Nòmades

Després de recórrer 125.000 kilòmetres durant més de tres anys, des de la Patagonia a Alaska, Rafa Tornabell i la seva nòvia han tornat a casa, però no per gaire temps. El motiu és posar a punt la Lola -la seva furgoneta- per tornar a emprendre un altre gran viatge per Àsia. La parella va arribar, el gener del 2006, a la ciutat de Buenos Aires, i des d'allà van fer camí cap a Ushuaia per remuntar tot el continent; Xile, Bolivia, Perú, Colòmbia, Equador per continuar pujant per centreamèrica i acabar a Alaska. Aquesta aventura, que van relatar a la seva web (www.tornatornabell.org) però, no li ve de nou a Rafa Tornabell, que té un currículum difícil de superar: quan només tenia 15 anys va recórrer tota la Península Ibèrica amb una mini montesa de 50 cc. Més tard, als 17, va comprar-se una moto més potent i va recórrer, durant dos anys, tot Europa i Egipte. Al tornar, però, no va poder-se estar quiet per gaire temps, i al cap d'un any ja tornava a agafar la carretera -ara amb un cotxe 2CV- per anar d'Europa a Àsia i fins Austràlia durant tres llargs anys. Tornabell ha estat més de 20 viatjant, i ha sobreviscut de maneres molt diverses, des de comprar camions a Alemanya i vendre'ls al Nepal a dissenyar rutes per agències de viatges a Àfrica i Àsia. "El viatge és una filosofia de vida" explica el català. "És una qüestió de filosofia i d'inquietud, tot i que el que és realment difícil és baixar del tren de la vida quotidiana amb totes les seves comoditats i dependències. És una qüestió de prioritats". Per viatjar es necessita temps i voluntat, però en la societat occidental, cada vegada més veloç, frenètica i alienada, això es fa difícil. És per això que algunes persones, com el Rafa, decideixen no immergir-se en aquest tipus de vida sedentària i còmode per viure el somni de tot viatger.Ignasi Boada, professor de Cristianisme i cultura contemporània de la Universitat Ramon Llull, creu que a les societats occidentals "ens hem deixat seduir per aquest món de comoditats i del viure bé i que, per això, estem pagant un preu altíssim, ja que sentim que no estem vivint com hauríem de viure, que no estem esmerçant la nostra existència en coses que realment ens omplin". Segons Boada, moltes persones vivim frustrades i alienades, ja que no ens identifiquem amb la feina que fem, i això fa que veiem les nostres feines com un "lloc de tortura, aquest lloc on mirem l'hora per veure quan queda per sortir alliberats". Això es produeix quan hi ha una falta d'integritat entre com sóc i què faig, i que porta a algunes persones a replantejar-se la seva existència. Aquest no seria ben bé el cas de Tornabell, ja que des de petit ja va empendre el camí què volia, però si que ho és de moltes altres persones que van decidir "baixar del tren" de la societat occidental per viure segons els seus "principis", com el Xavier Molins i la Carme Corretgé. L'any 2005 van decidir, els dos, deixar les seves feines de Barcelona per anar a fer la volta al món durant un any. Al tornar, i després de crear una web on, a més d'explicar els seus viatges, organitzaven projectes d'ajuda a vàries localitats de Sudamèrica i Centreamèrica (www.lavueltaalmundo.net), van intentar tornar a portar una vida "normal" -ells diuen que l'home és l'únic animal que cau dues vegades en la mateixa pedra- però que es trobaven fora de lloc. "Volia fer alguna cosa amb el que cregués de veritat, alguna cosa que m’apassionés" explica la Carme. I va ser així com van tornar a agafar un altre avió per fer la seva segona volta al món. Des d'aleshores no han parat de viatjar. La seva web s'ha convertit en un punt de referència per aquells viatgers que busquen informació i consells. Els seus projectes solidaris han anat prosperant i han creat, a més, una petita agència de viatges per recorre la Índia i el Nepal, la zona on es troben des d'aquest 2009. Segons Boada, aquests viatgers van darrere del desig de la veritat interior, de ser fidels amb ells mateixos i amb el que volen per la seva vida. "És com l'estudiant que tria una opció de carrera que no li acaba d'agradar per la possibilitat de trobar feina en canvi d'escollir el que realment li agrada encara que tingui un futur més incert" explica Boada. "S'equivoca si no fa el que vol, perquè tota la vida viurà com algú que té el sentiment de traicionar-se. S'ha de tenir un respecte a un mateix i el coratge d’encarnar l’existència sent fidels a nosaltres mateixos, malgrat els riscs que té cada opció". El problema és, però, que "tenim por", i que és per això que "quan veiem que els altres s’atreveixen a viure la vida com volen, ens incomoda, perquè és el que hauríem de fer tots. "Hauríem de tenir una certa heroïcitat per no posar per davant de la nostra veritat interior cap altre cosa" comenta Boada.Albert Casals, un jove barceloní que no ha complert ni els 20 anys, i que és conegut pel seu llibre “El món sobre rodes” –on explica els seus viatges amb la cadira de rodes-, reflexiona d'una manera semblant a Boada amb el que ell anomena "felicisme", que considera la seva "filosofia o manera personal de veure el món i la vida", i que consisteix senzillament en la felicitat com l’únic motor de l’existència humana. “Un ha de viure la vida com veu que és feliç, i jo ho sóc viatjant, explica en el seu llibre, un dels que més es van vendre aquest passat Sant Jordi."Totes les accions de l’ésser humà estan motivades pel desig de ser feliç, i només amb una existència feliç podem proporcionar felicitat als altres" explica Casals. Si volem aconseguir una felicitat "permanent", és a dir, no momentània, la clau és "fer sempre allò que realment volem fer", un fet que moltes persones no porten a terme encara que pensin el contrari. Casals s'explica dient que totes les persones tenim el que podem anomenar la nostra "autèntica voluntat", que és allò que originalment volem fer, però que anem enterrant una vegada ens anem fent grans sota desenes d'obstacles invisibles com "la sensatesa, el sentit comú, l'opinió dels altres o les tendències socials del moment". Segons Casals, "aquests obstacles acaben fent creure a moltes persones que necessitem coses que realment no volem o que originalment no no ens feien cap falta: diners, una casa pròpia, un cotxe", tot i que també parla de coses immaterials, com "estabilitat, feina respectable, bona posició social, popularitat, èxit, i d'altres". Amb això, l'Albert Casals intenta explicar fins a quin punt tot això és relatiu, que no hi ha res que tingui un cert valor si no té cap lligam amb la felicitat. "Aquesta idea que hi ha coses que són bones independentment de la felicitat està tan profundament arrelat en la nostra societat que no es estrany que no ens n'adonem" explica Casals.
Tots aquests viatgers exerceixen una clara crítica a la societat occidental, amb la que es mostren disconformes. Segons Boada, aquests fenòmens de ruptura amb la vida convencional són “impulsos que posen en relleu un estat de precarietat de l’existència col·lectiva”. En aquest sentit, es poden considerar “un grup contracultural, així com ho van ser els hippies dels anys seixanta o els punks als anys setanta”. Aquests “nòmades” viatgen durant mesos i anys amb furgoneta, bicicleta, moto o fent autoestop, i moltes vegades sobrevivint amb poc més de tres euros al dia o fins i tot sense diners, com Casals. Aquests viatgers volen omplir la inquietud espiritual que tenen, i ho fan convivint amb persones de diferents cultures i coneixent noves formes de viure, perquè aquesta és la vida que “val la pena”, tal com diu Xavier Molins, que defineix la societat com “un sistema que fabrica individus en sèrie a costa d’ofegar l’espontaneïtat que cada adolescent porta a dins”.
Així com aquests viatgers critiquen la societat occidental, també critiquen el turisme de masses i es desmarquen de forma contundent d’aquesta manera de viatjar. Alguns d’aquest “nòmades” eviten els llocs turístics, aquelles poblacions que les guies de viatges consideren “parada obligatòria”. El Pere Bigas, un jove barceloní que també fa anys que viatja pel món fent autostop, creu que “per on passa el turisme de masses no torna a créixer l’herba”, perquè “si el turisme no té una proporció s’ho acaba menjant tot, com passa a les Rambles de Barcelona”. El que abans eren comerços de tota la vida s’han convertit en paradetes de souvenirs per a turistes. “A més a més el turisme espatlla les persones”, perquè en els llocs massificats és molt més difícil establir una relació amb la gent d’allà. Només se’t acostaran pels diners, i d’aquesta manera és molt difícil conviure i conèixer les persones autòctones.” El turisme representa, moltes vegades, tot el contrari del que s’hauria de buscar en un viatge. Quan viatgem haurien de caure certs estereotips i prejudicis que tenim del lloc que visitem, però moltes vegades succeeix el contrari, com passa a Barcelona, on els souvenirs més venuts són figures de sevillanes i barrets de mexicans. “Si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com a estimulador de fenòmens culturals reals, la majoria de vegades els subjuga i els trivialitza”, explica el periodista Climent Picornell. El turisme, com tothom sap, crea riquesa perquè fa entrar molts diners en països com el nostre, però també cal dir que “és un mitjà pobre i perillós per establir una verdadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de la cultura”. I el mateix que passa amb els souvenirs, passa amb les fotografies, com passa amb les desenes de mans de turistes que “aguanten” la Torre de Pisa mentre el company immortalitza la imatge. “El turisme de masses redueix el món a un circ amb entrada barata” critica Picornell.
Aquest afany de viatjar, sigui d’una manera o d’una altre, només és possible que succeeixi en les societats postmaterialistes, aquelles que ja han arribat a un grau de satisfacció material tan gran que donen per suposada la seguretat física i l’alimentació. En aquestes societats, en les que s’està passant dels valors materials als postmaterials, ha produït un considerable impuls dels nous moviments socials. Aquestes noves prioritats, com el sentiment de pertànyer a una comunitat o l’autoexpressió, han dividit partits polítics i han fet sorgir un procés de canvi cultural de gran envergadura, segons explica Ronald Inglehart, autor de The silent revolution (1977). En aquest llibre Inglehart pretenia medir objectivament el canvi de valors de les societats contemporànies mitjançant l’escala del postmaterialisme, ideada per ell mateix l’any 1970. La feina d’aquest científic polític ha portat l’evidència de que les societats actuals tendeixen cap a una societat basada més en idees d’autorealització i de participació (postmaterialisme) que d’estadis anteriors, quan l’ampliació de la seguretat econòmica i la seguretat cutadana (materialisme) ocupaven un espai molt més ampli en els programes electorals. “Tenia una casa, un cotxe i una feina amb un sou a final de mes, però em faltava alguna cosa” explica Carme Corretgé, i es que, com ella, moltes persones senten aquesta inquietud interior que només sorgeix en aquelles societats que han superat l’estadi dels valors materials. “Donem per suposat que a les dues del migdia dinarem, que quan sortim al carrer no ens mataran per robar-nos les sabates, com si fós la cosa més natural, quan en realitat no és això. El normal es que la gent s’hagi de buscar la vida” explica el doctor en filosofia Ferran Sáez. “Una societat tan segura com la nostra necessita estímuls emocionals que la realitat no li dóna” explica Sáez. “La vida de moltes persones a Occident és extraordinàriament monòtona; agafes el tren, vas a treballar, dines, tornes a casa, i així van passant els dies. És per això que hi ha aquesta necessitat d’adrenalina. Hi ha gent que ho soluciona mirant un serial, d’altres ho fan tirant-se amb parapent, anant a Port Aventura i aquest tipus de nòmades busquen les emocions viatjant.” explica Sáez. Les nostres emocions estan completament cobertes i això fa que en necessitem, perquè no ens trobem a gust amb aquesta seguretat tant absoluta. L’ésser humà es un mecanisme homeostàtic, que tendeix a l’equilibri, però quan no hi ha tendència al desequilibri es busca. “Això és un factor que cal saber per entendre el funcionament bàsic de l'èsser humà”, moltes vegades irracional.

