Anuncis de Guinness

Dos anuncis de Guinness, que trobo que són boníssims i també força curiosos:


Guinness Evolution



Guinness Hands

Obladi Oblada

El joves brasilenys del grup Selton tocant la mítica cançó dels Beatles al Park Güell

L'enfant sauvage (el pequeño salvaje)

Mogwly va existir. Va ser a França l'any 1798, quan van trobar un nen de 12 anys en un bosc francès, un nen en estat totalment salvatge. El 1969 Trouffault va fer una pel·lícula sobre les curiositats i els descobriments que es van fer amb aquest nen. El pedagog que va intentar ensenyar al nen va descobrir que el fet de tenir cultura traspassa els límits del nostre coneixament.
Aquest nen no només no parlava, sinó que no tenia la percepció del calor i el fred. Jugava despullat durant hores damunt la neu, agafava amb la mà coses de l'olla mentre l'aigua bullia,...fins que el pedagog li va ensenyar a tenir fred i calor. L'abrigava, el banyava amb aigua calenta, entre d'altres, fins que al final ho va apendre. Tampoc tenia emocions -no plorava mai- ni cap interès pel sexe. El que aprenem d'una cultura és molt més del que ens pensem.

Aquesta pel·lícula, basada en aquest fet real, està penjada al youtube per parts.

Serrallonga

Aquests són els enllaços d'aquesta pel·lícula catalana que s'ha estrenat aquesta setmana. Aquest film, que narra la història del llegendari bandoler Joan Sala de Serrallonga, compta amb uns escenaris i una direcció de fotografia excel·lents. A mi m'ha encantat. Primer per els paisatges i els escenaris que es mostren, però també per la història que explica d'aquest personatge tant famós a Catalunya encara avui: lladre? Robin Hood català? No ho sé, però a la pel·lícula el mostren com un home encantador, com un heroi. S'ha de mirar!

Capítol 1: http://www.tv3.cat/videos/802009
Capítol 2: http://www.tv3.cat/videos/802389

El "Hip Hop Violin"

L'increible violinista Paul Dateh toca juntament amb el dj inka one, fent una mescla del hip hop amb un violí. Simplement increible!

Un català entre bascos, de Toni Strubell

Toni Strubell viu a Euskadi des dels primers anys 80. En aquest llibre el català explica la experiència viscuda al llarg dels anys, les diferències i les similituds del poble basc i el català, sobretot el que els caracteritza a ells; els baserris, el txacoli, les sociedades, les kuadrilak, el txirimiri, del tapeo, però també parla de política de la llengua (hizkuntza) i els seus parlants, de la renovada tradició bertsolari (art d'inventar versos sobre la marxa), de mitjans de comunicació, de cinema, del terrorisme d'ETA, del nou rock radical basc (rock erradikala),..en fi, de com està canviant la societat actual a Euskadi, de com són realment els bascos vistos des d'un punt de vista català i de com es plantejen solucionar els problemes amb els que s'enfronten.

Aquí mostro un petit fragment del llibre que he trobat interessant (i que tant de bò no sigui cert):

"Sir Peter Russell (titular de la Càtedra Alfonso XIII de la Universitat d'Oxford), solia descriure el País Basc com la cirera mariscino amb que els pastissers coronen els gelats de tres colors que se serveixen als restaurants i les gelateries. Els tres colors serien -explicava a classe- la xocolata galaicoportuguesa, la cada cop més amplia vainilla central del castellà, i la maduixa de l'est, el nostre català. Deia que un cop fosos els colors -si es que es fonien- el que quedaria en el plat seria la cirereta del damunt, que no era de matèria gelada. Era un símil suggerent per explicar la tossuderia del fet nacional basc."

La pelota vasca, la piel contra la piedra (Julio Medem)

Nire aitaren etxea defendituko dut -Defensaré la casa del meu pare-(poeta bilbaí Gabriel Aresti)

Memòries d'una vaca, L'home sol, El fill del violinista, Obabakoak - Bernardo Atxaga

Joseba Sarrionaindia (descrit com el millor poeta basc del període transecular)

Cine basc
Julio Medem - La pelota vasca, la piel contra la piedra
Montxo Armendariz : Tasio, Secretos del corazón, Silencio Roto, 27 horas, Historias del Kronen
Imanol Uribe: La fuga de Segovia, La muerte de Mikel, Días contados
Juanma Bajo Ulloa - Alas de mariposa, La madre muerta, Airbag
Álex de la Iglesia - El dia de la bestia
Zergatik panpox
Hamaseigarrenean aidanez
Offeko maitasuna
Ehun Metro
Ke arteko egunak (lluita armada)


Música basca

Niko Etxart
Errobi
La Polla Records
Eskorbuto
Barricada
Ruper Ordonika
Oskorri
Benito Lertxundi
Imanol
Gorka Knörr
Javier Muguruza
Anari
J.sansebastian
Itoiz - Lau teilatu, musikaz blai (mullats de música)
Akelarre
Zarama
Cicatriz
Hertzainak
Kortatu
Negu Gorriak (que vol dir "en la part més crua de l'hivern")
la Korrika
Kilometroak
Berri Txarrak
Jousilouli
Skalariak
Betagarri
Skunk


Vocabulari

La casa- etxea
Bizarre - extrany
Mahaia - taula
Souk - mercat
Gutuna - carta
Kontuz ibili - ves amb compte
Aita - pare
Mendira goaz - anem a la muntanya
Kaixo, aió, jatorra, agur - salutació
Aió, ondo pasa!- Adéu, passi-ho bé!
Goazen kalera - au, anem al carrer (tant comú a Euskadi)
txikiteros - membres d'una colla (kuadrila) masculina
xelebreak - persones excèntriques i populars (cèlebres)
Otxoak - llops
Euskaldun berri - persona que ha après el basc de gran
Euskalduns- bascoparlants
Kale Nagusia - carrer major
Bost Otxola - Tant me fot (m'importa cinc literalment)
Josemaris - magrebins que es dediquen a la venta ambulant
zurito - got petit de cervesa (blanquet literalment)
poteo- ronda dels bars
sidreries - sagardotegiak
txotx - manera de servir la sidra a raig desde la tina
aitz- pedra
euskaltegis - centres per apendre basc
gero arte - fins després

Mans (Montserrat Abelló)

Envejo els ocells
perquè tenen ales
però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
però no tenen mans
ni ungles.
No teixexen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sopesar pedres
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,estimen
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales


MONTSERRAT ABELLÓ

Ya sé que mañana será otro día (Rofer Wolfe)

Y entonces uno se pregunta:
¿Qué es la vida?
¿Hay algo? ¿Es esto?
¿Empalmar un condenado
cigarrillo con el otro
mientras te dices
que quizá estés ya incubando
un cáncer en algún recóndito
intersticio del pulmón derecho?
¿El páncreas?
¿El hígado?
¿Los riñones?
¿La vejiga?
¿Y que hay de la cabeza?
¿Hay algo? ¿Es esto?
¿Sorber tazas de té
en la soledad
de la cocina?
¿Mirar por la ventana
y contemplar la luna?
¿Fingir que eres Baudelaire?
¿Las chimeneas? ¿Los tejados?
¿La masa hirviente
de cuerpos en la playa?
¿O esas nubes
que mañana amenazan
con borrasca?
¿Hacer llamadas de teléfono,
pagar facturas, masturbarte,
aspirar el perfume de esa chica
con la que te has cruzado por la calle,
tomar esta pastilla?
¿Acordarte de tu madre
en tardes de domingo
y lluvia?
¿A qué estamos jugando?
¿Qué es este absurdo juego?
¿Una espera llena
de míseras miserias
y mezquinas alegrias?
¿Una espera? ¿el limbo?
¿Es esto?
¿Era esto?
¿Era esto lo que nos decían?
¿Un cine vacío
donde ni siquiera nadie
ha tenido la decencia de programar una película?

