dijous, 13 de novembre del 2008

Anuncis de Guinness

Dos anuncis de Guinness, que trobo que són boníssims i també força curiosos:


Guinness Evolution



Guinness Hands

Obladi Oblada

El joves brasilenys del grup Selton tocant la mítica cançó dels Beatles al Park Güell

dimecres, 12 de novembre del 2008

L'enfant sauvage (el pequeño salvaje)

Mogwly va existir. Va ser a França l'any 1798, quan van trobar un nen de 12 anys en un bosc francès, un nen en estat totalment salvatge. El 1969 Trouffault va fer una pel·lícula sobre les curiositats i els descobriments que es van fer amb aquest nen. El pedagog que va intentar ensenyar al nen va descobrir que el fet de tenir cultura traspassa els límits del nostre coneixament.
Aquest nen no només no parlava, sinó que no tenia la percepció del calor i el fred. Jugava despullat durant hores damunt la neu, agafava amb la mà coses de l'olla mentre l'aigua bullia,...fins que el pedagog li va ensenyar a tenir fred i calor. L'abrigava, el banyava amb aigua calenta, entre d'altres, fins que al final ho va apendre. Tampoc tenia emocions -no plorava mai- ni cap interès pel sexe. El que aprenem d'una cultura és molt més del que ens pensem.
Aquesta pel·lícula, basada en aquest fet real, està penjada al youtube per parts.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Serrallonga


Aquests són els enllaços d'aquesta pel·lícula catalana que s'ha estrenat aquesta setmana. Aquest film, que narra la història del llegendari bandoler Joan Sala de Serrallonga, compta amb uns escenaris i una direcció de fotografia excel·lents. A mi m'ha encantat. Primer per els paisatges i els escenaris que es mostren, però també per la història que explica d'aquest personatge tant famós a Catalunya encara avui: lladre? Robin Hood català? No ho sé, però a la pel·lícula el mostren com un home encantador, com un heroi. S'ha de mirar!



Capítol 1: http://www.tv3.cat/videos/802009
Capítol 2: http://www.tv3.cat/videos/802389

El "Hip Hop Violin"

L'increible violinista Paul Dateh toca juntament amb el dj inka one, fent una mescla del hip hop amb un violí. Simplement increible!


dilluns, 10 de novembre del 2008

Un català entre bascos, de Toni Strubell

Toni Strubell viu a Euskadi des dels primers anys 80. En aquest llibre el català explica la experiència viscuda al llarg dels anys, les diferències i les similituds del poble basc i el català, sobretot el que els caracteritza a ells; els baserris, el txacoli, les sociedades, les kuadrilak, el txirimiri, del tapeo, però també parla de política de la llengua (hizkuntza) i els seus parlants, de la renovada tradició bertsolari (art d'inventar versos sobre la marxa), de mitjans de comunicació, de cinema, del terrorisme d'ETA, del nou rock radical basc (rock erradikala),..en fi, de com està canviant la societat actual a Euskadi, de com són realment els bascos vistos des d'un punt de vista català i de com es plantejen solucionar els problemes amb els que s'enfronten.

Aquí mostro un petit fragment del llibre que he trobat interessant (i que tant de bò no sigui cert):


"Sir Peter Russell (titular de la Càtedra Alfonso XIII de la Universitat d'Oxford), solia descriure el País Basc com la cirera mariscino amb que els pastissers coronen els gelats de tres colors que se serveixen als restaurants i les gelateries. Els tres colors serien -explicava a classe- la xocolata galaicoportuguesa, la cada cop més amplia vainilla central del castellà, i la maduixa de l'est, el nostre català. Deia que un cop fosos els colors -si es que es fonien- el que quedaria en el plat seria la cirereta del damunt, que no era de matèria gelada. Era un símil suggerent per explicar la tossuderia del fet nacional basc."


La pelota vasca, la piel contra la piedra (Julio Medem)

Nire aitaren etxea defendituko dut -Defensaré la casa del meu pare-(poeta bilbaí Gabriel Aresti)

Memòries d'una vaca, L'home sol, El fill del violinista, Obabakoak - Bernardo Atxaga

Joseba Sarrionaindia (descrit com el millor poeta basc del període transecular)


Cine basc
Julio Medem - La pelota vasca, la piel contra la piedra
Montxo Armendariz : Tasio, Secretos del corazón, Silencio Roto, 27 horas, Historias del Kronen
Imanol Uribe: La fuga de Segovia, La muerte de Mikel, Días contados
Juanma Bajo Ulloa - Alas de mariposa, La madre muerta, Airbag
Álex de la Iglesia - El dia de la bestia
Zergatik panpox
Hamaseigarrenean aidanez
Offeko maitasuna
Ehun Metro
Ke arteko egunak (lluita armada)


