots dels candidats del govern. Els resultats varen ser, globalment una nova victòria de Chávez (de 22 dels governs regionals en va guanyar a 17) però l’oposició va guanyar en les 5 amb més concentració de població. En xifres absolutes, però, Chávez va mantenir una majoria de població al seu favor, amb 5.422.064 electors enfront els 4.137.756 que van votar als partits de l’oposició.
Aquests darrers resultats, del referèndum i de les eleccions regionals, indiquen que, encara que Chávez manté un alt nivell de recolzament electoral, aquest comença a minvar i l’oposició va guanyant terreny. Sembla ser que Chávez intentarà tornar a plantejar el tema de la possibilitat de la seva reelecció (acaba el seu mandat el 2013), el que plantejarà noves divisions. Aquestes divisions es poden agreujar si el preu del petroli continua baixant i les condicions de vida de la població no milloren substancialment, més enllà de les millores en qüestions com sanitat –gràcies als metges cubans-, els aliments bàsics subvencionats o els programes socials. Falta molt de temps encara per acabar el mandat de Chávez, però de no poder-se presentar serà necessari un nou dirigent. Si tot el procés de canvi descansa en la seva figura, la qualificació de dirigent populista seria, al meu entendre, correcta. Si bé es cert que la figura de Chávez ha estat clau en tot el procés, és veritat també que només amb Chávez el procés no podrà consolidar-se. Veneçuela es troba, al meu entendre, en un moment clau. I Chávez també.
Però encara que Chávez i Veneçuela siguin els símbols més destacats dels canvis a Sudamèrica, jo voldria abordar també el cas de Bolívia, pel que té de paradigmàtic respecte l’incorporació dels pobles indígenes al poder polític i per tenir també un govern dels que es qualifiquen de populistes. Bolívia, un dels països més pobres de Sudamèrica, es troba actualment immers en una revolució democràtica, cultural i econòmica que s’ha fet visible internacionalment amb la pujada a la presidència d’Evo Morales amb el partit Movimiento al Socialismo (MAS).
Aquest canvi va començar amb la revolta indígena i popular l’any 2000 per la guerra de l’aigua, i va continuar amb la “guerra del gas”, el recurs més important de Bolívia que és la segona reserva més gran de Sudamèrica. La confrontació, amb moments de forta violència, va acabar amb el derrocament dels dos últims presidents i va portar Morales a la presidència, el 2006, desprès de derrotar aclaparadorament (65% dels vots contra el 35%) a l’altre candidat, Sánchez de Losada. En les eleccions, Morales va fer campanya amb la proposta de nacionalitzar els hidrocarburs del país. S’iniciava en aquell moment un nou període en la història de Bolívia, sobretot pel paper neutral i respectuós de l’exèrcit, cosa extraordinària en un país que té el record de cops d’Estat militars de tot el continent.
Un cop al poder, Morales ha intentat redactar una nova constitució en la qual es garanteixi l’explotació nacional dels recursos naturals pel país, es reforci el poder central, s’atorgui total igualtat de drets als indígenes, es produeixi una redistribució de la terra, etc. Els moviments indígenes, camperols i populars, que són la base política de Morales, han recolzat massivament la nova constitució però no ho ha fet així la poderosa oligarquia de les regions orientals, més riques i amb menys població indígena, encapçalades per la prefectura del Departament de Santa Cruz, que temen perdre privilegis ancestrals. Aquestes regions, agrupades en la denominació de la “Media Luna”, estan dominades des de sempre per grans latifundistes que veuen en la nova política de Morales, que ells qualifiquen de comunista, un perill que cal aturar. Davant les idees de la nova constitució, que consideren intervencionistes, ells enfronten les seves idees ultraliberals, i exigeixen una total autonomia que els permeti continuar gaudint dels recursos naturals de les seves regions, sense tenir que rendir comptes a l’Estat. Aquesta oposició l’han exercida de manera democràtica, participant en les eleccions i referèndums, però també de manera violenta, inspirant fins i tot enfrontaments armats contra el govern central.