L'antropòleg innocent, de Nigel Barley

Nigel Barley va escriure aquest llibre després de conviure durant dos anys amb els Dowayos, al Camerún. La seva intenció era fer un treball de camp antropològic però li va sortir un llibre on explica les diferències culturals entre ell i els seus nous veïns amb molt d'humor. Amb aquest llibre te'n adones que la cultura abarca moltes més coses de la vida quotidiana del que ens pensem. Una de les anècdotes que més bé recordo de les que explica Barley és quan va a la ciutat a comprar unes postals; una d'un lleó i l'altre d'un leopard. Quan arriba al poblat, els hi ensenya les fotos (el que vol ell és saber com es diuen amb la llengua dowaya), però quan els doways les agafen només saben veure un tros de paper. La capgiren, li tornen a donar la volta, però allà no hi veuen res. Sembla increible que no hi puguin veure res, que no sàpiguen que el que hi ha allà plasmat és una representació de la realitat. Situacions com aquestes succeeixen durant tota la seva estada, i es que aquesta llibre és un pou de sorpreses.

La Ciudad de la Alegría, de Dominique Lapierre

Ambientada a Calcuta, aquesta novela narra la història d'una familia que emigra del camp a la ciutat, com fan milers de persones a l'any a la Índia, per acabar vivint en un dels barris de xavoles més pobres de la ciutat, on l'escriptor va viure durant 2 anys. Potser és per això que el llibre resulta tant proper, tant interessant, ja que Lapierre sap transmetre d'una forma excepcional la vida d'aquestes persones, les seves penúries, les seves alegries i les seves esperançes.

"La selva està menys explorada del que es pensa la gent"

Entrevista a Pep Molins, amant de la selva

Pep Molins és anestesista de professió i té 42 anys. Viu a Viladecans i li agrada córrer i anar amb bicicleta. Ha viatjat molt, però el que més l’ha captivat ha estat la selva. Ha realitzat més de 10 expedicions a l’Amazones, on ha conviscut amb vàries tribus indies.

Hi ha una cosa molt curiosa quan viatges a països de l’Amèrica del sud, Àfrica o Àsia, i es que te’n adones de que hi ha zones molt civilitzades i occidentalitzades i d’altres gairebé inexplorades, hi ha un gran canvi entre el món rural i el món urbà
?¿
En el cas de Veneçuela, el país on he viatjat els últims anys, es veu aquesta escala a mesura que baixes de la costa, de Caracas, a l’interior. De la capital a Ciudad Bolívar ja es nota el canvi, però quan baixes després cap a Canaracuni, un poblat d’indis yecuana, la diferència és molt més gran. Després, però, t’endinses més a la selva i, quan arribes a una tribu sanema, veus que el poblat dels yecuana és la gran civilització comparat amb la tribu dels sanema
Com més costa d’arribar-hi menys connexió amb el món occidental, suposo..
En un dels viatges on vaig anar a un poblat de la tribu dels sanemas vaig passar molta por, perquè feia uns 20 o 30 anys havien matat a una desena de missioners que intentaven evangelitzar-los –història que està explicada en el llibre La noche de las lanzas de German Castro- i no sabíem com reaccionarien amb la nostra arribada
I tu ja ho sabies això que havia passat?
Em vaig assabentar quan estàvem anat cap allà perquè m’ho va explicar el Luís, un dels guies yecuana. Estàvem tots morts de por, i el Luís no parava de dir “nos van a flécheal!”. En aquest viatge també vem portar un guia sanema que es deia Hilo. El vem recollir pel camí, i va pujar ell amb el seu “taparrabos”, l’arc i les fletxes
“Esto es la jungla”…
Aquest, el Hilo, el vaig veure mesos després en un documental que havia gravat la BBC en el seu poblat, que es troba a 5 km. de Canaracuni. Els reporters havien fet com si es tractés de l’aventura de la seva vida quan en realitat aquest poblat estava bastant més occidentalitzat que el que vem anar a visitar en aquella ocasió, que es trobava a varis dies caminant
Quina tela els de la BBC!
Doncs si, van arribar al poblat més proper, van desplegar totes les càmeres i els trípodes, els hi van fer treure les samarretes i a ballar
Al final veu trobar els Sanemas?
Si, i vem poder estar amb ells molt bé, però perquè d’entrada els hi vem dir que els hi portavem regals. El problema, el perill és quan te’n vas, quan ja els hi has donat tot el que tens. Aleshores és quan et poden matar – ja no tenen la necessitat de tractar-te bé- i per això jo i el amic que m’acompanyava en aquella ocasió ens vem adelantar a l’hora de marxar, i els guies es van quedar parlant amb ells una estona més
La tribu aquesta havia entrat en contacte amb més persones?
Si, tenien alguna olla abonyegada i altres cosetes que els hi havien portat feia alguns anys els garimpeiros, els buscadors d’or brasilers, però res més. Es un lloc bastant inaccessible i perillós; són quatre dies caminant per la selva –on et pot passar de tot- i després pot ser que la tribu no t’accepti i hagis fet en viatge per no res
D’animals en veus a la selva?
La selva és un dels pitjors llocs per veure’ls. Els sents, però no els veus, exceptuant els insectes. Al riu Casiquiare està infestat de petits mosquits que estan per tot arreu. Era impossible no menjar-se’ls quan feies una cullerada. Era molt agobiant. L’explorador Humboldt, que va fer la mateixa ruta, explicava en el seu diari que eren la raó principal perquè una expedició fracassés
I els altres animals?
A prop de Manaos, al Brasil, caminàvem per la selva en fila índia, que se li diu així pels indis de Nordamèrica, que caminaven trepitjant la mateixa petjada que el de davant, de manera que si els enemics volien saber quants eren no en tenien ni ideaSiDoncs allà l’últim de la fila índia s’anava tornant, passava al davant i així tothom canviava de lloc. Feien això perquè els “tigres”(tal com li diuen als jaguars a Sudamèrica) sempre ataquen l’últim de la fila. D’aquesta manera, tothom tenia les mateixes probabilitats de que li passés alguna cosa
Has estat convivint amb 4 ètnies diferents, no?
Si, en aquest viatge pel riu Casiquiare, per exemple, ens vem trobar amb un poblat de Yanomamis que s’havien desplaçat de la zona protegida, i vaig estar convivint amb ells durant uns dies, tot i que els dos guies veneçolans amb els que anava no els hi va semblar molt bé; per ells els indis eren uns éssers inferiors i infectes.
Però al final us veu quedar, no?
Si. Amb ells vaig prendre Yopo, una droga al·lucinògena de la família de l’LSD que treuen de l’escorça de l’arbre. És com una resina vermella que, després de tractar-la, es converteix en una polseta que esnifen. Es col·locaven tant que es quedaven asseguts i els hi començava a xorrejar mocs vermellosos que no s’eixugaven
Sempre estaven així?
Abans ho feien servir per invocar els déus. Quan s’ho van prendre aquella vegada, alguns van començar a cantar i a imitar animals, però ara, com més contacte tenen les tribus amb la civilització, més utilitzen les drogues de forma recreativa, com nosaltres
Cap incident amb els Yanomamis?
No, amb ells molt bé. On si que vaig passar por va ser baixant el riu Orinoco, que es frontera era Veneçuela i Colòmbia. Allà la guerrilla colombiana està molt activa, cosa que vaig saber quan ja hi erem. Estava tant present que el pare del guia es dedicava a fer contraban de mercaderies amb ells. Tots els transportistes desitgen que la guerrilla els atraqui perquè d’aquesta manera els hi paguen millor que no pas al lloc de destí. No es tracta un atracament com el que entenem però tampoc feien compra venta
I perquè no els hi roben directament?
Perquè hi ha molt bona relació entre ells, i a la guerrilla els hi sobren els diners. Aquests, a més a més, no poden comprar a cap establiment normal perquè no els hi vendrien, i per això estan obligats a “comerciar” d’aquesta manera
Aleshores no us hagués passat res a vosaltres?
Era un altre problema perquè hi havia un occidental, és a dir, jo. Els diners que tenen son de robatoris i segrestos, i això és el que em feia por a mi. Al final, per sort, no va passar res.
Quines són les coses que més t’han impactat de la manera de viure d’aquestes tribus?
Tots dormen amb hamaques molt a prop del foc, fins al punt de que molts nens cauen de l’hamaca i van a parar al foc. Alguns d’ells tenen cremades bastant importants. Una altra cosa que em va impressionar és que per la nit, els joves de la tribu van a altres poblats i els hi roben les dones per tal de que la tribu sigui més nombrosa al cap d’uns anys
Una realitat força diferent de la que vivim aquí..
Els caps de les tribus no són els més vells, com passa en moltes cultures que saben que els savis són els que tenen més experiència. Aquí els caps són els més forts, els que poden amb tots, com passa amb els grups d’animals
D’on ve aquesta passió teva per explorar?
De petit volia ser astronauta. Volia arribar a llocs on no s’hi havia arribat. Quan alguna persona baixa amb una escafandre al fons del mar o puja un 8000 penso que són com astronautes perquè es troben en situacions adverses en un mitjà inhòspit. La selva és igual. Està molt menys explorada del que es pensa la gent; actualment hi ha tribus, espècies i plantes que encara no es coneixen