C'est l'Afrique, monsieur!

La meva llista de llibres

La ciudad de la alegria, de Dominique Lapierre**
L'antropòleg innocent, de Nigel Barley**
Hacia rutas salvajes, de Jon Krackauer**
Èban, de Ryzkard Kapuscinski**

The curious incident of the dog in the night-time, Mark Haddon*
El caçador d'estels, de Khaled Hosseini*
Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini*
Chamán ,de Noah Gordon*
La innocent, d'Isabel Clara Simó*
Piel Blanca, de Alexandra Fuller*
L'home que va confondre la seva dona amb un barret, de Oliver Sacks*
Si això és un home, de Primo Levi*
Els Pilars de la terra, de Ken Follett*

Un món sense fi, de Ken Follett
A sang freda, de Truman Capote
El roig i el negre, de Stendhal
Madame Bovary, de Gustave Flaubert
Soul surfer, de Bethany Hamilton
Viatges amb Heròdot, de Ryzkard Kapuscinski
L'emperador, de Ryzkard Kapuscinski
Lapidarium IV, de Ryzkard Kapuscinski
Els cinics no serveixen per aquest ofici, de Ryzkard Kapuscinski
Onze Minuts, de Pablo Coelho
Tuesdays with Morrie, de Mitch Albom
The five people you meet in heaven, de Mitch Albom

El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial,de Samuel P.Huntington

El politòleg Samuel Huntington explica, en el seu llibre més famós i controvers, com està canviant el caràcter dels conflictes mundials. Durant les dècades de la guerra freda, aquests conflictes tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic, ja que els dos grans enfrontats eren els capitalistes i els comunistes -a part dels països no alineats-. Quan el bloc comunista es va enderrocar, el capitalisme es va extendre poc a poc per tot el món, i actualment queden poques zones on no sigui visible aquest ordre econòmic. Així com s'ha ampliat el capitalisme, durant aquests anys també s'ha ampliat, d'una manera o una altre, la cultura occidental. La indústria de Hollywood és coneguda arreu del món, els McDonalds són visibles a qualsevol gran ciutat del planeta i l'anglès s'ha convertit en l'idioma essencial per comunicar-se amb la resta de països.
Enfront de tot això, Huntington exposa com les diferents civilitzacions han retornat als seus orígens culturals -fonamentalment religiosos- i ara rebutgen cada vegada més tot allò que els hi ve en “format occidental”. D'aquesta manera, l'autor vaticina en el seu assaig les diferents civilitzacions que en un futur xocaran: el ressorgiment islàmic és una de les civilitzacions que es veu de forma més clara com ha retornat als seus orígens culturals, així com la civilització xinesa, que recupera mica en mica el confusionisme com a concepció de vida. La resta de grups culturals que Huntington agrupa amb el nom de civilització són la japonesa, la hindú -que, com la xinesa, augmentarà la seva economia, demografia, i per tant, influència a mesura que passin els anys-, la ortodoxa, la budista, l'africana i la llatinoamericana.
La resta del món ha deixat de veure amb bons ulls la influència de la cultura occidental en les seves vides, ja que veuen ara que la seva cultura es prou valuosa. Així doncs, s'ha potenciat tot el que és propi. Un dels exemples d'això seria, al meu parer, Bollywood, que s'ha convertit en una indústria cultural índia molt potent que ha fet disminuir, de forma inevitable, la influència de la cinematografia californiana. El que es pregunta l'autor és fins a quin punt la civilització occidental ha influït en les formes de viure de la resta del món, i també, doncs, fins a quin punt aquestes societats canviaran. Per molts xinesos i musulmans, la democràcia i la mateixa Declaració dels Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquest context, Huntington adverteix de que és necessari crear, dins l'acceptació de la diversitat, atributs comuns a totes les civilitzacions. Jo em pregunto, però, si aquesta necessitat de buscar atributs comuns és possible, ja que el que nosaltres creiem just per uns altres no ho és. Segons la cultura a la que pertanys, tot és relatiu, i per tant, és possible trobar punts en comú si ja d'entrada es veuen els drets humans i la democràcia com un invent occidental?
Les fronteres entre les grans civilitzacions, seran, segons Huntington, on es produiran les batalles del futur. Però, al meu parer, alguna de les civilitzacions que perfila l'autor són poc clares. Si que es veritat que, a part de la xinesa, l'hindú i la japonesa, que són societats amb una identitat més o menys comuna, la llatinoamericana té cada vegada més punts en comú. Creacions com l'ALBA en són un exemple, però són institucions. Què tenen en comú les diferents zones d'Amèrica Llatina si no és que va ser colonitzada per Espanya, i que, per tant, es parli castellà en tots aquests països?
La més confusa de totes és, però, l'africana. Tal com deia Kapuscinski a Èban, “África és massa gran per descriure-la. És tot un oceà, un planeta a part, tot un cosmos heterogeni i d'una riquesa extraordinària. Només per una convenció reduccionista, per comoditat, diem Àfrica. En realitat, apart del nom geogràfic, Àfrica no existeix”. Marroc no té res a veure amb Tanzània, ni res a veure amb Moçambic, així doncs, què pot unir un continent tant divers i amb unes cultures tan diferents?
Crec que, si bé Huntington vaticina que aquest ressorgir de les cultures autòctones és imparable, hi ha molts llocs on encara no ha ni arribat, on encara confonen occidental i modern, i on, crec, que encara tardarà molt a arribar aquest rebuig del que no es propi. D'igual manera, penso que la convergència no és global. Això ho veiem clarament a la nostra cultura, on hi han moviments separatistes. Aquest camí que predica Huntington cap a una pax universal es contradiu quan veiem casos concrets com el de Catalunya, el País Basc, Ruanda, Txetxènia, Palestina o Kosovo. El món convergeix amb organitzacions internacionals o òrgans institucionals i governamentals com la Unió Europea, però també divergeix, com es pot veure en els referèndums convocats a Groenlàndia, Quebec o Escòcia.

La necessitat d'obrir les ments occidentals

Europa es caracteritza per tenir una història marcada per greus episodis de violència, com si fos la forma natural de relacionar-nos amb els pobles veïns. El paisatge europeu està ple de muralles de defensa, castells, fortificacions, barreres i fronteres per la por a veure’ns envaïts pels pobles bàrbars, és a dir, els aliens, “els altres” que anomenava el reporter Ryskard Kapuscinski. Aquesta por, juntament amb el sentiment de superioritat -que fins fa ben poc regia a les ments occidentals i que encara perviu de forma més implícita-, va ser el causant de la colonització gairebé mundial que França, Anglaterra, Espanya i alguns països més van dur a terme de la forma més sanguinària possible. Per posar un exemple, amb només 12 anys es van aniquilar tots els pobles que vivien a Califòrnia des de feia més de 5.000 anys. El diàleg que tant pregonaven alguns dels nostres filòsofs clàssics més preuats ha servit més aviat de poc al llarg de la història.

Actualment, tot i que els occidentals haguem pres més consciència de que el sentiment de superioritat va ser una miratge que ens va cegar els ulls, de que cap poble no és ni millor ni pitjor que els altres, les barreres continuen existint, i això fa impossible el diàleg i l’entendiment entre els pobles. Les fronteres no són només físiques, també són polítiques, culturals i sobretot psicològiques. Europa continua tancada. Ara no son castells ni fortificacions, sinó que la muralla és la Unió Europea. El mateix passa amb la resta de “territoris santuaritzats”, tal com anomena el fotoperiodista Henry Dorion als estats occidentals; Amèrica del Nord, Sud Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Tots aquests països tenen, a part de fronteres físiques, fronteres psicològiques que eviten, de manera inconscient, el diàleg i l’apropament amb aquests “altres”. Això és un aspecte que ha de canviar en les nostres ments, perquè un món de pau no és possible sense el respecte i la comprensió amb aquests que són diferents a nosaltres.

