Muntanyes de brossa al mig del carrer, mosques, cases destruïdes, allaus de runes, aigua contaminada, calor sufocant, pudor insuportable. Aquesta és la misèria que es palpa fent una vista ràpida als carrers de Port-au-Prince i els seus voltants, però dins de cada família, de cada casa, la desgràcia és d’una magnitud molt més gran. L’Olivier i el Pierre són dos germans que estan en un orfenat al poble de Santo, prop de la capital. No saben res dels seus pares des del 12 de gener, quan Haití, el país més pobre de l’hemisferi occidental va patir el pitjor terratrèmol dels últims 200 anys. En un país de 10 milions d’habitants, es conten 220.000 morts i prop de 1.300.0000 persones que s’han quedat sense sostre només a l’àrea de Port-au-Prince. I s’estima prop d’un milió de nens orfes, com el Pierre i l’Olivier.
En aquest context, l’ajuda internacional és essencial per la reconstrucció d’un país que, ja abans del sisme, patia greus problemes de corrupció política, atur, desnutrició i una salut deplorable. Ja abans del terratrèmol, més de la meitat de la població no tenia accés a la salut o a l’aigua potable. Un atur que s’elevava a un 85% provocava, d’alguna manera, que un 30% dels nens patissin desnutrició crònica, per no parlar de les dificultats en l’educació dels infants, on, ja abans de la catàstrofe, només un 33% d’ells acabava l’escola primària.
L’augment fins a més de 7.000 soldats de la Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a Haití (MINUSTAH) a la regió de Port-au-Prince, que ja estava al país des de 2004, és bàsica per la seguretat d’una ciutat sumida en el pillatge, la violència i la por. De fet, la quantitat d’organitzacions internacionals que estan presents a la ciutat ajudant en la reconstrucció del país és impressionant: Unicef, Oxfam, Save the Children, SOS Children’s Villages i World Vision International en són una petita porció. Mai abans Haití havia tigut tanta atenció internacional com ara, i aquesta podria ser l’oportunitat d’or per un país que sempre ha viscut sota l’ombra de la pobresa.
Dels 150 orfenats que hi havia abans del terratrèmol s’ha passat a 450, segons dades de l’Unicef. Aixo sense comptar tots els que encara no estan censats. I no nomes s’han creat el triple de centres, sinó que cada un d’ells es troba amb dificultats perquè no donen l’abast.
Al poble de Santo, a les afores de la capital, l’Aldea Infantil SOS, que comptava amb 153 nens abans del terratrèmol, ha passat a tenir-ne prop de 450. Bona part d’aquests nens encara dormen en tendes. Els programes de enfortiment familiar, on s’alimenten els nens de famílies amb dificultats econòmiques a través de menjadors comunitaris, també s’ha desbordat. De prop de 1.000 nens s’ha passat a 13.200, i es preveu arribar a 40.000 abans del desembre. És en aquesta ONG on van arribar els 33 nens que una organització cristiana nord-americana volia endur-se als Estats Units sense cap tipus de documentació a finals de gener.
Els problemes referents als òrfens no es limiten a tenir un sostre i un plat per menjar cada dia. Des de l’Unicef, i mitjançant el departament de protección als menors, s’intenta evitar el tràfic de nens -abans del terratrèmol el govern estimava que es traficaven prop de 2.000 nens a l’any, la majoria dels quals anaven a parar a Estats Units i Canadà-. Es creu que el tràfic ha disminuït, ja que les fronteres estan molt més controlades que durant les primeres setmanes del terratrèmol, quan la falta de subministraments dificultava el seguiment de les entrades i les sortides de camions.
Un dels altres problemes que tracta el departament de protecció als menors de la Unicef es vetllar perqupe els orfenats estiguin en condicions de salut, alimentació i educació necessàries, però a vegades es difícil. Just en el mateix carrer 19 de Santo, al costat de l’Aldea Infantil, hi ha un orfenat controlat per membres de l’associació de cienciologia de Tampa, Florida. Un orfenat que no està censat ni te cap contacte amb Unicef on s’estan adoctrinant prop de 120 nens. Ningú sap quantes altres sectes es podrien estar aprofitant de la situació que pateix el país ara mateix.
La paradoxa és que, a pesar de tot això, el govern haitià ha retirat l’estat d’emergència del país i donacions que arriben des de l’estranger, que és bona part del que reben les organitzacions que treballen en el país, tenen dificultats per entrar a Haití. La frontera amb la República Dominicana, que és per on entra la major part de l’ajuda, està col·lapsada –hi ha camions que esperen des de fa algunes setmanes-, i al port de la capital la situació no és gaire més encoratjadora.
Malgrat tot, però, Haití està ressorgint poc a poc d’entre les cendres, o més ben dit, d’entre les pedres. Els nens comencen l’escola, la desnutrició està disminuint i sembla haver-hi més seguretat. Però encara queda molta feina per fer.
I la seva casa, destrossada completament.
Aqui, un dels campaments que s'han muntat a les afores de Port-au-Prince. El perill de l'època de plujes s'acosta: molts dels campaments estan a la vora dels rius, com aquest.
Pujats sobre un autobús, fem fotos del Palau Presidencial, completament destrossat.
L'Stephan, un periodista austríac, filmant el palau pel documental de SOS amb el que està treballant. 
Els busos d'Haití: cada un el decora a la seva manera.
Entrades