“África se ahoga, nosotros hacemos piscinas”

La publicitat ha de sorprendre, ha de cridar l'atenció. És una de les característiques que més es valoren a l'hora de fer un anunci, i aquest de la campanya África se ahoga, nosotros hacemos piscinas”, segons la meva opinió, no es queda curt. Aquests anuncis de de la ONG holandesa Cordaid Mensen in Nood representen d'una forma brutal la societat hipòcrita i consumista en la que vivim els països industrialitzats. Són 3 simples imatges.

La memòria juga males passades

La revista National Geographic ha publicat en el seu número d'octubre un reportatge titulat "La Memoria. Por qué recordamos, por qué olvidamos". En ell s'expliquen dos casos realment curiosos; un és un home de 85 anys que apenes pot recordar què ha fet 3 minuts enrere (com a la película 50 primeras citas, protagonitzada per Drew Barrymore) i l'altre una noia que recorda pràcticament tots els dies de la seva vida des de que tenia 11 anys. Són extrems i, com molt bé argumenta el reportatge, tots dos són fatals. Un, per recordar poc o gairebé res dels seus últims 25 anys, i l'altre per recordar absolutament tots els detalls insignificants de la seva vida. Tal com diu ella "me gustaria ser una persona corriente aunque sólo fuera durante 5 minutos y no tener todo esto en la cabeza. La mayoría de gente dice que lo mío és un don , pero para mi es una carga".
En uns estudis que se li van fer a EP per tal de conèixer amb més profunditat la malaltia que li causava aquesta pèrdua de memòria se li preguntava quants anys tenia. Ell va respondre, amb total naturalitat "No sé, 59 o 60. Ahí me ha pillado. Mi memoria no es perfecta". La cosa es que s'havia equivocat en més d'un cuart de segle en la seva resposta.
Un paràgraf que resulta realment interessant del reportatge de Joshua Ferrer, que fa tenir una mínima idea als lectors de com pot ser el dia a dia d'aquesta persona, és el que mostro a continuació:
"En un dia normal, EP se despertaba, tomaba el desayuno y volvía a meterse en la cama para escuchar la radio. Una vez en la cama, no siempre tenia claro si ya había tomado el desayuno o si acababa de despertarse, de modo que a veces desayunaba de nuevo y volvía a meterse en la cama, para escuchar un poco más la radio. Algunas mañanas desayunaba tres veces. (...) Leía el periódico, que para él debía de ser como salir de una máquina del tiempo. ¿Bush? ¿Iraq?¿Ordenadores? Cuando llegaba al final de un titular, por lo general había olvidado cómo empezaba."

"Cojo, de cojonudo"