Llista de llibres que cal llegir a la vida (segons Ignasi Boada)

-La Bíblia
-Upanishad (Selecció de Radhakrishna, The principal Upanisads, Harper Collins, New Delhi, 2000)
-Bhagavad-Gita (amb els comentaris de Shankara), cf. edició de Trotta
-Palicànon (Especialment l'anomenada "col·lecció del mig", així com el Dhammapada).
-Lao Tsé, Tao Te King.
-Confuci, Lun-Yu.
-Homer, L’Odissea (traducció de Carles Riba), La Ilíada (Traducció de Balasch).
-Píndar, Poemes (Les Olímpiques).
-Èsquil, Tragèdies (Prometeu, Prometeu encadenat, Els set contra Tebes, Agamèmnon, Les Eumènides).
-Sòfocles, Tragèdies (Èdip rei, Èdip a Colonos, Antígona. Traducció de Carles Riba).
-Eurípides, Tragèdies (Les bacants, Ifigènia, Medea).
-Obres completes dels Presocràtics (Kirk i Raven, edició d’Oxford; esp. Parmènides, “Sobre la naturalesa”, Heràclit, Empèdocles, Fragments dels pitagòrics).
-Tucídides, La guerra del Peloponès.
-Plató, Obres completes (cf. Col·lecció Bernat Metge).
-Aristòtil, Obres completes.
-Pausanias, Descripció de Grècia.
-Plotí, Les Eneades.
-Horaci, Obres completes (Odes, Epístules, Sàtires)..
-Càtul, Poesies (Col·lecció Bernat Metge).
-Ciceró, Discursos (Col·lecció Bernat Metge).
-Virgili, L’Eneida (traducció de Miquel Dolç), Les Bucòliques.
-Ovidi, Les metamorfosis, L’art d’estimar (Col·lecció Bernat Metge).
-Sèneca, Cartes a Lucili, De la Clemència (Col·lecció Bernat Metge).
-Marc Aureli, Reflexions.
-Epictet, Enquiridió.
-Flavius Josephus, La guerra dels jueus.
-Boeci, La consolació de la filosofia.
-Filó d’Alexandria, Escrits exegètics, Les qüestions (Gènesi i Èxode).
-St. Agustí, Les confessions, La ciutat de Déu, Soliloquis, De la Trinitat.
-Dionís l’Areopagita, Dels noms divins.-Maimònedes, Guia dels perplexos, Comentari de la Mishnà.
-Benet de Núrsia, Regulae.
-Mahoma, El Corà.
-Cavalcanti Guido, Balades.
-Dante, La Divina Comèdia, La Vida nova.
-Petrarca, El Cançoner, Els Sonets.
-Boccaccio, El Decameró.
-Ariosto, Orlando furioso.
-Llull, Ramon, Llibre de les contemplacions, Llibre d’Amic e Amat, Llibre d’Evast e Blanquerna, Llibre de meravelles etc.
-Meister Eckhart, Comentari a l’Evangeli de St. Joan, Comentari al Llibre del Gènesi, Tractats i prèdiques alemanyes, Sermons.
-Nicolau de Cusa, Docta ignorantia.
-Sant Tomàs d’Aquino, Summa Teològica, Summa contra gentils, De la Veritat.
-Bernat Metge, Obres completes (especialment Lo somni).
-Ausiàs March, Poesies.
-Joanot Martorell, Tirant lo Blanc.
-Milton, El paradís perdut.
-Miquel Angel Buonarotti, Sonets.
-Cellini, Benvenuto, Autobiografia (traducció de Goethe),
-Gootfried d’Estrasburg, Tristany i Isolda (v. també R. Wagner!).
-Kempis, Thomas, La imitació de Crist.
-Villon, François, Balades.
-Rabelais, Gargantua i Pantagruel.
-Maquiavel, El príncep.
-Montaigne, Michel de, Assaigs (espec. Apologia de Ramon Sibiuda).
-Cervantes, Miguel de, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
-Gracián, El criticón.
-San Juan de la Cruz, Poesia completa .
-Santa Teresa de Jesús, Obres completes (especialment “Las Moradas”).
-Quevedo, Poesia completa, Los sueños, La vida del buscón, Política de Dios y gobierno de Cristo.
-Góngora, Poesia completa.
-Fray Luis de León, Poesies.
-Calderón de la Barca, Obres de Teatre (espc. La vida es sueño).
-Tirso de Molina, Teatre.
-Garcilaso de la Vega, Poesies.
-Lope de Vega, Poesies.
-Camoens, Luis de, Louisiades
-Erasme de Rotterdam, Del lliure albir, Elogi a la follia.
-Pico della Mirandola, Discurs sobre la dignitat humana.
-Moro, Thomas, Utopia.
-Campanella, Tomaso, La ciutat del sol.
-Luther, Martin, Del serf albir, Tischrede, Diktat de Supra Salterium, Comentaris.
-Calví, Institució cristiana (Institutio Christianae Religionis).
-Savonarola, L’última meditació.
-Shakespeare, Obres completes (tant el Teatre com Els Sonets -cf. traducció de salvador Oliva)
-Silesius, Angelus, El pelegrí Querubínic.
-Hobbes, Leviathan.
-Spinoza, Etica more geometrica, Tractat Teològic polític.
-Descartes, Discurs del mètode, Meditacions metafísiques, Els principis de la filosofia, Les passions de l’ànima.
-Leibniz, Discurs de metafísica, Monadologia, Nous assaigs sobre l'enteniment humà.
-Pascal, Pensaments, Les provincials.
-Molière, Teatre complet (esp. Tartuf, El malalt imaginari).
-Racine, Tragèdies (Fedre, Andròmac, Britannicus etc).
-Corneille, Teatre (El Cid, Policlet, Nicodem, Horaci...).
-Schleiermacher, Sobre la religió.
-Jacobi, Cartes sobre Spinoza.
-Winckelmann, Obres completes (especialment Pensaments sobre la imitació de les obres gregues).
-Lessing, Obres completes (especialment Laocoont, Nathan el savi)
-Saint Simon, Memòries.
-Goethe, Obres completes, (potser especialment Faust, Les desventures del jove Werther, Les afininats electives, Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, Egmond, La teoria dels colors, Hermann i Dorotea, El viatge a Itàlia, Elegies romanes, De la meva vida (Aus meinem Leben)[1], Poesies).
-Schiller, Obres completes, (Potser especialment Poesies i Himnes, Cartes sobre l’educació estètica de l’home, Don Karlos, Història de la caiguda d’Holanda, Maria Stuart, La promesa de Messina, Els lladres, Guillem Tell, Wallenstein, Kabala i amor, i en general tots els seus escrits sobre estètica (v. Sobre allò patètic!)).
-Herder, Cartes sobre la Humanitat, De l’origen de la llengua.
-Kant, Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica, Crítica del judici, Sobre el Bell i el Sublim, La pau perpètua, La fonamentació de la metafísica dels costums.
-Fichte, La Doctrina de la ciència.
-Hegel, Fenomenologia de l’esperit, Lliçons sobre estètica (Lliçons de Berlín), La filosofia de la història (espc. el pròleg), Enciclopèdia de les ciències (de 1816).
-Schelling, Del Jo, Sistema de l'idealisme transcendental, Sobre l’essència de la llibertat humana, Filosofia de la revelació, Filosofia de la Mitologia etc...
-Hölderlin, Obres completes (espc. Hyperió, Empèdocles i els Himnes).
-Marx, Karl, El manifest Comunista, Manuscrits econòmics filosòfics.
-Schopenhauer, El món com a voluntat i representació, Parerga i paral·lipòmena, Els dos problemes fonamentals de l’ètica.
-Heine, Heinrich, Obres completes.
-Kleist, Heinrich von, Michael Kohlaas, La marquesa d’O..
-Schlegel F., Lucinde.
-Novalis, Himnes a la nit, Heinrich von Ofterdingen, Els deixebles a Saïs, Cristiandat o Europa.
-Jean Paul, Obres completes (especialment Les Narracions i Titan).
-Grimm, germans, Contes.
-Clausewitz, De la guerra.
-Dickens Ch., Obres completes, (espc. Pickwick -trd. catalana de Josep Carner-,
Temps difícils, David Copperfield).
-Stendhal (Henri Beyle), Obres completes (espc. El roig i el negre, La cartoixa de Parma, Lucien Leuwen, De l’amor, Records d’egotisme, La vie de Henry Brulard, La vida de Rossinni).
-Flaubert, Madame Bovary, L’educació sentimental, Salambô.
-Mme. de Lafayette, La princesa de Clèves.
-Balzac, Le Pare Goriot, La dona de trenta anys, El cosí Pons, La pell de xagrí.
-Hugo, V. Les misérables, Nôtre Dame de Paris.
-Manzoni, A., I Promessi Sposi.
-Baudelaire, Poesia completa (esp. Les flors del mal) i prosa.
-Rimbaud, Poesia completa.
-Verlaine, Poesia completa.
-Zola, Émile, Germinal, L’Assommoir, Nana
-Leopardi, Poesia completa.
-Proust, La Recherche du temps perdu.
-Burckhardt, Cultura i art del renaixemnt a Itàlia.
-Clarín, La regenta.
-Darwin, L’origen de les espècies.
-Strindberg, Teatre complet (Damascus, La Srta. Júlia, El Pare etc)
-Ibsen, Teatre complet (esp. Peer Gynt).
-Jacobsen, Niels Lyhne, La senyora Maria Grubbe.
-Wordsworth, Poemes.
-Lord Byron, Don Juan, Poemes.
-Keats, John, Poemes.
-Mill, Stuart, De la llibertat
-Rilke, Rainer Maria, Els quaderns de Malte Lauridds Brigge, Cartes a un jove poeta, Cartes a una dona jove, Cartes a la comtessa Sizzo, Sonets a Orfeu, Testament, El llibre de les hores, Auguste Rodin, Duineser Elegien.
-Wilde, Oscar, De profundis, El retrat de Dorian Gray.
-Gògol, Ànimes mortes.
-Puixkin, Eugeni Oneguin.
-Turgeniev, Pares i Fills, El primer amor.
-Tolstoi, Guerra i Pau, Anna Karenina, La mort d’Ivan Ilitx, Resurrecció.
-Dostoievsky, Obres completes (Espc. Les nits blanques, Stepanxikovo i els seus habitants, Humiliats i ofesos, Memòries de la casa dels morts, El jugador, L’etern marit, Crim i càstig, L’idiota, Els dimonis, Memòries del subsòl, Els germans Karamàsov).
-Nietzsche, Obres completes (espec. L’origen de la tragèdia, Així parlà Zarathustra, La geneologia de la moral, La gaia ciència, La voluntat de poder).
-Freud, Obres completes (espc. Lliçons d’introducció a la psicoanàlisi, Més enllà del principi del plaer, La histèria, La interpretació dels somnis, Totem i tabú, La psicologia de masses, La incomoditat en la cultura, Moisès i la religió monoteista).
-Musil, Robert, L’home sense propietats, Les tribulacions del jove Törleß.
-Kafka, Novel·les (El castell, America, El procés, Metamorfosi...) i cartes (esp. Carta al pare).
-Mann, Thomas, Obra completa (espe. Tonio Kröger, Buddenbrooks, La muntanya màgica, , Mort a Venècia, Josep i els seus germans, L’elegit, Consideracions d’un apolític, Lotta a Weimar, Diaris, Doktor Faustus etc...).
-Lampedusa, G. T., El Guepard[1], Contes, Converses literàries.
-Hesse, Hermann, El llop estepari, Demian, Gertrud, Narziß i Goldmund.
-Joyce, James, Ulisses, El retrat de l’artista adolescent.
-Garcia Lorca, Federico, Obra completa Poesia i Teatre (esp. Bodas de sangre)
-Camus, A., La pesta, L’estranger, La caiguda, El mite de Sísif.
-Becket, S., Tot esperant Godot.
-Wittgenstein, L., Tractatus Logico-philosophicus, Investigacions filosòfiques.
-Weber, M. L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme.
-Heidegger, M., Ésser i temps, Introducció a la metafísica (etc...).
-Riba, C., Poesia (esp. Elegies de Bierville, Estances, Versions de Hölderlin, Salvatge cor)
-Carner, J. Poesia (especialment Nabí).
-Espriu S., Obres completes (esp. Cementiri de Sinera, Les Hores, Mrs. Death, El caminant i el mur, El Final del laberint).

