Entrevista a Román Hereter, periodista especialitzat en viatges

Ha visitat tots els paisos del món. Viatja una mitjana de 150 dies a l’any i porta el programa de la ràdio Cope “Viajar és un placer” des de fa gairebé 25 anys. Col·labora amb premsa i mitjans audiovisuals sovint, i a més a més, té una empresa d’assesorament i promoció d’imatge turística. Ha estudiat periodisme, publicitat i turisme.


Com pots portar tantes coses alhora?
Bé, puc dir que “Viajar és un placer” és una mica la columna vertebral de la meva activitat professional. Jo treballo per donar a conèixer el món a través de diferents mitjans de comunicació.
I els altres mitjans?
Ara estic fent televisió des de fa uns quatre anys amb el programa Rodamón, que s’emet a la XTL (xarxa de televisions locals de Catalunya) i que són documentals
de 7-8 minuts, un format diferent al que estem acostumats a veure. També he participat a diaris i revistes fent articles i reportatges a Rutas del Mundo, Viajar, La Vanguardia, etc.

“La televisió és com el cinema, més mediàtic,

i la ràdio com el teatre, més familiar”

Fas ràdio, televisió i premsa escrita.
Jo penso que la televisió és com el cinema i la ràdio com el teatre. A la ràdio et coneix poca gent, però és dia a dia, és com anar al teatre, ve la teva gent,etc. En
canvi quan fas TV és com si fas una pel·lícula. Et veu molta gent, ets molt més mediàtic.
Quines són les diferències en la forma de treballar?
Quan treballes en format audiovisual has de treure el màxim producte posible en el viatge per després tenir més material per escollir, en canvi en premsa no importa tan el moment d’estar allà com haverse documentat abans o després del viatge, ja que l’article o el reportatge s’escriu després. En la ràdio s’ha fet un gran salt, ja que tenir el telèfon móvil és com tenir una unitat móvil a tot arreu; nosaltres hem
conectat des de l’Antàrtida, el desert del Wadi Ru, etc.
Millor sol o acompanyat?
Si és ben acompanyat, millor acompanyat. De fet, com menys persones millor, menys
malentesos i més rapidesa. A la premsa, però, és treballa més en solitari o en parella, és més de “yo me lo guiso yo me lo como”. Moltes vegades no és ben acompanyat, com em va passar treballant amb TV3, on els productors, més que res,
eren “mosques cojoneras”.
Puc preguntar perquè?
Hi ha gent es pensa que quan te’n vas de viatge per feina te’n vas de vacances i no te res a veure. Quan vas a fora has d’aprofitar el màxim, estàs treballant de sol a sol. En aquest aspecte he tingut varis “roces”.
De sol a sol, si n’hi ha.
Es clar, depens enormement de la meteorología. No pots fer un reportatge on totes les imatges surti el mal temps i la pluja. Precisament quan hi ha bona llum és quan aprofitem i tots sortim a treballar.
Hi ha molta competencia en aquest tipus de periodisme?
Hi ha certa competència, sobretot en els mitjans de premsa escrita i de fotògrafs, ja
que tots volen publicar i hi ha poques revistes. Cada vegada hi ha més oferta, es baixen els preus i per tant, estem mal pagats. En ràdio i en televisió no n’hi ha tanta perquè gairebé no hi ha mercat.
En premsa hi han els aficionats
Si. Són bons fotògrafs i intenten publicar a les revistes encara que sigui regalant
reportatges. Ara hi ha molts mitjans que agafen “becaris” perquè els hi fagin la feina gratis; se’n aprofiten i s’estalvien uns calers.
És complicat pels que s'hi dediquen
Es molt difícil viure d’això, perquè a més a més no tens estabilitat. La majoria són freelance, han de lluitar perquè el mitjà compri el seu reportatge, i a més cobren molt malament.

“En els reportatges s’ha de plasmar tot allò que és autèntic.
El públic vol saber com han viscut els pobles abans de l’era
globalitzadora”

I tots fan el mateix?
Hi han excepcions com la National Geographic, on deixen als periodistes un temps
indefinit perquè fagin el reportatge i mentrestant els hi paguen una morterada. Això és l’ideal, però per desgràcia no passa a la resta de publicacions.
Busquen qualitat
Es clar, al NG no els interesen els reportatges gratuits d’aficionats, al igual que d’altres revistes. Si volen un mínim de qualitat, busquen professionals.
Com fas la selecció del que veus quan viatjes?
S'ha de plasmar tot el que és autèntic. Vull dir que el que es vol veure és com han viscut determinats indrets tota la vida i no com molts están ara a causa de la globalització. Si fas un reportatge de Mali, no posarás la fotografia on surt el nen amb la samarreta de Ronaldinho.

“S’ha de viatjar més en el temps que en l’espai”

Però és la realitat actual..
Si, però jo crec que té més valor viatjar en el temps que en l'espai –en 48 hores et pots plantar a l’altra banda del món-. L’important és el característicdel lloc. Jo penso que és molt més agraït per part del públic.
Tots els mitjans mostren només el que és bonic
La televisió australiana i anglesa és molt diferent. El presentador surt constantment en el documental i és més fàcil de realitzar en aquest aspecte, ja
que no necessiten una quantitat de plans tant gran com nosaltres. Però penso que l’important és el temple budista o el paisatge en comptes del presentador.
Estic d'acord
Si t’en vas al desert del Sàhara no voldrás plasmar el munt de brossa que pots tenir al costat o el pal elèctric d’aquell poble del costat, sinó que fotografiaras les dunes, els berbers i els oasis. Voldràs fotografiar allò que no veus normalment.
Jo presento un món una mica més idíl·lic, que és el que vull transmetre. En els documentals s’han d’ensenyar els moments bons, no la merda que hi ha abans i després del viatge, que n’hi ha molta.
Diuen que aquí els mitjans es dediquen poc als viatges
Jo penso que tenen l’espai que els hi pertoca, i cada vegada més. Quan fa 25 anys vaig proposar de fer un programa de ràdio em van dir que estava boig, que aquí només viatjava una minoria. .Amb aquest temps s’ha demostrat que ara viatja molta més gent. Cada vegada la gent està més interessada en veure altres parts del món i els mitjans s'hi dedicaran cada vegada més.