A Merzouga, als peus de l’Erg Chebbi, viu un home molt singular, un home que sembla extret d’un conte d’aquells que anomenem "amb moraleja”.
L’Ali el Cojo, tal com li diuen, va nèixer sense una cama. Al llarg de la seva vida ha après a espavilar-se tot sol per fer qualsevol activitat que resultés dificultosa per la seva mancança física. Això si, sempre amb humor i optimisme, dos dels adjectius que millor el cualifiquen.
L’Ali, al veure que res era imposible per ell, va muntar un alberg als peus de l’Erg Chebbi. Aquest negoci hoteler s’ha anat ampliant ja que ha sabut mantenir una clientela fidel. El caliu i les bones vibracions que es desprenen en aquest indret ha fet que l’Ali el Cojo es convertís en una “ segona casa” per a molta gent.
I això no és el més sorprenent de tots, i es que l’Ali dóna de menjar a les grans personalitats del Paris Dakar, però també els guia per la sorra d’aquest erg de dunes que tant bé es coneix. Jutta Kleinsmith, Arcarons i Isidre Esteve corren amb ell per l’erg marroquí, i es que l’Ali és considerat un guia i conductor expert de la zona. Com s’ho fa per conduir un cotxe de marxes amb una sola cama? “Aprenent-ne” diu ell, i es que amb voluntat s’aconsegueixen tots els propòsits. Jo encara em pregunto ara com s’ho fa, però us asseguro que poca gent l’atrapa quan es tracta de conduir per les dunes d’aquest erg.
Amb pocs anys, l’Ali s’ha convertit en una persona rellevant en el món del motor, on es conegut internacionalment. Participa sovint en revistes de 4x4 i de viatges. Aquest políglota –parla àrab, castellà, francès i anglès, entre d’altres- no només ha lluitat per ell i la seva familia, sinó que ha portat a la zona una prosperitat econòmica i laboral.
Ell, fent broma del seu nom, explica que “soy cojonudo porque nací cojo y mi madre me hizo un nudo”, i es que no hi ha res més sa que acceptar-se a un mateix tal com es, un aspecte que als humans en general ens costa bastant .
Potser es la seva condició física, vista com un impediment per la societat, el que l’ha portat a superar-se sempre. La majoria de nosaltres hauriem d’apendre molt d’ell. Després de conèixe’l, la paraula “imposible” queda, moltes vegades, ridícula en el vocabulari dels que coneixem la seva història.

Posant pals a les rodes

L’art i l’esport d’anar amb moto per la muntanya ha estat sempre molt arrelat a Catalunya. Però la passió pel trial, l’enduro i el motocròs es veu afectada des de fa uns anys per una llei que prohibeix el trànsit de vehicles motoritzats pel camp. Els usuaris reclamen una regulació de la llei per tal de que puguin continuar sortint amb moto sense tenir que exposar-se a ser multats per agents rurals, guardes forestals i mossos d’esquadra. Varis col·lectius, organitzacions i federacions han lluitat amb campanyes i batalles judicials, però no han aconseguit res. El món off-road sembla estar desapareixent, i el Govern no s’atreveix a canviar les expectatives de vida que els hi queden a aquests motoristes. Sembla lògic pensar que els motoristes danyen el medi ambient dels parcs, però un estudi fet per especialistes desmenteix que això sigui cert. Per altra banda, el govern deixa que es destrueixen muntanyes senceres, s’instal·lin torres elèctriques sense cap restricció i s’asfaltin camins dins dels parcs naturals. Grups de motoristes surten els diumenges per anar a fer una volta i treure una mica l’adrenalina del cos; alguns són joves, d’altres més grans i també hi ha pares que porten als seus fills per tal de que coneguin aquest món. Tots ells són tractats com a delinqüents en un marc injust on se’ls pena amb multes que poden ascendir a mils o desenes de mils d’euros, sancions totalment desproporcionades. Actualment, tot i tenir aquesta llei vigent, hi ha 660.000 persones que tenen motos de camp i que circulen arriscant-se a ser multats.

La llei actual no defineix quins són els camins rurals, carreters, de servei, d’enllaç o pistes forestals. L’usuari que circula per dins els camins desconeix totalment el tipus de via per la que està transitant, i això col·loca als motoristes en una posició d’indefensió jurídica. A més a més, està regulat per l’Estat però també per cada Comunitat Autònoma. Des de Madrid es restringeix amb un caràcter general la circulació de vehicles motoritzats per qualsevol camí que ni sigui una carretera de l’Estat, en canvi, el Pla Especial, regulat per la Diputació de Barcelona, prohibeix el pas per qualsevol camí que tingui menys de quatre metres d’amplada.L’agent rural Adam Picon diu que “és com qualsevol llei. Si no vols tenir problemes l’actaràs i punt, tot i que penso que s’hauria de regular d’alguna manera en comptes de prohibir-ho”.

Les empreses catalanes també s’han vist afectades per la llei. Els fabricants de motos de muntanya Gas Gas, Sherco, Rieju i una part d’Honda i de Yamaha estan veient com els hi disminueixen les ventes cada any. “Ho estem matant poc a poc” diu Víctor Colomer, propietari de Sherco. “Nosaltres hem patit una baixada de ventes d’un 20% en els últims 7 anys”. Colomer es posiciona totalment en contra de la nova llei pel seu caràcter prohibitiu: “ho han tallat amb sec. Volem ser vanguardistes en moltes coses però a vegades no ho hauríem de ser tant. S’hauria de regular i fer que hi poguessin haver recorreguts que arribessin a determinats pobles”.

L’impacte ecològic de les motos sobre el medi natural és molt lleu, tal com es va demostrar a l’únic estudi del món que s’ha fet. La Federació Catalana de Motociclisme va encarregar aquest estudi al doctor Martí Boada, Premi Global 500 (semblant a un Nobel de medi ambient), un premi que va rebre de la mà de Nelson Mandela. Les conclusions de l’informe són clares: les motos de muntanya tenen efectes erosius sobre el sòl i fan soroll, però els seus efectes no són, ni molt menys, tan catastròfics com es sent sovint. La contaminació de gasos és minça i l’efecte de la pols és casi nul·la. Boada emfatitza en que hi ha activitats més nocives pel medi ambient que les motos, com la recol·lecció de bolets, els caçadors i algunes feines agrícoles.

Els campions del món són, actualment, tots catalans. Adam Raga, amb 5 títols mundials de trial i Laia Sanz, amb 7 títols mundials de trial en fèmines, entre d’altres competidors, han estat multats més d’una vegada i sancionats econòmicament. Des de fa poc els professionals d’aquest esport gaudeixen d’una llicència verda que els permet entrenar sense cap problema. També tenen l’empara de la Federació Catalana de Motociclisme, que els hi soluciona tots els problemes jurídics i econòmics que es puguin trobar. Els amateurs, però, no gaudeixen d’aquestes llicències, i estan exposats constantment a trobar-se un agent forestal, un guarda forestal o un mosso d’esquadra. No ens hauríem de preguntar, però, d’on surten els professionals? Tots ells han estat aficionats i han estat exposats a aquests perills fins que no han entrat al món professional. Adam Raga diu que “aquí els campions són delinqüents. La llei afecta molt, però encara afectarà més perquè hi hagi campions en un futur”. Un altre professional català de la vessant raids, Marc Coma, critica els polítics dient que “el que és fàcil és prohibir, i això és el que fan ells. L’esport que practico està prohibit, però jo tinc la sort de ser professional, altres persones no tenen les mateixes oportunitats”.
Jordi Prat, president del Motorclub Terrassa, una organització força reconeguda en el món del motociclisme, ens explica les iròniques situacions amb les que es troben els pilots d’elit. “El departament de medi ambient multa als professionals per entrenar-se, però aquests treballen en aquesta professió, i com a tals, paguen els impostos corresponents. Després de sancionar-los, aquests envien la multa a la Federació i aquests a la secretaria d’esport de la Generalitat, que els hi paga la multa”. Podríem dir, doncs, que s’acaben pagant entre ells.