El PSC i la Pepsi, per Vicenç Villatoro

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/el_psc_i_la_pepsi_37741.php

Terres mullats, per Bibiana Ballbé

Matins amb regust a cloro de piscina i tovalloles en forma de terres mullats que escalfen. Llet amb galetes, iogurts i culleretes. Colònia ‘nenuco’, cabells ben clenxinats, i dues cuetes. Jocs de mans i vestits estampats. Botigues de caramels i pegadolça de pesseta. Pa amb ‘nocilla’ i tardes eternes. Llibretes d’espiral i llapis de colors. Soroll a terra de grava i olor a gespa recent segada. Viatges al seient de darrera i cançons desafinades. Bicicletes, colles d’estiu i primeres parelletes. Vespres camuflats de tendresa i nits plenes d’estrelles. Ja ho diuen, la millor olor? La del pa. El millor gust? El de la sal. Els millors records? Els de nen.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/terres_mullats_34786.php

"Hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria ( ...)
Hi ha una manera de no morir, o de morir el menys possible, que és viure el menys possible( ...)Hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer"

(Jordi Pujol Memòries. 1930-1980)

Només es veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls

Antoine de Saint-Éxupery

És en silenci que t'adones que hi sents

James Joyce

Vaca Suïssa, de Joan Oliver

Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.

Més val estar callat i semblar ximple que parlar i aclarir el dubte

Groucho Marx

Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n’hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.

Jaume Cabré

Llega, toca, lárgate de Roger Wolfe

LLEGA, TOCA, LÁRGATE

Es inútil, le dije.
Escribir.
Escribir es inútil.
Ya, me contestó.
Ya lo estaba yo pensando
el otro día.
¿Y a qué conclusión llegaste?
Pues eso. Lo que dices
tú. Que carece por completo
de sentido.
Sólo que...; bueno,
también poner ladrilloses
es inútil.
Sirve para construir casas...,
y paredes. Paredones, también.
Quizá se trate de eso.
¿De qué?
Un oficio, joder, un
oficio. Ni más ni menos
que un oficio.
¿Como decía Pavese?
No, como Pavese no. Como ese músico
de jazz. ¿Te acuerdas?
Freddie Green.
Llega, toca, lárgate.

Dermis de sorra, de Marcel Maronas Ferrera

Busquem camins impossibles per pinacles verticals

Amb dreceres que ens porten enllà del blau intens

I, malgrat il·lusions, rodem per viaranys de sorra

Xapotejant als marges el fang que ens esquitza els ulls.

Marquen atzurs d'horitzó que s'estenen al davant

On hem perdut la mirada comptant estrelles,

Navegant sobre les crestes blanques que la lluna

Taca de nit i llunyania amb llargues parpelles.

Si descobríssim a la fosca altres universos

Enredats al cau profund on neix la llum dels estels,

No sabríem descriure els somriures d'uns llavis foscos

I dubtaríem sempre si hem estimat la terra o la pell.

La teva aigua no em refresca -va dir el geni assedegat-.
I això que é el pou més fresc de tot el Diar Bekir.

Pellico (El roig i el negre, pàg 337)

la il·lusió dels innocents...

Paraules inconnexes, trobades fortuïtes es
transformen en proves definitives als ulls de
l'home amb imaginació si té un cor una mica
fogós.

Schiller (segons Stendhal a El Roig i el Negre, pàg. 381)



Bagatel·les
inconsistents com l'aire que tenen,
pels gelosos,
tot el pes i la força de les proves
de les Sagrades Escriptures

Shakespeare (Otel·lo, III)

Nunca estás satisfecho (Osho)

"Nunca estás lo suficientemente satisfecho con quien eres y con lo que la existencia te ha dado pues siempre has sido distraído. Siempre has sido dirigido hacia donde la naturaleza no ha pretendido que estuvieras. No te estás moviendo hacia tu propio potencial.
Estás tratando de ser aquello que los demás quisieron que tu fueras, peroeso no puede ser satisfactorio. Cuando no es satisfactorio, la lógica dice, "Quizás no sea suficiente - busquemos más de lo mismo." Entonces buscas más, entonces comienzas a mirar a tu alrededor.
Y todo el mundo se aparece con una máscara que está sonriendo, que se vefeliz, así todo el mundo está engañando a todo el resto. Tu también te muestras con una máscara, así los demás piensan que tu eres más feliz; tu crees que otros se ven más felices. La hierba se ve más verde del otro lado de la cerca. Ellos miran tu hierba y se ve más verde. Realmente se vemás verde, más espesa, mejor. Esa es la ilusión que crea la distancia.
Cuando te acercas, entonces comienzas a ver que no es así. Pero la gente mantiene a los demás a distancia. Aún amigos, aún amantes se mantienen a distancia el uno del otro; mucha cercanía sería peligrosa, podrían ver turealidad.
Y tu has sido mal orientado desde el mismo principio, así que cualquier cosa que hagas seguirás sintiéndote miserable. Ves a alguien con mucho dinero: piensas que quizás el dinero trae la felicidad. Miras a la otrapersona, qué alegre parece ser. Entonces corres tras el dinero. Alguien es más saludable - corre tras la salud. Alguien está haciendo alguna otra cosa y parece muy contento - síguelo. Pero siempre son los demás."

El sentit de la vida, segons Anthony Hopkins

" Cuando te das de golpes contra la pared a lo largo de tu vida, te das cuenta de que algo no está bien y lo racionalizas. Cuando envejeces, enfrentas las cosas porque el tiempo se te está yendo. Mi filosofía a estas alturas es que no hay respuestas para nada. Nada tiene sentido. Para qué preocuparte si no hay respuestas en este mundo. Lo más interesante de la vida es cuando vas manejando y de repente ves un cementerio y dices 'gracias a Dios que no estoy ahí, ¿pero que estoy haciendo con mi vida mientras me llega el tiempo?', creo que de eso se trata todo"

fragment d'una entrevista amb Anthony Hopkins

Cuentos

No me conteis más cuentos
Yo no me sé muchas cosas en verdad
Digo tan sólo lo que he visto
Y he visto que la cuna del hombre
La mecen con cuentos
Que los gritos de angustia del hombre
Los atrapan con cuentos
Que el llanto del hombre
Los taponan con cuentos
Que los huesos del hombre
Los entierran con cuentos

El miedo del hombre
Ha inventado todos los cuentos

Yo no se muchas cosas en verdad
Digo tan solo lo que he visto
Y he visto que la cuna del hombre
La mecen con cuentos

Que no quiero que me entierren
Con cuentos
Que no quiero que me sellen la boca
Con cuentos
Que vengo de muy lejos
Y me se todos los cuentos.

Parábola y Poesía León Felipe

La intel·ligència, segons Osho

“...La sociedad quiere usarte como una máquina, la sociedad quiere que seas obediente. La sociedad no te necesita para que funciones como un ser inteligente, porque un ser inteligente se comportará de un modo inteligente y habrá momentos en los que dirá: ‘No, no puedo hacer esto.’
Por ejemplo, si eres realmente inteligente y consciente, no puedes formar parte de ningún ejército. Imposible. Para ser parte de un ejército necesitas, como requisito básico, ininteligencia. Por eso en el ejército tratan de destruir, por todos los medios, tu inteligencia. Se necesitan años para destruir tu inteligencia; lo llaman ‘instrucción’. Hay que atender órdenes estúpidas: vuelta a la derecha, vuelta a la izquierda, marcha adelante, marcha atrás -esto y aquello- y lo están haciendo todos los días, mañana y tarde. Poco a poco la persona se convierte en un robot, comienza a funcionar como una máquina.
Toda la instrucción en el ejército es para destruir tu conciencia, es para hacerte una máquina automática. Entonces puedes ir y matar. De otro modo, si todavía te queda un poquito de inteligencia, te darás cuenta de que la persona que estás matando es inocente; no te ha hecho nada ni a ti ni a nadie. Y debe de tener una esposa en su casa que está esperando que regrese; y puede que tenga niños pequeños, que se convertirán en mendigos; y puede que tenga una anciana madre o un anciano padre, que podrían volverse locos: ‘¿Y por qué estoy matando a este hombre? Porque el oficial dijo: “Empiecen a matar. ¡Fuego!”’
Una persona inteligente no sería capaz de disparar. Una persona inteligente podría escoger morir antes que matar a personas inocentes. La guerra ha empezado porque algún estúpido político quiere verse implicado en la guerra, porque algún político quiere poder, por alguna estúpida declaración de los políticos. ¡Él no matará!
Le llamo educación a hacer a la gente más inteligente...”

- Fragment de: “El libro del niño: Una visión revolucionaria de la educación infantil”, Osho

Magris a "El viatjar infinit"

Qui viatja sempre és un vagabund, un estranger, un convidat; dorm en habitacions que abans i després d'ell acullen desconeguts, no és amo del coixí damunt del qual posa el cap ni del sostre que l'aixopluga. I així entén que mai no es pot posseir realment una casa, un espai retallat de l'infinit univers, sinó que només és possible aturar's-hi, per una nit o per tota la vida, amb respecte i gratitud. Justament per això el viatge és sobretot un retorn i ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa. Poèticament habita l'home aquesta terra, diu un vers de Hölderlin, però només si sap, tal com diu un altre vers, que la salvació creix on creix el perill.
Durant el viatge, desconeguts entre gent desconeguda, aprenem en sentit estricte a ser Ningú, entenem concretament que som Ningú. Justament això és el que permet, en un lloc estimat que s'ha convertit gairebé físicament en una part o en una prolongació d'un mateix, dir, calcant Don Quixot: jo sé qui sóc.


