El periodisme dóna la possibilitat a la gent de saber què passa i poder tenir, d’aquesta manera, l’opció d’opinar, però actualment els mitjans de comunicació es dediquen a produir una mena d’espectacle ociós que l'únic que fa és anestesiar les persones davant els problemes reals del món.
Als diaris d’avui en dia només els interessa les petites noticies sense context. No expliquen les causes i les consequències dels fets. A les portades dels diaris podem veure el número de morts que ha causat un tsunami, però no expliquen on estan les persones que han sobreviscut ni què els hi ha passat després de la catàstrofe. Els mitjans s’han convertit en pur entreteniment. Ja no informen, només intenten divertir i fer passar l’estona al seu públic. Tan sols volen crear adeptes al mitjà per augmentar el negoci.
Els mitjans, per tal d’incrementar el benefici de l’empresa, van més a l’impacte i a les emocions per tal de vendre més diaris o augmentar el numero de persones que veuen aquella determinada cadena de televisió. Segons Bru Rovira, redactor de La Vanguardia i reporter internacional, “L’espectacle és una onada que borra totes les formes de la sorra”. El seu efecte anestesiant fa que al públic ja no li afecti veure un telenoticies on expliquen catàstrofes o guerres que resultarien xocants si fossin explicades amb tot el seu context.
Aquesta falta de context es la que porta al públic a convertir-se en una massa de zombies, una massa que no els importa els problemas i les mogudes que s’estan donant lloc a l’actualitat. Quantes persones saben la colonització que carreguen des de fa més de 30 anys els saharauis? En canvi, quantes persones podrien dir els noms de les persones que ballen a Fama? Si féssim una estadística, les conclusions que en treuriem serien bastant depriments.
L’impacte entra i surt rapid dels nostres ulls i les nostres ments. És fugaç. Ens enganxem al telenotícies quan veiem imatges horroroses d’un tornado que ha arrasat Centreamèrica, però ens n’oblidem al cap d’uns minuts, quan la presentadora passa a parlar del tràfic del cap de setmana. El bombardeig de noticies es constant, i no et deixa temps per reflexionar i pensar sobre els fets.
Jonathan Adler, periodista del Newsweek, escriu això sobre els noticiaris:
“Todo pierde importancia. No hay una sola información que sea realmente importante. Todas son pasajeras, efímeras, al día siguente caen en el olvido, empujadas por otras, nuevas, que matan a las anteriores. Al cabo de un tiempo, de resultas de tales prácticas, también se vuelve relativa la historia, cuyo camino ya no aparece marcado por piedras miliares. Cuando la noticia se convierte en entretenimiento, la historia se encoge.”
Així doncs, aquest nou periodisme no només afecta aquí i ara, sinó que en un futur, la història també patirà les conseqüències d’aquesta manera d’explicar els fets. El que s'escriu ara als diaris és el que perdurarà. La història es composarà a partir del que s'escriu avui, i per tant, aquesta manera d'escriure periodisme com a pur entreteniment tindrà les seves conseqüències, com molt bé explica Jonathan Adler.
El reporter que he citat anteriorment, Bru Rovira, titlla als periodistes de “perfectes idiotes que no saben procesar el que veuen”. Segons ell, “s’ha de tornar al periodisme de carrer. L’essència i el principi més bàsic del periodisme és que s’ha de viure la pròpia experiència. No tan sols s’ha d’anar als llocs, sinó que s’ha de compartir i experimentar la seva propia vida”, sobretot en el cas del reporterisme.
El periodisme ha fet un retrocés en aquest aspecte. L’augment d’informació i les noves tecnologies no han ajudat en aquest aspecte, sinó més aviat al contrari. Un exemple molt clar es citat al llibre Lapidarium 4 de Kapuscinsky. Diu així:
“Una aldea en el Kosovo invadido por la guerra. De un helicóptero baja un equipo de la NBC. Y lo hace como si de un desembarco de paracaidistas se tratara: a toda prisa, sin miramientos. Los hombres descargan sus trípodes y cámaras.
Durante todo el tiempo en que se prolonga la operación, no paran de ahuyentar a unos niños que, curiosis, se apiñan a su alrededor. De la multitud de pobres y asustadas gentes que se ha congregado a un lado, sacan a codazos a una mujer. Ésta llora y con gestos nerviosos acuna al niño que lleva en brazos; ellos filman toda la escena. A continuación sacan a otra mujer y, luego, a un campesino desdentado (tiene que ser desdentado: no filmarán a naide que tenga dientes).
Una vez terminado el rodaje, recogen los bártulos sin perder un instante, consultando el reloj cada dos por tres y mirando al cielo a ver si por fin se acerca el helicóptero. Ni una sola palabra a esa buena gente que los ha rodeado.”