A la resta d’Europa la situació és del tot diferent. A França existeixen zones on es permet practicar l’esport de forma legal. Els italians també ho tenen força millor que els catalans a l’hora de sortir a fer una volta, ja que també ho tenen regularitzat, i els anglesos no tenen cap tipus de llei al respecte, un fet sorprenent i insòlit tractant-se d’un país com aquest. Per altra banda, Alemanya va fer com l’Estat Espanyol a la dècada dels vuitanta, és a dir, va prohibir totalment la circulació de qualsevol tipus de vehicle motoritzat, tot i que més endavant es va regular la llei.Pel que fa a les altres comunitats autònomes, moltes d’elles es troben en la mateixa situació que Catalunya, on els camins rurals tenen un ús molt limitat: Illes Balears, València, Andalusia, Galícia, Astúries, etcètera. D’altres, com Castilla, Aragó i Extremadura la circulació és permesa i no hi ha cap llei a nivell autonòmic, però les dos comunitats més afectades, on la circulació està totalment prohibida són Guipúscoa i Madrid.
L’afluència de quads, a més a més, no està ajudant gens a la resolució del conflicte, segons alguns motoristes. Aquest tipus de vehicles paguen els mateixos impostos que els tractors perquè són tractats com a tal, i això ha fet que molta gent nova s’apunti a comprar-se quads. “Aquesta gent nova no té la cultura d’estima i respecte a la muntanya que tenen les motos, no ho entenen. S’hi ha posat gent que no té aquesta cultura i això perjudica als motoristes envers l’opinió pública” afirma Víctor Colomer, propietari de Sherco.

La situació actual és força desoladora pels amants del motor que volen practicar aquest esport. Ara que els pilots d’elit ja estan coberts, falta que els amateurs puguin sortir a practicar el trial, l’enduro o el cross d’alguna manera legal. P.R, un usuari habitual que fa més de 30 anys que practica l’esport denuncia la situació i explica com s’ha “convertit en un objector de cadenes” amb la nova llei, i es que tots els camins estan encadenats. P.R critica com “els camins que tota la vida t’havien portat cap a Mura, Sant Llorenç Savall o Monistrol de Calders ara estan prohibits perquè uns senyors han decidit que no s’hi pot passar”.Alguns usuaris critiquen com la situació del govern està afectant a l’educació motera i a la transmissió de valors de pares a fills. Un d’ells és Colomer: “quan els nens agafen una scooter als 14 anys ja saben perfectament amb què estan tractant i saben manejar-la, cosa que és molt important perquè a la carretera, portar una moto és molt més perillós que no pas portar-la per la muntanya”. Jordi Prat té una visió pessimista del futur. Segons ell “estan prohibint l’esport, i aquesta situació no millorarà perquè cap polític s’atreveix a posar la firma per canviar la llei”. Molts motoristes, però, segueixen sortint a donar una volta, tot i que l’afluència ha disminuït. “Potser és el que busquen els polítics, talla l’esport d’arrel. Si és així, ho estan aconseguint” diu Víctor Colomer.

Entrevista a Román Hereter, periodista especialitzat en viatges

Ha visitat tots els paisos del món. Viatja una mitjana de 150 dies a l’any i porta el programa de la ràdio Cope “Viajar és un placer” des de fa gairebé 25 anys. Col·labora amb premsa i mitjans audiovisuals sovint, i a més a més, té una empresa d’assesorament i promoció d’imatge turística. Ha estudiat periodisme, publicitat i turisme.


Com pots portar tantes coses alhora?
Bé, puc dir que “Viajar és un placer” és una mica la columna vertebral de la meva activitat professional. Jo treballo per donar a conèixer el món a través de diferents mitjans de comunicació.
I els altres mitjans?
Ara estic fent televisió des de fa uns quatre anys amb el programa Rodamón, que s’emet a la XTL (xarxa de televisions locals de Catalunya) i que són documentals
de 7-8 minuts, un format diferent al que estem acostumats a veure. També he participat a diaris i revistes fent articles i reportatges a Rutas del Mundo, Viajar, La Vanguardia, etc.

“La televisió és com el cinema, més mediàtic,

i la ràdio com el teatre, més familiar”

Fas ràdio, televisió i premsa escrita.
Jo penso que la televisió és com el cinema i la ràdio com el teatre. A la ràdio et coneix poca gent, però és dia a dia, és com anar al teatre, ve la teva gent,etc. En
canvi quan fas TV és com si fas una pel·lícula. Et veu molta gent, ets molt més mediàtic.
Quines són les diferències en la forma de treballar?
Quan treballes en format audiovisual has de treure el màxim producte posible en el viatge per després tenir més material per escollir, en canvi en premsa no importa tan el moment d’estar allà com haverse documentat abans o després del viatge, ja que l’article o el reportatge s’escriu després. En la ràdio s’ha fet un gran salt, ja que tenir el telèfon móvil és com tenir una unitat móvil a tot arreu; nosaltres hem
conectat des de l’Antàrtida, el desert del Wadi Ru, etc.
Millor sol o acompanyat?
Si és ben acompanyat, millor acompanyat. De fet, com menys persones millor, menys
malentesos i més rapidesa. A la premsa, però, és treballa més en solitari o en parella, és més de “yo me lo guiso yo me lo como”. Moltes vegades no és ben acompanyat, com em va passar treballant amb TV3, on els productors, més que res,
eren “mosques cojoneras”.
Puc preguntar perquè?
Hi ha gent es pensa que quan te’n vas de viatge per feina te’n vas de vacances i no te res a veure. Quan vas a fora has d’aprofitar el màxim, estàs treballant de sol a sol. En aquest aspecte he tingut varis “roces”.
De sol a sol, si n’hi ha.
Es clar, depens enormement de la meteorología. No pots fer un reportatge on totes les imatges surti el mal temps i la pluja. Precisament quan hi ha bona llum és quan aprofitem i tots sortim a treballar.
Hi ha molta competencia en aquest tipus de periodisme?
Hi ha certa competència, sobretot en els mitjans de premsa escrita i de fotògrafs, ja
que tots volen publicar i hi ha poques revistes. Cada vegada hi ha més oferta, es baixen els preus i per tant, estem mal pagats. En ràdio i en televisió no n’hi ha tanta perquè gairebé no hi ha mercat.
En premsa hi han els aficionats
Si. Són bons fotògrafs i intenten publicar a les revistes encara que sigui regalant
reportatges. Ara hi ha molts mitjans que agafen “becaris” perquè els hi fagin la feina gratis; se’n aprofiten i s’estalvien uns calers.
És complicat pels que s'hi dediquen
Es molt difícil viure d’això, perquè a més a més no tens estabilitat. La majoria són freelance, han de lluitar perquè el mitjà compri el seu reportatge, i a més cobren molt malament.