El viatger és un anarquista conservador; un conservador que descobreix el caos del món perquè el mesura amb un patró absolut que en fa palesa la fragilitat, la provisionalitat, l'ambigüitat i la misèria. Tal com Kafka sabia molt bé, sense tenir un sentit profund de la llei no se'n pot identificar la vertiginosa absència en la vida. Quan Don Quixot torna de la cova de Montesinos, explica totes les meravelles i màgies que hi ha vist, però quan Sancho objecta que a parer seu tot allò són falòrnies, respon: "tot podria ser".


Utopia i desencant. Quan es viatja, cauen moltes coses; certeses, valors, sentiments, expectatives que es perden pel camí -el camí és un mestre dur, però també és un bon mestre. Es van trobant i arreplegant altres coses, altres valors i sentiments. Igual que viatjar, escriure també significa demolir, ordenar, recombinar; es viatja per la realitat com per un plató, apartant decorats, obrint nous passos, perdent-se per carrerons sense sortida i quedant parats davant de falses portes pintades a la paret.

Claudio Magris al pròleg de "El viatjar infinit"

Populismes actuals a Sudamèrica

Introducció

Des de fa un cert temps s’utilitza abundantment l’expressió populisme per referir-se a la política que alguns governs estan aplicant avui, des d’una perspectiva d’esquerres, a molts països de Sudamèrica. No és, però, una expressió nova, ni per aquells països ni per altres indrets del món. Al llarg del temps s’ha utilitzat per qualificar molts polítics i governs de totes les tendències ideològiques. En el mateix espai sudamericà podem trobar al llarg de la història molts exemples de polítics populistes que han deixat una indubtable petjada en els seus països, per molt que en molts d’aquests casos els seus règims hagin tingut característiques molt poc democràtiques, quan no dictatorials. En la seva majoria eren polítics ideològicament situats a la dreta i amb interessos estretament lligats a les oligarquies nacionals i als EEUU. Tot i això, podem trobar exemples en sentit contrari, com el cas del populisme del General Perón a l’Argentina, que va enfrontar-se a la oligarquia terratinent d’aquell país. Tots, uns i altres, justificaven, com ara, les seves polítiques amb l’argument que estan orientades a defensar els interessos populars. En bastants casos, però, les seves proclames tenien poc a veure amb les seves polítiques concretes i poques vegades van millorar les injustes condicions de vida de la gent.
De fet, l’adjectiu populista, segons el diccionari de la Llengua Catalana significa “corrent ideològic, polític, etc. que vol defensar els interessos del poble”. En aquest sentit, podria qualificar-se de populista a una gran quantitat de polítics i governs, doncs pocs són els que, siguin ideològicament de dretes o d’esquerres, no es presenten a sí mateixos con a defensors de la majoria de la població i com a lluitadors per a millorar les condicions de vida dels ciutadans. Al meu entendre, si un denominador comú podem trobar en els governs i polítics denominats populistes seria una certa manera de fer espectacle de la política i comèdia amb les relacions dels ciutadans.
Crec que la definició de polítics i governs com a populistes és, doncs, complexa i, per tant, molt discutible. Per això, malgrat que en alguns casos la majoria es posi d’acord en denominar com a populista a un govern, i tenint en compte que la definició adquireix un sentit pejoratiu, no democràtic, el que cal és analitzar concretament a quin tipus de polítiques va dirigida. I aquesta anàlisi cal fer-la especialment quan aquestes polítiques estan recolzades sobre àmplies majories democràtiques, en les quals la possible actitud demagògica queda neutralitzada per la possibilitat de la revocació del govern de torn. Aquest és el cas, per exemple, d’alguns governs actuals de Sudamèrica que són adjectivats de populistes en el sentit negatiu del terme, tant per contraris a les seves polítiques de govern com per molts mitjans de comunicació que, ignorant els seus procediments democràtics, els acusen fins i tot d’actituds dictatorials.
El motiu del present treball és, precisament, acostar-se a la realitat d’aquests governs qualificats de populistes i que han modificat la situació política americana i, sobretot, han modificat les relacions tradicionals d’aquells països amb el seu poderós veí del nord.

Canvis històrics a Sudamèrica

Des de fa uns anys, podríem dir una dècada, Amèrica Llatina està en el punt de mira mundial en qüestions de política. El gir generalitzat que ha donat el continent cap a l’esquerra ha portat al món sencer a interessar-se per aquest fenomen que, a mesura que s’ha anat estenent, ha adquirit unes proporcions molt importants. “Es tracta d’un canvi d’època, no d’una època de canvis”, va dir recentment el president equatorià Rafael Correa. Un canvi d’època que portarà sense dubte a una reorganització del poder en el mapa mundial. La influència dels Estats Units es veu cada vegada més reduïda en el seu “patio trasero”, mentre que potències com la Xina o Rússia signen amb països de l’àrea cada cop més acords econòmics, polítics i militars, i penetren en el continent amb una força desconeguda.
Aquest renaixement de les polítiques d’esquerra no té res a veure amb els antics moviments polítics i socials sorgits als anys seixanta i que van prendre l’expressió de guerrilles armades que van proliferar per tot el sud i el centre d’Amèrica. Aquests moviments guerrillers van agafar l’exemple de la Revolució Cubana, i fins i tot el Che Guevara, quan va morir a Bolívia l’any 1967, estava intentant estendre aquest moviment armat des del centre d’Amèrica Llatina per tot el continent. Aquests moviments revolucionaris van ser finalment derrotats, des del punt de vista militar, pels exèrcits representants de les oligarquies locals amb la decisiva intervenció dels Estats Units, directe o indirecte segons els casos. En el marc de la Guerra Freda, els EEUU van plantejar la guerra contra aquests moviments revolucionaris dins el marc general de la seva guerra contra el comunisme i amb aquesta lògica van recolzar governs de clar signe feixista i van anar imposant arreu dictadures, en molts casos de terribles conseqüències a nivell dels Drets Humans. Paral•lelament a la implantació d’aquestes dictadures es van imposar també polítiques econòmiques neoliberals molt lligades al Fons Monetari Internacional (FMI) i que van significar un increment de la desigual distribució de la riquesa.
Els anys de neoliberalisme, d’aplicació de polítiques privatitzadores, de desmantellament de les minses polítiques estatals de protecció social, etc. va comportar una situació de misèria generalitzada que va desprestigiar a una part important de la classe governant i al sistema de partits polítics corruptes que s’anaven alternant el poder. Van anar creixent, amb el temps, alternatives contraries a aquestes polítiques neoliberals supeditades als EEUU i al Fons Monetari Internacional i van avançar els moviments d’esquerra democràtica que cada cop van anar adquirint més força. Com a conseqüència, aquell huracà neoliberal es va anar aturant i per Sudamèrica varen començar a estendre’s governs que ara practiquen polítiques d’esquerra.
Alguns analistes apunten a causes diverses per explicar el retrocés de la tradicional influència dels EEUU. Una d’elles seria que amb el final de la guerra freda, la desaparició del comunisme com a perill global i l’aparició de nous fronts com el del terrorisme islàmic, Amèrica Llatina va deixar de ser considerada com a front prioritari pels EEUU que, sobretot embolicat amb les guerres d’Irak i Afganistan, no va saber reaccionar davant uns canvis que inicialment eren localitzats en pocs països, però que ràpidament s’han estès arreu del continent. Aquests canvis han anat acabant amb aquells governs supeditats a les polítiques nordamericanes i, “per sorpresa mundial, Sudamèrica ha ressuscitat per reconstruir el que ha deixat l’huracà neoliberal” tal com diuen Stella Calloni i Víctor Ego Ducrot en el seu llibre “Recolonización o independencia”.
El trànsit d’aquells vells moviments guerrillers dels anys seixanta als moviments democràtics actuals és un procés històric que l’esquerra sudamericana ha viscut de manera molt diversa. Des del paper progressista de part dels exèrcits (cas de Veneçuela), al nou paper del indigenisme (cas de Bolívia i de l’Equador) o el retorn del peronisme a un populisme d’esquerres, les vies per estructurar majories de canvi s’han anat elaborant des de fronts diversos però amb un objectiu comú: l’oposició al neoliberalisme, l’enfrontament a les polítiques del FMI, l’exigència d’una millor distribució de la riquesa nacional i el control dels recursos naturals, entre d’altres.
La lluita per aconseguir aquests objectius ha anat configurant un panorama polític molt diferent al que hi havia els anys vuitanta i noranta. Per un costat han anat desapareixen les dictadures militars i per altra d’aquells moviments guerrillers només queden en peu les FARC, a Colòmbia, com un reducte de lluita armada frontal contra l’Estat. És un cas excepcional en tot el continent i que respon a les característiques especials d’aquell país, amb una història de violència institucional extraordinària i amb unes estructures nacionals molt penetrades per la corrupció i el narcotràfic. En general, però, d’aquells vells moviments revolucionaris dels anys seixanta no en queda gairebé res i els nous moviments polítics d’esquerra tenen la seva força en els moviments democràtics i en les victòries electorals que proporcionen sòlides majories parlamentaries sobre les que desenvolupen importants polítiques de canvi. Per mitjà d’aquests processos democràtics s’està intentant modificar les estructures socials i econòmiques per construir unes societats més justes. Tot plegat, lògicament, no és un procés fàcil i s’enfronta, tant a l’interior d’aquests països com a l’exterior, amb dificultats notables. És un procés també que no té un model únic, i en el qual es poden distingir bàsicament dos maneres d’avançar.

Tot i que en general els moviments polítics que impulsen els processos es reclamen d’esquerra, es poden apreciar clarament dos models: un de socialdemòcrata, amb polítiques d’esquerres més moderades, i que governa a Brasil amb Luiz Ignacio Lula da Silva, al Perú amb Alan García, a Xile amb Michelle Bachelet i a Uruguai amb Tabaré Vázquez, i un altre model d’esquerres més radical, qualificat de populista, i que té en el govern d’Hugo Chávez, a Veneçuela, el seu paradigma amb el que ja es coneix com “el socialisme del segle XXI”. Juntament amb Veneçuela trobem, en aquest grup, a la Bolívia de l’indígena Evo Morales i l’Equador de Rafael Correa. A aquest bloc més radical s’hi ha sumar també a països de Centreamèrica i del Carib, com Nicaragua, amb Daniel Ortega i, òbviament, la Cuba dels germans Castro. En aquest quadre de governs d’esquerra s’ha d’esmentar igualment a l’Argentina de Cristina Kichnner, que podríem situar en el grup d’esquerra moderada –tot i tenint present la dificultat d’ubicació política del Peronisme- i el Paraguai de Fernando Lugo –recentment elegit- que encara no ha definit suficientment la seva política com per poder-lo classificar en un o altre bloc. En resum, les polítiques d’esquerres, ja siguin d’una o una altra corrent, dominen avui el panorama de Sudamèrica, amb la clara excepció de la Colòmbia del president Uribe, clar aliat dels EEUU.