El govern d’Evo Morales s’ha vist, dins i fora de Bolívia, aplaudit per alguns i criticat per d’altres per la seva acció política, especialment en relació al seu objectiu més important: la nova constitució, que es votarà en referèndum el 25 de gener. En aquest text, polèmic i que ha polaritzat el país en dues visions diferents, es recullen les polítiques nacionalistes i socialistes que caracteritzen el MAS i el gir que està donant el país malgrat l’oposició de la “Media Luna”. Aquesta confrontació entre l’altiplà (partidari de Morales) i l’Amazònia (dominada pels seus opositors) ha portat a algun que altre conflicte armat, com va ser el cas del poble del Porvenir, a la regió opositora de Pando, on van ser assassinats una vintena de camperols per part dels governs autonòmics opositors a la reforma de Morales.
Bolívia és un dels països amb més desigualtat i amb menor desenvolupament de Llatinoamèrica. El país té uns 10 milions d’habitants, 3 dels quals treballen a l’estranger, sobretot a Espanya i a Argentina, ja que l’emigració és l’única sortida per sobreviure per a molts d’ells. L’analfabetisme afecta a un 13% de la població i hi ha un milió de nens que no van a l’escola. El govern de Morales va iniciar fa dos anys una campanya per ensenyar a llegir i a escriure i que pretenia acabar amb l’analfabetisme a finals del 2008. Malgrat l’optimisme, el compliment de la campanya serà inviable, doncs l’analfabetisme es redueix més lentament del previst. Malgrat això, la campanya demostra la bona voluntat del govern davant aquest greu problema. Els bolivians, però, tenen un tema pendent molt més important: la inseguretat alimentària, que afecta a bona part de la població i que s’ha agreujat aquest últim any amb la pujada dels aliments bàsics, que han augmentat un 25%. Els més pobres tenen problemes per menjar un cop al dia. El canvi, doncs, és qüestió de supervivència.
La principal confrontació del govern Morales ha estat, però, amb les multinacionals de l’energia. Aquestes empreses, les espanyoles incloses, operaven a Bolívia amb total impunitat i sense que la població del país rebés cap benefici de la seva explotació. La renegociació, i també la denuncia dels contractes i fins i tot la revocació de les concessions, ha estat l’arma del govern Morales en la dura negociació amb les multinacionals. Aquesta confrontació ha comportat que els mitjans de comunicació internacionals, especialment els dels països afectats, prenguessin posició contra Morales i reforcessin la seva imatge de populista i fins i tot antidemocràtic.
Aquesta confrontació pels recursos energètics va acompanyada d’una qüestió que, per mi, fa molt interessant la revolució boliviana, i és el tema indigenista. La majoria blanca dominant veu amb estupor com els indígenes s’alcen contra la seva eterna discriminació i reclamen, gràcies a la nova constitució, el dret a participar en el govern del país d’acord amb la majoria democràtica expressada a les urnes. En aquest sentit, la força de la revolució boliviana es sustenta amb la seva antiga civilització, que ha estat negada en les lleis però que continua ben viva respecte els idiomes, els costums i la cultura. Aquesta civilització “clandestina” i “negada”, com ha estat anomenada en vàries ocasions, s’ha rebel•lat contra les elits que han dominat el país des de la seva independència l’any 1825. Evo Morales diu que la majoria de la població boliviana –quéchuas, aymaràs i guaranis- no van participar en la fundació del país. “Hemos sido excluidos de la fundación y ahora los dueños absolutos de esta nueva tierra, que es la mayoría de la población boliviana, decidimos refundar el país, cambiar el modelo económico i político mediante una nueva constitución para crear esa nueva Bolívia donde no haya discriminadores ni discriminados, explotadores ni explotados”.
El líder del MAS va ser ratificat en el referèndum revocador del passat 10 d’agost com a president amb un 67% dels vots a favor. Els seus contrincants més durs, els prefectes de la “Media Luna”, van tenir, en els referèndums regionals, algunes victòries, tot i que per sota dels resultats d’Evo Morales, però el suficient per desafiar el govern amb una campanya de bloquejos i presa d’institucions publiques. Pels dirigents del MAS aquests fets han estat qualificats de cop d’Estat, i pels opositors com a manifestació legítima en contra del govern.
La situació va arribar a ser tan tensa que el temor a una guerra civil flotava a l’ambient. Els EEUU recolzaven totalment a les regions opositores i el seu ambaixador va ser expulsat del país acusat de finançar i coordinar els moviments contra Evo Morales. En resposta, els EEUU van expulsar l’ambaixador de Bolivía a Washington, i les relaciones entre els dos països van arribar a mínims històrics. Davant de la crisi, els països veïns es varen reunir a Santiago de Xile i van enviar un clar missatge als opositors a Morales, i indirectament als EEUU: no acceptarien la sublevació de les regions de la “Media Luna”, i Brasil encara va anar més lluny i va amenaçar amb intervenir en defensa d’Evo Morales si aquestes regions continuaven amb els seus intents separatistes. Aquesta intervenció dels països veïns va neutralitzar el moviment secessionista de les regions opositores i es va obrir un procés negociador que pot tranquil•litzar el país i fer-lo arribar al referèndum constitucional del mes de gener sense perill d’enfrontaments violents.