“En els reportatges s’ha de plasmar tot allò que és autèntic.
El públic vol saber com han viscut els pobles abans de l’era
globalitzadora”

I tots fan el mateix?
Hi han excepcions com la National Geographic, on deixen als periodistes un temps
indefinit perquè fagin el reportatge i mentrestant els hi paguen una morterada. Això és l’ideal, però per desgràcia no passa a la resta de publicacions.
Busquen qualitat
Es clar, al NG no els interesen els reportatges gratuits d’aficionats, al igual que d’altres revistes. Si volen un mínim de qualitat, busquen professionals.
Com fas la selecció del que veus quan viatjes?
S'ha de plasmar tot el que és autèntic. Vull dir que el que es vol veure és com han viscut determinats indrets tota la vida i no com molts están ara a causa de la globalització. Si fas un reportatge de Mali, no posarás la fotografia on surt el nen amb la samarreta de Ronaldinho.

“S’ha de viatjar més en el temps que en l’espai”

Però és la realitat actual..
Si, però jo crec que té més valor viatjar en el temps que en l'espai –en 48 hores et pots plantar a l’altra banda del món-. L’important és el característicdel lloc. Jo penso que és molt més agraït per part del públic.
Tots els mitjans mostren només el que és bonic
La televisió australiana i anglesa és molt diferent. El presentador surt constantment en el documental i és més fàcil de realitzar en aquest aspecte, ja
que no necessiten una quantitat de plans tant gran com nosaltres. Però penso que l’important és el temple budista o el paisatge en comptes del presentador.
Estic d'acord
Si t’en vas al desert del Sàhara no voldrás plasmar el munt de brossa que pots tenir al costat o el pal elèctric d’aquell poble del costat, sinó que fotografiaras les dunes, els berbers i els oasis. Voldràs fotografiar allò que no veus normalment.
Jo presento un món una mica més idíl·lic, que és el que vull transmetre. En els documentals s’han d’ensenyar els moments bons, no la merda que hi ha abans i després del viatge, que n’hi ha molta.
Diuen que aquí els mitjans es dediquen poc als viatges
Jo penso que tenen l’espai que els hi pertoca, i cada vegada més. Quan fa 25 anys vaig proposar de fer un programa de ràdio em van dir que estava boig, que aquí només viatjava una minoria. .Amb aquest temps s’ha demostrat que ara viatja molta més gent. Cada vegada la gent està més interessada en veure altres parts del món i els mitjans s'hi dedicaran cada vegada més.

El infierno de la prensa

Periodistes sensacionalistes, periodistes que només busquen el propi interès, periodistes inexactes,...molts dels errors i preocupacions amb els que ens trobem els que ens dediquem a aquesta professió es mostren en aquest vídeo.
Es tracta d'un anunci del diari argentí "Ultimas Noticias". Si ells formen part o no d'aquesta classe de professionals és un altre tema, però el vídeo val la pena per si sol.

El Sàhara Occidental, un poble a l’espera de la llibertat

Fa 32 anys que els saharauis lluiten per obtenir la justícia i la pau que els hi van robar fa tant de temps. Els poble saharaui s’ha vist sotmès a viure reprimit i marginat per una autoritat monàrquica marroquina que els vol eliminar del mapa.

El Sàhara Occidental –antiga colònia espanyola- va ser víctima d’una colonització per part de Marroc i Mauritània l’any 1976, quan Espanya, en els malaurats Acords de Madrid, va cedir el territori a aquests dos països a canvi de compensacions polítiques i econòmiques. Aleshores, milers de saharauís van fugir als camps de refugiats que es van crear a Tindouf, a Algèria, empesos per les persecucions de l’exèrcit marroquí. Al cap de tres anys, Mauritània va cedir el seu territori. No obstant, Marroc, amb el règim de Hassan II al poder, va continuar la seva colonització empesa per les seves aspiracions imperialistes i expansionistes, sotmetent el poble saharauí a la guerra i a l’exili.

Els joves d’ara, que no han conegut mai el seu país, no volen la guerra per la terra promesa, però tampoc volen viure al mig del no-res, al desert. Molts d’ells marxen en busca d’oportunitats de feina a altres països. Si no es pren una resolució a temps, el saharauís es desintegraran i es perdran per sempre en la solitud del desert.Des de l’any 1981 s’ha anat construint un mur que actualment fa 2700 km. de llargària i que divideix famílies, però també dues realitats socials molt diferents. A una banda del mur, al territori ocupat per Marroc, la llibertat d’expressió és inexistent. Els saharauís són marginats i reprimits. Pateixen les conseqüències del racisme a diari amb exclusions a la feina, privacions d’alguns salaris i policies secretes a les escoles per oprimir les manifestacions pacifiques que fa el poble sahrauí. Els presos polítics i les tortures que pateixen molts d’ells són, per desgràcia, una realitat quotidiana en aquest territori. A l’altra banda del mur, als camps de refugiats, si que tenen llibertat, però viuen en unes condicions pèssimes. El territori inhòspit no permet que puguin conrear i les temperatures extremes del desert, on l’hivern glaça i l’estiu estan a més de 50 graus, fan que la vida sigui molt dura. L’aliment és un bé escàs, i les pastures dels ramats que tenen les han de fer a kilòmetres lluny dels campaments, a prop del mur. Els pastors s’arrisquen a diari a trepitjar alguna de les mils de mines antipersones que hi ha a la franja, però és l’única manera de portar menjar a casa. L’ONU proporciona aigua i menjar que resulta insuficient; les mares estan anèmiques i els nens desnodrits.

L’any 1973, quan el Sàhara encara era colònia espanyola, els saharauís van crear el Front Polisari, el moviment d’alliberament saharaui, per fer front a l’exèrcit espanyol i que, tres anys més tard, va servir per fer front a l’exèrcit marroquí quan, amb l’anomenada Marxa Verda, va invadir el Sàhara espanyol. En aquell moment Franco estava a punt de morir, i Espanya se’n va voler desentendre ràpid passant-li’s la batuta als països veïns a canvi de compensacions polítiques i econòmiques.
L’Estat Espanyol, desatenent el mandat internacional que instava a organitzar un referèndum d’autodeterminació pel Sàhara Occidental, ha estat desentenent-se tots aquests anys per aquests interessos, quan és l’únic país que podria posar fi al patiment d’aquest poble, ja que el país administrat per dret continua sent Espanya. Lehbib Mahjoub, un jove enginyer que viu als camps de Tinduf, comenta que “el govern espanyol dóna ajuda humanitària al poble saharaui amb les llaunes de tonyina, les llenties i tot això. Però al mateix temps ven les armes al Marroc, ven els blindats al Marroc. Això és moralment inacceptable”.
La RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica) es va crear a l’exili amb l’esperança de tornar algun dia al seu país. Cap país ha reconegut l’annexió del territori per part de Marroc. El Front Polisari continua reclamant el referèndum d’autodeterminació que els hi van prometre l’any 1991, quan van deixar les armes perquè semblava que havien arribat a un acord amb Marroc. Aquest referèndum s’ha anat posposant, i ara ja fa 16 anys que esperen el moment de votar.
Els defensors de la causa saharaui no es perden ni una oportunitat de reivindicar el dret de tornar al seu país i de fer justícia. Volen fer-se escoltar, ja que com més temps passa, més difícil és de solucionar el conflicte i més s’oblida, tot i que actualment el fet està tornant a tenir ressò a causa de les intifades que es produeixen al Sàhara ocupat des de fa 2 anys per reclamar els drets civils.