El bloc de Veneçuela, Bolívia i Equador, el qualificat de populista, ha estat el sector més criticat per les polítiques radicals que ha dut a terme. Alguns dels canvis més controvertits, que s’han discutit a nivell mundial, han estat el replantejament de l’ordre constitucional -creant noves constitucions-, el control estatal dels recursos energètics, on s’ha vist enfrontat a les multinacionals, el repartiment de terres, i una política internacional especialment enfrontada als EUA.
Tant Hugo Chávez com Evo Morales reivindiquen el socialisme i el nacionalisme com a forma de govern per alliberar Amèrica Llatina de la hegemonia nord-americana, un país que prometia la salvació del continent mitjançant una política neoliberal que l’únic que ha aconseguit ha estat augmentar la pobresa i les diferències socials. Amèrica del Sud intenta escapar d’aquesta colonització econòmica amb polítiques d’esquerres que, encara que siguin de tarannàs diferents, es recolzen les unes amb les altres. Aquesta unió és fa visible en organitzacions com el Mercosur, el Banco del Sur o bé l’ALBA (Alternativa Bolivariana para América Latina y el Caribe) que han estat reforçades en els darrers temps intentant un major grau d’integració econòmica.
Hugo Chávez ja va pel seu tercer mandat democràtic a Veneçuela amb la seva plataforma “Socialismo para el Siglo XXI”, i es que, tot i haver estat criticat com a líder totalitari i repressor per algunes de les seves polítiques –com el tancament d’algun mitjà de comunicació o la impugnació per a les eleccions de varis polítics opositors- es evident el manteniment en aquell país d’un sistema democràtic que garanteix les llibertats polítiques bàsiques. Veneçuela i Chávez han estat un dels motors d’aquest canvi històric i punt de referència per a països com Bolívia, Equador i d’altres.
El cas de Bolívia és també significatiu, en ser el primer exemple del despertar de la majoria indígena que, aglutinada al voltant d’Evo Morales, reclama per via democràtica jugar un paper de govern que sempre se li ha negat. Morales va pujar amb l’objectiu de nacionalitzar el gas i, per tant, per renegociar els acords amb les multinacionals recobrant el control dels recursos naturals. Reflectint el sentiment de tots aquests nous dirigents, Morales va començar la Cimera de Cochabamba de 2006, on es van reunir els caps de govern d’Amèrica Llatina, amb aquestes paraules: “Prometemos cerrar las venas abiertas de América latina”, amb clara referència al llibre d’Eduardo Galeano on l’escriptor denuncia el cinc segles de pillatge de tot un continent.
Per la seva part Equador forma part d’aquest grup de governs acusats de populistes que de manera democràtica i per aclaparadora majoria de la població intenten una nova via. També ha redactat una nova constitució votada afirmativament en referèndum. Un detall que reflecteix el sentit del canvi és que el president Rafael Correa va guanyar àmpliament les eleccions al 2007 amb la cançó de Twisted Sisters “We’re not gonna take it” (No vamos a tragar) que va ser l’himne oficial de la seva campanya, basada en la “superación de las falacias del neoliberalismo”.
Veneçuela, Bolívia i Equador, tres països que representen el canvi històric que viu el continent i que encarnen la política més contraria al neoliberalisme, i als quals s’acusa de populisme, fins i tot per una gran part dels mitjans de comunicació connectats, amb més o menys força, amb multinacionals amb interessos en aquells països. Aquestes empreses multinacionals estan patint les noves regles de joc imposades pels nous governs, i això crea una situació desconeguda per elles, acostumades a pactar amb governs corruptes que facilitaven uns contractes molt avantatjosos pel que fa a l’explotació dels recursos naturals. L’acusació de populisme té, al meu entendre, bastant a veure amb aquest enfrontament amb les empreses multinacionals, que projecten una imatge d’aquells governs com a contraris a la llibertat de mercat i per tant contraris a la democràcia, identificant llibertat de mercat amb democràcia. D’aquí el terme populista com a sinònim d’antidemocràtic.
Aquests països també són acusats despectivament de populistes per les connotacions nacionalistes de les seves polítiques, que tenen en la recuperació del control dels recursos bàsics una de les seves banderes ideològiques. Segons els nous governs, l’explotació d’aquests recursos naturals no ha repercutit en unes millors condicions de vida de la població. La recuperació d’aquests recursos ha de servir, segons ells, per finançar un desenvolupament social fins ara inexistent. Al meu entendre, aquestes politiques econòmiques nacionalistes són la causa central de l’enfrontament, no només amb els EEUU sinó també amb alguns països europeus, i són responsables de les imatges negatives que es projecten d’aquests països en els mitjans de comunicació. Si aquestes politiques no afectessin a grans interessos internacionals, estic segura que el judici dels mitjans de comunicació seria diferent.
“El segle XXI troba Amèrica del Sud en revolució o rebeldía, segons quina sigui la òptica de l’observador” diu A.Álvarez Villaverde, professor de la Universitat Símon Bolívar de Veneçuela, i es que per uns aquest moviment és criticat per ser populista i per altres és alabat per aquesta mateixa raó. Per analitzar tot això s’ha de tenir en compte la història d’aquests països i la seva relació de dependència amb Estats Units d’Amèrica i, més anterior encara, per la seva explotació colonial per part d’Espanya. L’Imperi Espanyol va fonamentar el seu poder amb l’explotació dels recursos americans, especialment l’or i la plata. Les conseqüències de l’explotació per part d’Espanya d’aquells territoris van ser terribles en l’àmbit demogràfic i cultural. La implantació de colons espanyols va crear una classe social minoritària que durant segles va dominar brutalment la població indígena que, durant 500 anys, va restar al marge de les estructures polítiques, econòmiques i socials. Quan la decadència de l’Imperi Espanyol va fer possible la sèrie d’independències que van donar pas a les nacions llatinoamericanes, la classe social hereva dels colonitzadors espanyols van fer-se amb el poder i es va constituir com la minoria dominant. Quan ara es parla del domini neocolonial dels Estats Unit, molts cops s’oblida que els mals històrics d’Amèrica Llatina tenen els seus orígens ja en la colonització espanyola, i que la marginació de la població indígena comença amb els espanyols i continua amb els seus descendents. No és fins l’arribada d’Evo Morales a la presidència de Bolívia que trobem un indígena al front del destí del seu país.

La immensa majoria de dirigents llatinoamericans, inclosos els més revolucionaris com Fidel Castro –fill de gallecs- o Rafael Correa –igualment descendent d’espanyols- són de procedència espanyola. La responsabilitat, doncs, d’Espanya en els problemes històrics de Sudamèrica és evident. Estats Units ha continuat el paper imperial d’Espanya sense una presència colonial directe, però amb un domini econòmic, polític i militar indubtable. Al llarg del segle XX els EUA han avançat en aquest domini protagonitzant una gran quantitat d’intervencions militars per sotmetre els països fins a convertir el territori en el “patio trasero dels EUA”.
La situació de Guerra Freda entre aquests i la URSS va contribuir a condicionar en gran mesura la història d’Amèrica Llatina. El continent es va convertir en un més dels camps de batalla d’aquesta guerra. Un territori que els EEUU consideraven sota la seva directa influència, tant des del punt de vista econòmic, polític com social. Una influència sempre basada amb la seva aliança amb les oligarquies dominants d’aquests països. Tot el segle XX (podríem dir des de 1898 pel que fa a Cuba) ha estat una continuada política d’intervencions, en gran part militars, per assegurar les seves relacions de dependència. Aquestes intervencions han ocasionat terribles situacions de repressió amb centenars de milers de morts, s’han vulnerat de manera terrible els drets humans i s’han dut a terme accions en contra del dret internacional.
Un exemple significatiu d’aquesta política de control del continent, el tenim quan Xile va elegir democràticament un president socialista, Salvador Allende. Els EEUU havien intentat, mitjançant la CIA, diverses maniobres, fins i tot terroristes, per evitar la seva elecció, que es va produir finalment l’any 1970. Allende, com fan ara alguns presidents sud-americans, va emprendre reformes agràries i va nacionalitzar bancs i indústries, moltes d’elles nordamericanes. La CIA va organitzar el cop d’Estat i va col•locar al poder al general Pinochet, que es va convertir en “un dels dictadors més repressors i assassins de la història moderna de Sudamèrica”, com diu Peter Scowen a “El libro negro de América”. “En el plaç de 4 anys, 3.000 persones van morir a mans de les forces repressores de Pinochet, mentre la CIA posava els assassins a la seva nòmina, com en el cas de Manuel Contreras Sepúlveda, cap de la unitat de policia secreta més temuda del règim”. Òbviament als Estats Units no els interessava que Allende pugés al poder ja que l’extensió de la política allendista per Amèrica Llatina, sobretot pel que tenia de revolució democràtica, podia posar en perill el control del “patio trasero”.
Per tal d’assegurar el seu domini, els nord-americans no només van intervenir canviant governs, com en el cas d’Allende, i consolidant dictadures arreu, sinó que van aplicar per tot el continent polítiques econòmiques conegudes com “teràpies de xoc” que, com molt bé explica Naomi Klein, eren de caires molt diversos. Algunes d’aquestes aplicacions van ser privatitzacions a gran escala, reducció de la despesa social de l’estat en nom de la llibertat del mercat, liquidació d’aranzels a productes nordamericans, contractes profitosos per a multinacionals, etc. Tota aquesta política de neoliberalisme econòmic utilitzava com instrument el Fons Monetari Internacional, que va acabar convertint-se en un organisme odiat a tot Sudamèrica. I tot això va anar acompanyat, com he dit, d’una gran repressió dels moviments opositors, amb tortures i morts sobre una gran part de la població per part de cossos policials i mercenaris entrenats als EEUU.
Un exemple d’aquesta repressió, entre molts d’altres que he trobat alhora de cercar informació sobre el tema, és el que va passar a Guatemala el juliol de 1982, on els militars van matar 253 dels 280 habitants d’un poble camperol. Un dels testimonis recorda el mètode que van utilitzar: “van posar a tota la gent en una casa. Jo vaig fugir a prop, a la muntanya. Vaig veure fum. Feia molta pudor a cremat. Els nens cridaven. Els estaven cremant. Quan es va fer de dia, vaig anar a la casa. Hi havia moltes persones cremant en el foc. Vaig pensar que una de les dones portava la mateixa roba que la meva mare però estava sota de molts cossos i no podia donar-li la volta per comprovar-ho”. Tota la seva família va morir a aquella casa, segons va explicar El País el passat 7 de febrer.
No es poden entendre els canvis històrics que s’estan produint a Sudamèrica, i en concret l’ascens dels governs anomenats populistes, sense tenir present aquests aspectes de la seva recent història. El moviment de canvi ve, doncs, de lluny, i finalment ha cristal•litzat en una transformació del panorama que ha sorprès a tothom. Per primera vegada els EEUU semblen no controlar el seu “patio trasero” i per tot el continent proliferen governs d’esquerres recolzats per àmplies majories democràtiques que, encara que sigui amb models diferents, intenten canviar les estructures econòmiques i socials dels seus països a la vegada que intenten trencar la relació de dependència dels EEUU. Encara que anomenats populistes,i acusats molts cops injustament de totalitaris, encapçalen de moment uns canvis que tenen esperançats a importants sectors de la població dels seus països, de la mateixa manera que tenen igualment en contra grups no menys importants de ciutadans. Està per veure, però, com evolucionarà finalment la situació i si aquests canvis seran irreversibles o els EEUU els podran reconduir.