Caldrà veure si Evo Morales podrà consolidar el seu projecte de recuperació dels recursos energètics i de retorn als indígenes dels seus drets, de la mateixa manera que caldrà veure si Hugo Chávez en surt victoriós del seu combat amb els antics sectors polítics veneçolans. Del desenvolupament d’aquests dos processos de canvi radical, de l’evolució d’aquests dos governs denominats populistes, el de Veneçuela i el de Bolívia, en dependrà molt l’evolució general de tot aquest procés de canvis en que està immersa Sudamèrica. Molta gent a tot el món està pendent del seu èxit o fracàs. Caldrà estar-hi amatent.
Conclusions
El gir polític que s'està duent a terme actualment a Sudamèrica està fent canvis molt significatius en les relacions internacionals i en les economies no només sudamericanes, sinó també en les nordamericanes, les europees i en les asiàtiques, tal com he analitzat a l'apartat "canvis històrics a Sudamèrica". Crec que el populisme que ha proliferat arreu del continent és la resposta al neoliberalisme que es va imposar, d'alguna manera, a la dèada dels vuitanta i els noranta i que va fer augmentar la desigualtat i la pobresa al continent. Qualsevol canvi històric -i aquest podria ser un d'ells- s'ha de mirar des d'una òptica de causes i conseqüències, no de bons i dolents. És amb aquesta òptica que he fet l'anàlisi de la realitat que he estudiat aqui.
El que s'està intentant a Sudamèrica és històric per les condicions de vida amb que es troben millons de persones. Aquest canvi, però, porta molta oposició interior i exterior. Les oligarquies que han governat des de fa dèades el continent, junt amb les multinacionals que operen en aquests països, tenen grans interessos i, per tant, no els hi convé que això canvii. El fet que hi hagi dos visions del canvi tant oposades va fer temer, fa poques setmanes, una guerra civil a Bolívia que, amb el recolzament de Brasil a favor de Morales, s'ha aturat. Això no vol dir, però, que hagin desaparescut els opositors, sinó que es continua veient el desacord d'aquesta minoria i de les multinacionals de forma constant. Penso que una d'aquestes mostres és, precisament, el que he analitzat a la introducció del treball, que no es altra que el simple terme amb el que s'utilitza, per anomenar de forma despectiva, els governs democràtics sudamericans que estant portant aquest canvi. El terme populista, una paraula que podria resultar ambigua per la seva gran complexitat, s'ha utilitzat de forma pejorativa pels mitjans de comunicació, que han creat una visió tant d'Hugo Chávez com d'Evo Morales de dictadors, repressors i corruptes quan, ern realitat, el poble els ha escollit democràticament amb una majoria absoluta.
"El cambio es irreconciliable en la mesura en que Chávez ha posat l'agenda política sudamericana" va dir l'antropòleg Ramiro González. Encara que els resultats dels processos de canvi variin, tal com s'ha pogut veure en les últimes eleccions de Veneçuela, segurament res tornarà a ser igual a Amèrica Llatina.
Bibliografia
Webs:
www.sinpermiso.info
www.lavanguardia.com
www.elperiodico.com
www.elpais.es
Reportatges:
Resistencia a los shocks en América Latina, Naomi Klein (reportatge de la revista El Topo)
América Latina: economía, estado i sociedad en el siglo XXI, Servando A.Álvarez Villaverde
Llibres:
Recolonización o independencia, Stella Calloni i Victor Ego Ducrot
El Estado agresor, William Blum
El libro negro de América, Peter Scowen
América Latina: democracia, neoliberalismo, populismo, Dossier 4 de La Vanguardia
La venas de América Latina: cinco siglos de pillaje de un continente, Eduardo Galeano
La gestación de Hugo Chávez, Manuel Caballero
Hugo Chávez y la revolución bolivariana, Richard Gott
Documental:
“El pulso por la nueva Bolívia” (TVE2, En portada)
Entrades