En aquests 32 anys Marroc s’ha encarregat d’habitar el Sàhara amb 200.000 marroquins i d’invertir en les infraestructures del país per tal de materialitzar la colonització i així guanyar-se l’opinió pública internacional. Ali Lmrabet, periodista independent marroquí, critica la gran preocupació pel Sàhara “Marroc oblida tots els problemes de la nació per centrar-se només en el Sàhara; defensar el Sàhara, recuperar el Sàhara, controlar els enemics exteriors i interiors, etc. Oblida altres problemes que són més importants per mi com el desenvolupament del país, les llibertats públiques i la democratització de Marroc”.
Marroc rep el recolzament de França, Espanya i EUA quan diu que el Sàhara passi a ser una regió autònoma controlada per Rabat. Això és degut a que aquests països tenen interessos importants en aquesta regió, com l’explotació de fosfats, les lucratives pesqueries i una suposada abundància de petroli. Núria Salomé, presidenta de l’ACAPS (Associació d’Amics del Poble Saharauí) em diu que “el territori es manté pels recursos naturals de que disposa, però també perquè hi ha estratègies polítiques per part d’EUA de tenir controlat, d’aquesta manera, tot el Magreb”. Espanya també té molts interessos, “hi ha molts empresaris espanyols que tenen negocis tèxtils al Sàhara”.
Els barris saharauis d’Al-Aaiún, la capital, són molt vigilats per la policia a causa de les intifades que es produeixen des de fa 2 anys per reclamar el referèndum d’autodeterminació que no sembla arribar mai. La por és omnipresent entre els saharauis de la capital. El simple fet de pintar una bandera saharaui pot significar 2 anys de presó. Aminettu Haidar, capdavantera d’aquest moviment per la llibertat del poble a la zona ocupada, explica que “la policia marroquina controla per la força l’aixecament popular a les ciutats saharauis. Els carrers estan controlats per l’exèrcit i la policia, i en els centres de detenció han desaparegut desenes de persones. Els morts a les presons es conten per centenars i els torturats per milers”.
Els refugiats sahrauís tenen la possibilitat de tornar al Sàhara Occidental. El govern marroquí els hi ofereix vivendes, però la majoria d’ells no accepten tornar si ha de ser per viure sota domini marroquí. No volen conviure amb les persones que els hi van robar el país i que van matar milers de sahrauís quan fugien cap a Argèlia, a l’ofensiva de 1975-76, atacant la població civil amb napalm i fòsfor.

El poble saharaui ha après, amb aquests 32 anys a l’exili, a organitzar-se d’una manera admirable. A conseqüència de que els homes sempre estaven lluitant, s’ha anat creant una societat matriarcal on les dones governen, estudien, ensenyen i treballen. Les dones, doncs, han estat les capdavanteres en la majoria de projectes que s’han creat. Han desenvolupat comitès i sistemes de salut, educació, afers socials i la distribució dels pocs recursos dels que disposen. Quan van arribar a Tinduf, l’índex d’analfabetisme era del 95%. Amb aquest temps han remès la dada amb un 90% d’alfabetitzats. Tots els nens van a l’escola i molts dels joves van a estudiar a universitats de països com Algèria, Líbia, Cuba però també a Marroc. En termes de salut, han aconseguit un 90% de cobertura assistencial i tenen 4 hospitals, dades que la majoria de països veïns no han aconseguit mai.
Un altre tret característic del poble, al contrari que la resta de països del Magreb, és que és un Estat amb una estructura política i democràtica avançada. La RASD és la primer autoritat que uneix a tots els sahrauis, ja que abans s’organitzaven en tribus nòmades independents les unes de les altres. El president de la RASD, Ab delKedar Taalab Umar, diu que “els marroquins es comporten com si la sobirania sobre el Sàhara ja s’hagués resolt, quan, en realitat, ningú reconeix aquesta sobirania marroquí sobre el Sàhara. No pot haver-hi cap solució que no tingui en compte la voluntat del poble saharauí. O hi ha una pau segura i justa o hi ha certes amenaces de tornar a la guerra”.
Fa molts anys que es va crear un programa des d’Espanya que es diu “vacances en pau” i que acull 10.000 nens sahrauís durant les vacances de l’estiu a vàries cases de l’estat Espanyol. Judith Sala, una de les voluntàries que té un nen apadrinat i que ha visitat varies vegades els camps de refugiats, diu que “el poble està fart de la situació, estan farts de malviure injustament. Els joves no volen la guerra, tan sols volen viure bé, i molts d’ells han d’emigrar per aconseguir-ho. Sembla que la societat es desintegri”.
Fa uns dies acabava una altra ronda de negociacions auspiciada per les Nacions Unides on no s’ha arribat a cap acord. Mentrestant, el jutge Baltasar Garzón ha admès a tràmit una querella presentada per varies associacions de drets humans contra els funcionaris de l’administració marroquina acusats d’assassinats i tortures.