El cas de Veneçuela i Bolívia

Tot aquest moviment de canvi polític, denominat per molts populista, té, com ja he indicat, un punt d’inflexió bàsic en el gir polític que es va produir a Veneçuela el 1998, quan Hugo Chávez va ser elegit, amb una majoria aclaparadora, president del país. A partir d’aleshores Veneçuela, un dels països amb més producció de petroli del món, va convertir-se en capdavanter del moviment conta el neoliberalisme, establint una aliança amb Cuba i recolzant els canvis a la resta dels països de Sudamèrica.
Hugo Chávez era un tinent coronel de paracaigudistes que, el 1992, amb altres quatre comandants més, va intentar un cop d’Estat contra el president Carles Andrés Pérez acusant-lo de corrupció. La sublevació va fracassar i Chávez i els seus companys varen ser empresonats. Va ser posat en llibertat el 1994 i obligat a deixar l’exèrcit. Va anunciar aleshores la seva intenció d’optar a la presidència del país per via democràtica i va fundar un moviment polític amb el qual va concorre a les eleccions de desembre de 1998 enfrontant-se als dos partits tradicionals (Acció Democràtica i Copei) que venien monopolitzant la vida política de Veneçuela, alternant-se en el poder, des del 1958. Chávez va fer campanya electoral amb la promesa de crear una nova constitució que canviés radicalment el país. Va guanyar les eleccions amb un sorprenent 56’2% dels vots i immediatament va convocar un referèndum per decidir si s’estava d’acord en convocar eleccions per una Assemblea Nacional Constituent que redactés una nova constitució. El referèndum, celebrat el 2 d’abril de 1999, donà com a resultat un aclaparador 88% dels vots a favor de la proposta de Chávez. Un cop celebrades les noves eleccions, el resultat tornava a ser una gran victòria pel nou president, doncs dels 131 de diputats constituents, 124 eren chavistes. Es va redactar la nova constitució que canviava moltes aspectes del país, fins i tot el nom, que a partir d’aleshores passaria a dir-se República Bolivariana de Veneçuela.
L’any 2000, amb la nova constitució ja aprovada, Chávez torna a convocar eleccions presidencials, i torna a guanyar-les amb el 59% dels vots, un 22% més que el seu contrincant, Arias Cárdenas. Consolida així el seu poder construït mitjançant una sèrie de victòries electorals ininterrompudes i democràticament inqüestionables.
Amb el total control del poder polític Chávez es disposa a controlar el poder econòmic, que a Veneçuela vol dir petroli. I amb aquest objectiu, el 2002, destitueix a la direcció de PDVSA (Petroleos de Venezuela S.A.) fins aleshores controlada per directius partidaris dels antics partits i la substitueix per partidaris seus, a fi de canalitzar els recursos econòmics de l’exportació del petroli cap el finançament de les seves polítiques socials. Això provocarà una forta oposició de importants sectors de la Patronal que prepararan manifestacions que desembocaran en el fracassat cop d’Estat, l’abril de 2002, que EEUU recolzarà. A partir d’aquest moment el país s’anirà polaritzant en dues parts enfrontades. Polarització que s’incrementarà amb la radicalització, cada cop més gran, de la política de Chávez, des de la proclamació oficial de Veneçuela com encarnació del “Socialisme del segle XXI” fins el seu intent de tornar a canviar la constitució, passant pel seu enfrontament constant amb EEUU i la seva aliança, cada cop més estreta, amb Cuba.
L’oposició exigeix, mitjançant la recollida de milions de signatures, la convocatòria d’un referèndum que decideixi si Chávez continua o no a la presidència. El referèndum es celebra l’agost de 2004, sota observadors internacionals i amb el control de l’OEA (Organització d’Estats Americans), i Chávez torna a sortir guanyador amb el 58% dels vots al seu favor. Victòria que tornaria a revalidar en les eleccions presidencials de desembre de 2006, amb el 62’84% dels vots.
Des de 1998 fins el 2006, Chávez s’ha enfrontat contínuament al vot democràtic dels ciutadans i sempre n’ha resultat vencedor, qual cosa fa difícil entendre com pot ser presentat com a dictador, o populista en el sentit de no democràtic del terme, a no ser que el que molesta en realitat d’ell siguin les seves polítiques, tant l’econòmica com la internacional.
Aquest extraordinari recolzament popular sembla ser, però, que ha perdut força en els darrers temps. Una inflació econòmica molt alta, amb els preus d’alguns productes essencials disparats, uns inquietants índexs de inseguretat ciutadana, i la por de certs sectors de classes mitges a una radicalització del projecte Chávez, ha portat a gent que en principi l’havia recolzat a retirar-li aquest recolzament. Cosa que va quedar palesa en el darrer referèndum celebrat per reformar la constitució, el desembre de 2007. Chávez intentava, entre altres moltes qüestions, introduir la reelecció presidencial -com existeix a quasi tots els països europeus- o definir el país com a socialista, però el resultat, per primera vegada, no li va ser favorable. Va perdre el referèndum per un resultat ajustat: 50’7% va votar en contra i un 49’2% a favor. La dada significativa és que quasi 3 milions de ciutadans, que en les anteriors eleccions presidencials havien votat per Chávez, en aquest referèndum es van abstenir.
A més de l’abstenció, també van perjudicar Chávez les constants campanyes mediàtiques poc imparcials de tots els mitjans de comunicació privats, que des de periòdics, cadenes de televisió i ràdios, han fet propaganda total contra Chávez, qual cosa desmenteix la manca de llibertat d’expressió al país, i posa en qüestió la definició de Chávez com un populista antidemocràtic. Chávez va acceptar el resultat de la voluntat popular i va retirar el projecte de reforma constitucional, sense renunciar però a les idees centrals de la mateixa que, segons ell, poden ser plantejades de nou més endavant.
La darrera prova democràtica del govern de Chávez va produir-se un any més tard, el novembre de 2008. El 23 d’aquell mes es van realitzar eleccions regionals amb la particularitat de que, per primera vegada no sols s’enfrontaven els partidaris de Chávez i els opositors, sinó es varen presentar candidatures dissidents del chavisme que, sense estar amb l’oposició, tampoc estaven d’acord amb els candidats oficialistes, i si bé no van obtenir cap triomf van contribuir a disminuir els vots dels candidats del govern. Els resultats varen ser, globalment una nova victòria de Chávez (de 22 dels governs regionals en va guanyar a 17) però l’oposició va guanyar en les 5 amb més concentració de població. En xifres absolutes, però, Chávez va mantenir una majoria de població al seu favor, amb 5.422.064 electors enfront els 4.137.756 que van votar als partits de l’oposició.
Aquests darrers resultats, del referèndum i de les eleccions regionals, indiquen que, encara que Chávez manté un alt nivell de recolzament electoral, aquest comença a minvar i l’oposició va guanyant terreny. Sembla ser que Chávez intentarà tornar a plantejar el tema de la possibilitat de la seva reelecció (acaba el seu mandat el 2013), el que plantejarà noves divisions. Aquestes divisions es poden agreujar si el preu del petroli continua baixant i les condicions de vida de la població no milloren substancialment, més enllà de les millores en qüestions com sanitat –gràcies als metges cubans-, els aliments bàsics subvencionats o els programes socials. Falta molt de temps encara per acabar el mandat de Chávez, però de no poder-se presentar serà necessari un nou dirigent. Si tot el procés de canvi descansa en la seva figura, la qualificació de dirigent populista seria, al meu entendre, correcta. Si bé es cert que la figura de Chávez ha estat clau en tot el procés, és veritat també que només amb Chávez el procés no podrà consolidar-se. Veneçuela es troba, al meu entendre, en un moment clau. I Chávez també.

