El Sàhara Occidental, un poble a l’espera de la llibertat

Fa 32 anys que els saharauis lluiten per obtenir la justícia i la pau que els hi van robar fa tant de temps. Els poble saharaui s’ha vist sotmès a viure reprimit i marginat per una autoritat monàrquica marroquina que els vol eliminar del mapa.

El Sàhara Occidental –antiga colònia espanyola- va ser víctima d’una colonització per part de Marroc i Mauritània l’any 1976, quan Espanya, en els malaurats Acords de Madrid, va cedir el territori a aquests dos països a canvi de compensacions polítiques i econòmiques. Aleshores, milers de saharauís van fugir als camps de refugiats que es van crear a Tindouf, a Algèria, empesos per les persecucions de l’exèrcit marroquí. Al cap de tres anys, Mauritània va cedir el seu territori. No obstant, Marroc, amb el règim de Hassan II al poder, va continuar la seva colonització empesa per les seves aspiracions imperialistes i expansionistes, sotmetent el poble saharauí a la guerra i a l’exili.

Els joves d’ara, que no han conegut mai el seu país, no volen la guerra per la terra promesa, però tampoc volen viure al mig del no-res, al desert. Molts d’ells marxen en busca d’oportunitats de feina a altres països. Si no es pren una resolució a temps, el saharauís es desintegraran i es perdran per sempre en la solitud del desert.Des de l’any 1981 s’ha anat construint un mur que actualment fa 2700 km. de llargària i que divideix famílies, però també dues realitats socials molt diferents. A una banda del mur, al territori ocupat per Marroc, la llibertat d’expressió és inexistent. Els saharauís són marginats i reprimits. Pateixen les conseqüències del racisme a diari amb exclusions a la feina, privacions d’alguns salaris i policies secretes a les escoles per oprimir les manifestacions pacifiques que fa el poble sahrauí. Els presos polítics i les tortures que pateixen molts d’ells són, per desgràcia, una realitat quotidiana en aquest territori. A l’altra banda del mur, als camps de refugiats, si que tenen llibertat, però viuen en unes condicions pèssimes. El territori inhòspit no permet que puguin conrear i les temperatures extremes del desert, on l’hivern glaça i l’estiu estan a més de 50 graus, fan que la vida sigui molt dura. L’aliment és un bé escàs, i les pastures dels ramats que tenen les han de fer a kilòmetres lluny dels campaments, a prop del mur. Els pastors s’arrisquen a diari a trepitjar alguna de les mils de mines antipersones que hi ha a la franja, però és l’única manera de portar menjar a casa. L’ONU proporciona aigua i menjar que resulta insuficient; les mares estan anèmiques i els nens desnodrits.

L’any 1973, quan el Sàhara encara era colònia espanyola, els saharauís van crear el Front Polisari, el moviment d’alliberament saharaui, per fer front a l’exèrcit espanyol i que, tres anys més tard, va servir per fer front a l’exèrcit marroquí quan, amb l’anomenada Marxa Verda, va invadir el Sàhara espanyol. En aquell moment Franco estava a punt de morir, i Espanya se’n va voler desentendre ràpid passant-li’s la batuta als països veïns a canvi de compensacions polítiques i econòmiques.
L’Estat Espanyol, desatenent el mandat internacional que instava a organitzar un referèndum d’autodeterminació pel Sàhara Occidental, ha estat desentenent-se tots aquests anys per aquests interessos, quan és l’únic país que podria posar fi al patiment d’aquest poble, ja que el país administrat per dret continua sent Espanya. Lehbib Mahjoub, un jove enginyer que viu als camps de Tinduf, comenta que “el govern espanyol dóna ajuda humanitària al poble saharaui amb les llaunes de tonyina, les llenties i tot això. Però al mateix temps ven les armes al Marroc, ven els blindats al Marroc. Això és moralment inacceptable”.
La RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica) es va crear a l’exili amb l’esperança de tornar algun dia al seu país. Cap país ha reconegut l’annexió del territori per part de Marroc. El Front Polisari continua reclamant el referèndum d’autodeterminació que els hi van prometre l’any 1991, quan van deixar les armes perquè semblava que havien arribat a un acord amb Marroc. Aquest referèndum s’ha anat posposant, i ara ja fa 16 anys que esperen el moment de votar.
Els defensors de la causa saharaui no es perden ni una oportunitat de reivindicar el dret de tornar al seu país i de fer justícia. Volen fer-se escoltar, ja que com més temps passa, més difícil és de solucionar el conflicte i més s’oblida, tot i que actualment el fet està tornant a tenir ressò a causa de les intifades que es produeixen al Sàhara ocupat des de fa 2 anys per reclamar els drets civils.