Música basca

Niko Etxart
Errobi
La Polla Records
Eskorbuto
Barricada
Ruper Ordonika
Oskorri
Benito Lertxundi
Imanol
Gorka Knörr
Javier Muguruza
Anari
J.sansebastian
Itoiz - Lau teilatu, musikaz blai (mullats de música)
Akelarre
Zarama
Cicatriz
Hertzainak
Kortatu
Negu Gorriak (que vol dir "en la part més crua de l'hivern")
la Korrika
Kilometroak
Berri Txarrak
Jousilouli
Skalariak
Betagarri
Skunk


Vocabulari

La casa- etxea
Bizarre - extrany
Mahaia - taula
Souk - mercat
Gutuna - carta
Kontuz ibili - ves amb compte
Aita - pare
Mendira goaz - anem a la muntanya
Kaixo, aió, jatorra, agur - salutació
Aió, ondo pasa!- Adéu, passi-ho bé!
Goazen kalera - au, anem al carrer (tant comú a Euskadi)
txikiteros - membres d'una colla (kuadrila) masculina
xelebreak - persones excèntriques i populars (cèlebres)
Otxoak - llops
Euskaldun berri - persona que ha après el basc de gran
Euskalduns- bascoparlants
Kale Nagusia - carrer major
Bost Otxola - Tant me fot (m'importa cinc literalment)
Josemaris - magrebins que es dediquen a la venta ambulant
zurito - got petit de cervesa (blanquet literalment)
poteo- ronda dels bars
sidreries - sagardotegiak
txotx - manera de servir la sidra a raig desde la tina
aitz- pedra
euskaltegis - centres per apendre basc
gero arte - fins després

Mans (Montserrat Abelló)

Envejo els ocells
perquè tenen ales
però no tenen mans.

Envejo els arbres
perquè tenen branques
però no tenen mans
ni ungles.
No teixexen xarxes,
ni fan cistells,
escombres, garlandes;
no poden trenar cabells,
sopesar pedres
ni bastir cases.

He envejat els ocells,
però les mans
són fortes,estimen
donen i accepten.

Vull mans
i no vull ales


MONTSERRAT ABELLÓ

Ya sé que mañana será otro día (Rofer Wolfe)

Y entonces uno se pregunta:
¿Qué es la vida?
¿Hay algo? ¿Es esto?
¿Empalmar un condenado
cigarrillo con el otro
mientras te dices
que quizá estés ya incubando
un cáncer en algún recóndito
intersticio del pulmón derecho?
¿El páncreas?
¿El hígado?
¿Los riñones?
¿La vejiga?
¿Y que hay de la cabeza?
¿Hay algo? ¿Es esto?
¿Sorber tazas de té
en la soledad
de la cocina?
¿Mirar por la ventana
y contemplar la luna?
¿Fingir que eres Baudelaire?
¿Las chimeneas? ¿Los tejados?
¿La masa hirviente
de cuerpos en la playa?
¿O esas nubes
que mañana amenazan
con borrasca?
¿Hacer llamadas de teléfono,
pagar facturas, masturbarte,
aspirar el perfume de esa chica
con la que te has cruzado por la calle,
tomar esta pastilla?
¿Acordarte de tu madre
en tardes de domingo
y lluvia?
¿A qué estamos jugando?
¿Qué es este absurdo juego?
¿Una espera llena
de míseras miserias
y mezquinas alegrias?
¿Una espera? ¿el limbo?
¿Es esto?
¿Era esto?
¿Era esto lo que nos decían?
¿Un cine vacío
donde ni siquiera nadie
ha tenido la decencia de programar una película?

dijous, 6 de novembre del 2008

L'antropòleg innocent, de Nigel Barley

Nigel Barley va escriure aquest llibre després de conviure durant dos anys amb els Dowayos, al Camerún. La seva intenció era fer un treball de camp antropològic però li va sortir un llibre on explica les diferències culturals entre ell i els seus nous veïns amb molt d'humor. Amb aquest llibre te'n adones que la cultura abarca moltes més coses de la vida quotidiana del que ens pensem. Una de les anècdotes que més bé recordo de les que explica Barley és quan va a la ciutat a comprar unes postals; una d'un lleó i l'altre d'un leopard. Quan arriba al poblat, els hi ensenya les fotos (el que vol ell és saber com es diuen amb la llengua dowaya), però quan els doways les agafen només saben veure un tros de paper. La capgiren, li tornen a donar la volta, però allà no hi veuen res. Sembla increible que no hi puguin veure res, que no sàpiguen que el que hi ha allà plasmat és una representació de la realitat. Situacions com aquestes succeeixen durant tota la seva estada, i es que aquesta llibre és un pou de sorpreses.

La Ciudad de la Alegría, de Dominique Lapierre

Ambientada a Calcuta, aquesta novela narra la història d'una familia que emigra del camp a la ciutat, com fan milers de persones a l'any a la Índia, per acabar vivint en un dels barris de xavoles més pobres de la ciutat, on l'escriptor va viure durant 2 anys. Potser és per això que el llibre resulta tant proper, tant interessant, ja que Lapierre sap transmetre d'una forma excepcional la vida d'aquestes persones, les seves penúries, les seves alegries i les seves esperançes.