La memòria juga males passades

La revista National Geographic ha publicat en el seu número d'octubre un reportatge titulat "La Memoria. Por qué recordamos, por qué olvidamos". En ell s'expliquen dos casos realment curiosos; un és un home de 85 anys que apenes pot recordar què ha fet 3 minuts enrere (com a la película 50 primeras citas, protagonitzada per Drew Barrymore) i l'altre una noia que recorda pràcticament tots els dies de la seva vida des de que tenia 11 anys. Són extrems i, com molt bé argumenta el reportatge, tots dos són fatals. Un, per recordar poc o gairebé res dels seus últims 25 anys, i l'altre per recordar absolutament tots els detalls insignificants de la seva vida. Tal com diu ella "me gustaria ser una persona corriente aunque sólo fuera durante 5 minutos y no tener todo esto en la cabeza. La mayoría de gente dice que lo mío és un don , pero para mi es una carga".
En uns estudis que se li van fer a EP per tal de conèixer amb més profunditat la malaltia que li causava aquesta pèrdua de memòria se li preguntava quants anys tenia. Ell va respondre, amb total naturalitat "No sé, 59 o 60. Ahí me ha pillado. Mi memoria no es perfecta". La cosa es que s'havia equivocat en més d'un cuart de segle en la seva resposta.
Un paràgraf que resulta realment interessant del reportatge de Joshua Ferrer, que fa tenir una mínima idea als lectors de com pot ser el dia a dia d'aquesta persona, és el que mostro a continuació:
"En un dia normal, EP se despertaba, tomaba el desayuno y volvía a meterse en la cama para escuchar la radio. Una vez en la cama, no siempre tenia claro si ya había tomado el desayuno o si acababa de despertarse, de modo que a veces desayunaba de nuevo y volvía a meterse en la cama, para escuchar un poco más la radio. Algunas mañanas desayunaba tres veces. (...) Leía el periódico, que para él debía de ser como salir de una máquina del tiempo. ¿Bush? ¿Iraq?¿Ordenadores? Cuando llegaba al final de un titular, por lo general había olvidado cómo empezaba."