El Front Polisari està disposat a tornar a les armes si aquestes negociacions no arriben enlloc. El Polisari va advertir que Rabat haurà d’”assumir plenament la tornada a les hostilitats militars” en cas de que no hi hagi acord. Aquest considera que l’estat de “ni guerra ni pau” dels últims 16 anys han arribat al seu límit, així doncs, diuen que aquest any “serà el de la pau, la llibertat i la independència o bé el de la tornada a la lluita armada”. Al Polisari no l’interessa l’autonomia que Marroc proposa. Ells volen la plena independència. Avui en dia les autoritats marroquines no contemplen aquesta possibilitat, i això fa molt difícil arribar a un acord, per més que la ONU intenti contentar els dos bàndols.
El moment de fer justícia per aquest poble, donant-li’s l’oportunitat a votar per si volen formar part de Marroc o volen ser un Estat independent, sembla que no hagi d’arribar mai. El poble està cansat de lluitar. Les autoritats marroquines continuaran extorsionant i marginant la població sahraui mentre ningú no els hi pari els peus, i sembla que ningú no ho farà, ja que els interessos internacionals tenen més pes que el sofriment que el poble pateix dia a dia. “La política no es mou per justícia. Les persones no valen res, el que valen són les estratègies polítiques” diu Núria Salomé, presidenta de l'ACAPS. Mirat per aquest costat sembla que els sahrauis tinguin ben magre, per no dir impossible, la devolució de les seves terres. Però si ho mirem per un altre costat, el conflicte està tenint, en aquests últims anys, molt de ressò. “Ens aguanta el poder de la raó i la justícia”, diu la Núria, “Espanya ha de fer alguna cosa. La situació és insostenible, per lògica s’ha de resoldre”. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, i ara, els sahrauis en tornen a tenir més que mai. Ara es coneixen les tortures i el patiment que utilitzen les autoritats marroquines, i s’ha començat a fer justícia als tribunals per denunciar les desenes de desaparicions que hi ha hagut. La Núria és optimista; ”potser arribarà un dia en que els interessos internacionals es tornin contra Marroc i pactin amb els sahrauis, ja sigui per les pressions socials que rebin o perquè les relacions d’amistat amb Marroc s’hagin refredat ”.
El Sàhara Occidental és l’únic país d’Àfrica que continua colonitzat. Marroc no ha sabut controlar la zona en aquests 32 anys que porta al poder, tot i la repressió que ha exercit contra aquest poble. El Sàhara Occidental no arriba a les 300.000 persones. Marroc té 160.000 soldats al Sàhara , cosa que li suposa una despesa econòmica molt difícil de mantenir per una economia com la marroquina. La fermesa dels sahrauis ha impedit que, malgrat els 32 anys d’ocupació, Marroc hagi aconseguit el reconeixement internacional de l’annexió de Sàhara Occidental. Tampoc han sabut calmar i amainar la població saharaui, cada vegada més rabiosa, i això dóna esperança.
Si tot continua com ara, molts dels joves emigraran, i tot el sofriment no haurà servit per res. Si el conflicte es soluciona aviat, el poble saharaui continuarà viu i podran ser lliures d’una vegada per totes. Podran servir d’exemple als països veïns en els seus avenços socials i polítics. Significarà que ha guanyat la democràcia per sobre la tirania, la llibertat per sobre la repressió i el diàleg per sobre la violència.

El bon periodisme

El periodisme dóna la possibilitat a la gent de saber què passa i poder tenir, d’aquesta manera, l’opció d’opinar, però actualment els mitjans de comunicació es dediquen a produir una mena d’espectacle ociós que l'únic que fa és anestesiar les persones davant els problemes reals del món.
Als diaris d’avui en dia només els interessa les petites noticies sense context. No expliquen les causes i les consequències dels fets. A les portades dels diaris podem veure el número de morts que ha causat un tsunami, però no expliquen on estan les persones que han sobreviscut ni què els hi ha passat després de la catàstrofe. Els mitjans s’han convertit en pur entreteniment. Ja no informen, només intenten divertir i fer passar l’estona al seu públic. Tan sols volen crear adeptes al mitjà per augmentar el negoci.
Els mitjans, per tal d’incrementar el benefici de l’empresa, van més a l’impacte i a les emocions per tal de vendre més diaris o augmentar el numero de persones que veuen aquella determinada cadena de televisió. Segons Bru Rovira, redactor de La Vanguardia i reporter internacional, “L’espectacle és una onada que borra totes les formes de la sorra”. El seu efecte anestesiant fa que al públic ja no li afecti veure un telenoticies on expliquen catàstrofes o guerres que resultarien xocants si fossin explicades amb tot el seu context.
Aquesta falta de context es la que porta al públic a convertir-se en una massa de zombies, una massa que no els importa els problemas i les mogudes que s’estan donant lloc a l’actualitat. Quantes persones saben la colonització que carreguen des de fa més de 30 anys els saharauis? En canvi, quantes persones podrien dir els noms de les persones que ballen a Fama? Si féssim una estadística, les conclusions que en treuriem serien bastant depriments.
L’impacte entra i surt rapid dels nostres ulls i les nostres ments. És fugaç. Ens enganxem al telenotícies quan veiem imatges horroroses d’un tornado que ha arrasat Centreamèrica, però ens n’oblidem al cap d’uns minuts, quan la presentadora passa a parlar del tràfic del cap de setmana. El bombardeig de noticies es constant, i no et deixa temps per reflexionar i pensar sobre els fets.
Jonathan Adler, periodista del Newsweek, escriu això sobre els noticiaris:
“Todo pierde importancia. No hay una sola información que sea realmente importante. Todas son pasajeras, efímeras, al día siguente caen en el olvido, empujadas por otras, nuevas, que matan a las anteriores. Al cabo de un tiempo, de resultas de tales prácticas, también se vuelve relativa la historia, cuyo camino ya no aparece marcado por piedras miliares. Cuando la noticia se convierte en entretenimiento, la historia se encoge.”
Així doncs, aquest nou periodisme no només afecta aquí i ara, sinó que en un futur, la història també patirà les conseqüències d’aquesta manera d’explicar els fets. El que s'escriu ara als diaris és el que perdurarà. La història es composarà a partir del que s'escriu avui, i per tant, aquesta manera d'escriure periodisme com a pur entreteniment tindrà les seves conseqüències, com molt bé explica Jonathan Adler.
El reporter que he citat anteriorment, Bru Rovira, titlla als periodistes de “perfectes idiotes que no saben procesar el que veuen”. Segons ell, “s’ha de tornar al periodisme de carrer. L’essència i el principi més bàsic del periodisme és que s’ha de viure la pròpia experiència. No tan sols s’ha d’anar als llocs, sinó que s’ha de compartir i experimentar la seva propia vida”, sobretot en el cas del reporterisme.
El periodisme ha fet un retrocés en aquest aspecte. L’augment d’informació i les noves tecnologies no han ajudat en aquest aspecte, sinó més aviat al contrari. Un exemple molt clar es citat al llibre Lapidarium 4 de Kapuscinsky. Diu així:
“Una aldea en el Kosovo invadido por la guerra. De un helicóptero baja un equipo de la NBC. Y lo hace como si de un desembarco de paracaidistas se tratara: a toda prisa, sin miramientos. Los hombres descargan sus trípodes y cámaras.
Durante todo el tiempo en que se prolonga la operación, no paran de ahuyentar a unos niños que, curiosis, se apiñan a su alrededor. De la multitud de pobres y asustadas gentes que se ha congregado a un lado, sacan a codazos a una mujer. Ésta llora y con gestos nerviosos acuna al niño que lleva en brazos; ellos filman toda la escena. A continuación sacan a otra mujer y, luego, a un campesino desdentado (tiene que ser desdentado: no filmarán a naide que tenga dientes).
Una vez terminado el rodaje, recogen los bártulos sin perder un instante, consultando el reloj cada dos por tres y mirando al cielo a ver si por fin se acerca el helicóptero. Ni una sola palabra a esa buena gente que los ha rodeado.”

Això és periodisme? Qui ha deixat que es convertís en aquesta monstruositat arrogant i perversa?
És el nostre deure com a futurs professionals de la comunicació canviar aquest retrocés que ha sofert el periodisme aquests últims anys per reconvertir-lo. S’ha de tornar a la seva essència. Hem de passar de l’espectacle a la informació, de l’ociositat i dels impactes a la comprensió i interpretació dels fets que ens envolten per tal de que el periodisme torni a explicar la complexa realitat de la societat i del món.