Però encara que Chávez i Veneçuela siguin els símbols més destacats dels canvis a Sudamèrica, jo voldria abordar també el cas de Bolívia, pel que té de paradigmàtic respecte l’incorporació dels pobles indígenes al poder polític i per tenir també un govern dels que es qualifiquen de populistes. Bolívia, un dels països més pobres de Sudamèrica, es troba actualment immers en una revolució democràtica, cultural i econòmica que s’ha fet visible internacionalment amb la pujada a la presidència d’Evo Morales amb el partit Movimiento al Socialismo (MAS).
Aquest canvi va començar amb la revolta indígena i popular l’any 2000 per la guerra de l’aigua, i va continuar amb la “guerra del gas”, el recurs més important de Bolívia que és la segona reserva més gran de Sudamèrica. La confrontació, amb moments de forta violència, va acabar amb el derrocament dels dos últims presidents i va portar Morales a la presidència, el 2006, desprès de derrotar aclaparadorament (65% dels vots contra el 35%) a l’altre candidat, Sánchez de Losada. En les eleccions, Morales va fer campanya amb la proposta de nacionalitzar els hidrocarburs del país. S’iniciava en aquell moment un nou període en la història de Bolívia, sobretot pel paper neutral i respectuós de l’exèrcit, cosa extraordinària en un país que té el record de cops d’Estat militars de tot el continent.
Un cop al poder, Morales ha intentat redactar una nova constitució en la qual es garanteixi l’explotació nacional dels recursos naturals pel país, es reforci el poder central, s’atorgui total igualtat de drets als indígenes, es produeixi una redistribució de la terra, etc. Els moviments indígenes, camperols i populars, que són la base política de Morales, han recolzat massivament la nova constitució però no ho ha fet així la poderosa oligarquia de les regions orientals, més riques i amb menys població indígena, encapçalades per la prefectura del Departament de Santa Cruz, que temen perdre privilegis ancestrals. Aquestes regions, agrupades en la denominació de la “Media Luna”, estan dominades des de sempre per grans latifundistes que veuen en la nova política de Morales, que ells qualifiquen de comunista, un perill que cal aturar. Davant les idees de la nova constitució, que consideren intervencionistes, ells enfronten les seves idees ultraliberals, i exigeixen una total autonomia que els permeti continuar gaudint dels recursos naturals de les seves regions, sense tenir que rendir comptes a l’Estat. Aquesta oposició l’han exercida de manera democràtica, participant en les eleccions i referèndums, però també de manera violenta, inspirant fins i tot enfrontaments armats contra el govern central.
El govern d’Evo Morales s’ha vist, dins i fora de Bolívia, aplaudit per alguns i criticat per d’altres per la seva acció política, especialment en relació al seu objectiu més important: la nova constitució, que es votarà en referèndum el 25 de gener. En aquest text, polèmic i que ha polaritzat el país en dues visions diferents, es recullen les polítiques nacionalistes i socialistes que caracteritzen el MAS i el gir que està donant el país malgrat l’oposició de la “Media Luna”. Aquesta confrontació entre l’altiplà (partidari de Morales) i l’Amazònia (dominada pels seus opositors) ha portat a algun que altre conflicte armat, com va ser el cas del poble del Porvenir, a la regió opositora de Pando, on van ser assassinats una vintena de camperols per part dels governs autonòmics opositors a la reforma de Morales.
Bolívia és un dels països amb més desigualtat i amb menor desenvolupament de Llatinoamèrica. El país té uns 10 milions d’habitants, 3 dels quals treballen a l’estranger, sobretot a Espanya i a Argentina, ja que l’emigració és l’única sortida per sobreviure per a molts d’ells. L’analfabetisme afecta a un 13% de la població i hi ha un milió de nens que no van a l’escola. El govern de Morales va iniciar fa dos anys una campanya per ensenyar a llegir i a escriure i que pretenia acabar amb l’analfabetisme a finals del 2008. Malgrat l’optimisme, el compliment de la campanya serà inviable, doncs l’analfabetisme es redueix més lentament del previst. Malgrat això, la campanya demostra la bona voluntat del govern davant aquest greu problema. Els bolivians, però, tenen un tema pendent molt més important: la inseguretat alimentària, que afecta a bona part de la població i que s’ha agreujat aquest últim any amb la pujada dels aliments bàsics, que han augmentat un 25%. Els més pobres tenen problemes per menjar un cop al dia. El canvi, doncs, és qüestió de supervivència.
La principal confrontació del govern Morales ha estat, però, amb les multinacionals de l’energia. Aquestes empreses, les espanyoles incloses, operaven a Bolívia amb total impunitat i sense que la població del país rebés cap benefici de la seva explotació. La renegociació, i també la denuncia dels contractes i fins i tot la revocació de les concessions, ha estat l’arma del govern Morales en la dura negociació amb les multinacionals. Aquesta confrontació ha comportat que els mitjans de comunicació internacionals, especialment els dels països afectats, prenguessin posició contra Morales i reforcessin la seva imatge de populista i fins i tot antidemocràtic.
Aquesta confrontació pels recursos energètics va acompanyada d’una qüestió que, per mi, fa molt interessant la revolució boliviana, i és el tema indigenista. La majoria blanca dominant veu amb estupor com els indígenes s’alcen contra la seva eterna discriminació i reclamen, gràcies a la nova constitució, el dret a participar en el govern del país d’acord amb la majoria democràtica expressada a les urnes. En aquest sentit, la força de la revolució boliviana es sustenta amb la seva antiga civilització, que ha estat negada en les lleis però que continua ben viva respecte els idiomes, els costums i la cultura. Aquesta civilització “clandestina” i “negada”, com ha estat anomenada en vàries ocasions, s’ha rebel•lat contra les elits que han dominat el país des de la seva independència l’any 1825. Evo Morales diu que la majoria de la població boliviana –quéchuas, aymaràs i guaranis- no van participar en la fundació del país. “Hemos sido excluidos de la fundación y ahora los dueños absolutos de esta nueva tierra, que es la mayoría de la población boliviana, decidimos refundar el país, cambiar el modelo económico i político mediante una nueva constitución para crear esa nueva Bolívia donde no haya discriminadores ni discriminados, explotadores ni explotados”.
El líder del MAS va ser ratificat en el referèndum revocador del passat 10 d’agost com a president amb un 67% dels vots a favor. Els seus contrincants més durs, els prefectes de la “Media Luna”, van tenir, en els referèndums regionals, algunes victòries, tot i que per sota dels resultats d’Evo Morales, però el suficient per desafiar el govern amb una campanya de bloquejos i presa d’institucions publiques. Pels dirigents del MAS aquests fets han estat qualificats de cop d’Estat, i pels opositors com a manifestació legítima en contra del govern.
La situació va arribar a ser tan tensa que el temor a una guerra civil flotava a l’ambient. Els EEUU recolzaven totalment a les regions opositores i el seu ambaixador va ser expulsat del país acusat de finançar i coordinar els moviments contra Evo Morales. En resposta, els EEUU van expulsar l’ambaixador de Bolivía a Washington, i les relaciones entre els dos països van arribar a mínims històrics. Davant de la crisi, els països veïns es varen reunir a Santiago de Xile i van enviar un clar missatge als opositors a Morales, i indirectament als EEUU: no acceptarien la sublevació de les regions de la “Media Luna”, i Brasil encara va anar més lluny i va amenaçar amb intervenir en defensa d’Evo Morales si aquestes regions continuaven amb els seus intents separatistes. Aquesta intervenció dels països veïns va neutralitzar el moviment secessionista de les regions opositores i es va obrir un procés negociador que pot tranquil•litzar el país i fer-lo arribar al referèndum constitucional del mes de gener sense perill d’enfrontaments violents.
Caldrà veure si Evo Morales podrà consolidar el seu projecte de recuperació dels recursos energètics i de retorn als indígenes dels seus drets, de la mateixa manera que caldrà veure si Hugo Chávez en surt victoriós del seu combat amb els antics sectors polítics veneçolans. Del desenvolupament d’aquests dos processos de canvi radical, de l’evolució d’aquests dos governs denominats populistes, el de Veneçuela i el de Bolívia, en dependrà molt l’evolució general de tot aquest procés de canvis en que està immersa Sudamèrica. Molta gent a tot el món està pendent del seu èxit o fracàs. Caldrà estar-hi amatent.

Conclusions

El gir polític que s'està duent a terme actualment a Sudamèrica està fent canvis molt significatius en les relacions internacionals i en les economies no només sudamericanes, sinó també en les nordamericanes, les europees i en les asiàtiques, tal com he analitzat a l'apartat "canvis històrics a Sudamèrica". Crec que el populisme que ha proliferat arreu del continent és la resposta al neoliberalisme que es va imposar, d'alguna manera, a la dèada dels vuitanta i els noranta i que va fer augmentar la desigualtat i la pobresa al continent. Qualsevol canvi històric -i aquest podria ser un d'ells- s'ha de mirar des d'una òptica de causes i conseqüències, no de bons i dolents. És amb aquesta òptica que he fet l'anàlisi de la realitat que he estudiat aqui.
El que s'està intentant a Sudamèrica és històric per les condicions de vida amb que es troben millons de persones. Aquest canvi, però, porta molta oposició interior i exterior. Les oligarquies que han governat des de fa dèades el continent, junt amb les multinacionals que operen en aquests països, tenen grans interessos i, per tant, no els hi convé que això canvii. El fet que hi hagi dos visions del canvi tant oposades va fer temer, fa poques setmanes, una guerra civil a Bolívia que, amb el recolzament de Brasil a favor de Morales, s'ha aturat. Això no vol dir, però, que hagin desaparescut els opositors, sinó que es continua veient el desacord d'aquesta minoria i de les multinacionals de forma constant. Penso que una d'aquestes mostres és, precisament, el que he analitzat a la introducció del treball, que no es altra que el simple terme amb el que s'utilitza, per anomenar de forma despectiva, els governs democràtics sudamericans que estant portant aquest canvi. El terme populista, una paraula que podria resultar ambigua per la seva gran complexitat, s'ha utilitzat de forma pejorativa pels mitjans de comunicació, que han creat una visió tant d'Hugo Chávez com d'Evo Morales de dictadors, repressors i corruptes quan, ern realitat, el poble els ha escollit democràticament amb una majoria absoluta.

"El cambio es irreconciliable en la mesura en que Chávez ha posat l'agenda política sudamericana" va dir l'antropòleg Ramiro González. Encara que els resultats dels processos de canvi variin, tal com s'ha pogut veure en les últimes eleccions de Veneçuela, segurament res tornarà a ser igual a Amèrica Llatina.



Bibliografia

Webs:

www.sinpermiso.info
www.lavanguardia.com
www.elperiodico.com
www.elpais.es

Reportatges:

Resistencia a los shocks en América Latina, Naomi Klein (reportatge de la revista El Topo)
América Latina: economía, estado i sociedad en el siglo XXI, Servando A.Álvarez Villaverde

Llibres:

Recolonización o independencia, Stella Calloni i Victor Ego Ducrot
El Estado agresor, William Blum
El libro negro de América, Peter Scowen
América Latina: democracia, neoliberalismo, populismo, Dossier 4 de La Vanguardia
La venas de América Latina: cinco siglos de pillaje de un continente, Eduardo Galeano
La gestación de Hugo Chávez, Manuel Caballero
Hugo Chávez y la revolución bolivariana, Richard Gott

Documental:

“El pulso por la nueva Bolívia” (TVE2, En portada)