Als diaris d’avui en dia només els interessa les petites noticies sense context. No expliquen les causes i les consequències dels fets. A les portades dels diaris podem veure el número de morts que ha causat un tsunami, però no expliquen on estan les persones que han sobreviscut ni què els hi ha passat després de la catàstrofe. Els mitjans s’han convertit en pur entreteniment. Ja no informen, només intenten divertir i fer passar l’estona al seu públic. Tan sols volen crear adeptes al mitjà per augmentar el negoci.
Els mitjans, per tal d’incrementar el benefici de l’empresa, van més a l’impacte i a les emocions per tal de vendre més diaris o augmentar el numero de persones que veuen aquella determinada cadena de televisió. Segons Bru Rovira, redactor de La Vanguardia i reporter internacional, “L’espectacle és una onada que borra totes les formes de la sorra”. El seu efecte anestesiant fa que al públic ja no li afecti veure un telenoticies on expliquen catàstrofes o guerres que resultarien xocants si fossin explicades amb tot el seu context.
Aquesta falta de context es la que porta al públic a convertir-se en una massa de zombies, una massa que no els importa els problemas i les mogudes que s’estan donant lloc a l’actualitat. Quantes persones saben la colonització que carreguen des de fa més de 30 anys els saharauis? En canvi, quantes persones podrien dir els noms de les persones que ballen a Fama? Si féssim una estadística, les conclusions que en treuriem serien bastant depriments.
L’impacte entra i surt rapid dels nostres ulls i les nostres ments. És fugaç. Ens enganxem al telenotícies quan veiem imatges horroroses d’un tornado que ha arrasat Centreamèrica, però ens n’oblidem al cap d’uns minuts, quan la presentadora passa a parlar del tràfic del cap de setmana. El bombardeig de noticies es constant, i no et deixa temps per reflexionar i pensar sobre els fets.
Jonathan Adler, periodista del Newsweek, escriu això sobre els noticiaris:
“Todo pierde importancia. No hay una sola información que sea realmente importante. Todas son pasajeras, efímeras, al día siguente caen en el olvido, empujadas por otras, nuevas, que matan a las anteriores. Al cabo de un tiempo, de resultas de tales prácticas, también se vuelve relativa la historia, cuyo camino ya no aparece marcado por piedras miliares. Cuando la noticia se convierte en entretenimiento, la historia se encoge.”
Així doncs, aquest nou periodisme no només afecta aquí i ara, sinó que en un futur, la història també patirà les conseqüències d’aquesta manera d’explicar els fets. El que s'escriu ara als diaris és el que perdurarà. La història es composarà a partir del que s'escriu avui, i per tant, aquesta manera d'escriure periodisme com a pur entreteniment tindrà les seves conseqüències, com molt bé explica Jonathan Adler.
El reporter que he citat anteriorment, Bru Rovira, titlla als periodistes de “perfectes idiotes que no saben procesar el que veuen”. Segons ell, “s’ha de tornar al periodisme de carrer. L’essència i el principi més bàsic del periodisme és que s’ha de viure la pròpia experiència. No tan sols s’ha d’anar als llocs, sinó que s’ha de compartir i experimentar la seva propia vida”, sobretot en el cas del reporterisme.
El periodisme ha fet un retrocés en aquest aspecte. L’augment d’informació i les noves tecnologies no han ajudat en aquest aspecte, sinó més aviat al contrari. Un exemple molt clar es citat al llibre Lapidarium 4 de Kapuscinsky. Diu així:
“Una aldea en el Kosovo invadido por la guerra. De un helicóptero baja un equipo de la NBC. Y lo hace como si de un desembarco de paracaidistas se tratara: a toda prisa, sin miramientos. Los hombres descargan sus trípodes y cámaras.
Durante todo el tiempo en que se prolonga la operación, no paran de ahuyentar a unos niños que, curiosis, se apiñan a su alrededor. De la multitud de pobres y asustadas gentes que se ha congregado a un lado, sacan a codazos a una mujer. Ésta llora y con gestos nerviosos acuna al niño que lleva en brazos; ellos filman toda la escena. A continuación sacan a otra mujer y, luego, a un campesino desdentado (tiene que ser desdentado: no filmarán a naide que tenga dientes).
Una vez terminado el rodaje, recogen los bártulos sin perder un instante, consultando el reloj cada dos por tres y mirando al cielo a ver si por fin se acerca el helicóptero. Ni una sola palabra a esa buena gente que los ha rodeado.”
Això és periodisme? Qui ha deixat que es convertís en aquesta monstruositat arrogant i perversa?
És el nostre deure com a futurs professionals de la comunicació canviar aquest retrocés que ha sofert el periodisme aquests últims anys per reconvertir-lo. S’ha de tornar a la seva essència. Hem de passar de l’espectacle a la informació, de l’ociositat i dels impactes a la comprensió i interpretació dels fets que ens envolten per tal de que el periodisme torni a explicar la complexa realitat de la societat i del món.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada