Magris a "El viatjar infinit"

Qui viatja sempre és un vagabund, un estranger, un convidat; dorm en habitacions que abans i després d'ell acullen desconeguts, no és amo del coixí damunt del qual posa el cap ni del sostre que l'aixopluga. I així entén que mai no es pot posseir realment una casa, un espai retallat de l'infinit univers, sinó que només és possible aturar's-hi, per una nit o per tota la vida, amb respecte i gratitud. Justament per això el viatge és sobretot un retorn i ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa. Poèticament habita l'home aquesta terra, diu un vers de Hölderlin, però només si sap, tal com diu un altre vers, que la salvació creix on creix el perill.
Durant el viatge, desconeguts entre gent desconeguda, aprenem en sentit estricte a ser Ningú, entenem concretament que som Ningú. Justament això és el que permet, en un lloc estimat que s'ha convertit gairebé físicament en una part o en una prolongació d'un mateix, dir, calcant Don Quixot: jo sé qui sóc.


El viatger és un anarquista conservador; un conservador que descobreix el caos del món perquè el mesura amb un patró absolut que en fa palesa la fragilitat, la provisionalitat, l'ambigüitat i la misèria. Tal com Kafka sabia molt bé, sense tenir un sentit profund de la llei no se'n pot identificar la vertiginosa absència en la vida. Quan Don Quixot torna de la cova de Montesinos, explica totes les meravelles i màgies que hi ha vist, però quan Sancho objecta que a parer seu tot allò són falòrnies, respon: "tot podria ser".


Utopia i desencant. Quan es viatja, cauen moltes coses; certeses, valors, sentiments, expectatives que es perden pel camí -el camí és un mestre dur, però també és un bon mestre. Es van trobant i arreplegant altres coses, altres valors i sentiments. Igual que viatjar, escriure també significa demolir, ordenar, recombinar; es viatja per la realitat com per un plató, apartant decorats, obrint nous passos, perdent-se per carrerons sense sortida i quedant parats davant de falses portes pintades a la paret.

Claudio Magris al pròleg de "El viatjar infinit"