En aquests 32 anys Marroc s’ha encarregat d’habitar el Sàhara amb 200.000 marroquins i d’invertir en les infraestructures del país per tal de materialitzar la colonització i així guanyar-se l’opinió pública internacional. Ali Lmrabet, periodista independent marroquí, critica la gran preocupació pel Sàhara “Marroc oblida tots els problemes de la nació per centrar-se només en el Sàhara; defensar el Sàhara, recuperar el Sàhara, controlar els enemics exteriors i interiors, etc. Oblida altres problemes que són més importants per mi com el desenvolupament del país, les llibertats públiques i la democratització de Marroc”.
Marroc rep el recolzament de França, Espanya i EUA quan diu que el Sàhara passi a ser una regió autònoma controlada per Rabat. Això és degut a que aquests països tenen interessos importants en aquesta regió, com l’explotació de fosfats, les lucratives pesqueries i una suposada abundància de petroli. Núria Salomé, presidenta de l’ACAPS (Associació d’Amics del Poble Saharauí) em diu que “el territori es manté pels recursos naturals de que disposa, però també perquè hi ha estratègies polítiques per part d’EUA de tenir controlat, d’aquesta manera, tot el Magreb”. Espanya també té molts interessos, “hi ha molts empresaris espanyols que tenen negocis tèxtils al Sàhara”.
Els barris saharauis d’Al-Aaiún, la capital, són molt vigilats per la policia a causa de les intifades que es produeixen des de fa 2 anys per reclamar el referèndum d’autodeterminació que no sembla arribar mai. La por és omnipresent entre els saharauis de la capital. El simple fet de pintar una bandera saharaui pot significar 2 anys de presó. Aminettu Haidar, capdavantera d’aquest moviment per la llibertat del poble a la zona ocupada, explica que “la policia marroquina controla per la força l’aixecament popular a les ciutats saharauis. Els carrers estan controlats per l’exèrcit i la policia, i en els centres de detenció han desaparegut desenes de persones. Els morts a les presons es conten per centenars i els torturats per milers”.
Els refugiats sahrauís tenen la possibilitat de tornar al Sàhara Occidental. El govern marroquí els hi ofereix vivendes, però la majoria d’ells no accepten tornar si ha de ser per viure sota domini marroquí. No volen conviure amb les persones que els hi van robar el país i que van matar milers de sahrauís quan fugien cap a Argèlia, a l’ofensiva de 1975-76, atacant la població civil amb napalm i fòsfor.

El poble saharaui ha après, amb aquests 32 anys a l’exili, a organitzar-se d’una manera admirable. A conseqüència de que els homes sempre estaven lluitant, s’ha anat creant una societat matriarcal on les dones governen, estudien, ensenyen i treballen. Les dones, doncs, han estat les capdavanteres en la majoria de projectes que s’han creat. Han desenvolupat comitès i sistemes de salut, educació, afers socials i la distribució dels pocs recursos dels que disposen. Quan van arribar a Tinduf, l’índex d’analfabetisme era del 95%. Amb aquest temps han remès la dada amb un 90% d’alfabetitzats. Tots els nens van a l’escola i molts dels joves van a estudiar a universitats de països com Algèria, Líbia, Cuba però també a Marroc. En termes de salut, han aconseguit un 90% de cobertura assistencial i tenen 4 hospitals, dades que la majoria de països veïns no han aconseguit mai.
Un altre tret característic del poble, al contrari que la resta de països del Magreb, és que és un Estat amb una estructura política i democràtica avançada. La RASD és la primer autoritat que uneix a tots els sahrauis, ja que abans s’organitzaven en tribus nòmades independents les unes de les altres. El president de la RASD, Ab delKedar Taalab Umar, diu que “els marroquins es comporten com si la sobirania sobre el Sàhara ja s’hagués resolt, quan, en realitat, ningú reconeix aquesta sobirania marroquí sobre el Sàhara. No pot haver-hi cap solució que no tingui en compte la voluntat del poble saharauí. O hi ha una pau segura i justa o hi ha certes amenaces de tornar a la guerra”.
Fa molts anys que es va crear un programa des d’Espanya que es diu “vacances en pau” i que acull 10.000 nens sahrauís durant les vacances de l’estiu a vàries cases de l’estat Espanyol. Judith Sala, una de les voluntàries que té un nen apadrinat i que ha visitat varies vegades els camps de refugiats, diu que “el poble està fart de la situació, estan farts de malviure injustament. Els joves no volen la guerra, tan sols volen viure bé, i molts d’ells han d’emigrar per aconseguir-ho. Sembla que la societat es desintegri”.
Fa uns dies acabava una altra ronda de negociacions auspiciada per les Nacions Unides on no s’ha arribat a cap acord. Mentrestant, el jutge Baltasar Garzón ha admès a tràmit una querella presentada per varies associacions de drets humans contra els funcionaris de l’administració marroquina acusats d’assassinats i tortures.

El Front Polisari està disposat a tornar a les armes si aquestes negociacions no arriben enlloc. El Polisari va advertir que Rabat haurà d’”assumir plenament la tornada a les hostilitats militars” en cas de que no hi hagi acord. Aquest considera que l’estat de “ni guerra ni pau” dels últims 16 anys han arribat al seu límit, així doncs, diuen que aquest any “serà el de la pau, la llibertat i la independència o bé el de la tornada a la lluita armada”. Al Polisari no l’interessa l’autonomia que Marroc proposa. Ells volen la plena independència. Avui en dia les autoritats marroquines no contemplen aquesta possibilitat, i això fa molt difícil arribar a un acord, per més que la ONU intenti contentar els dos bàndols.
El moment de fer justícia per aquest poble, donant-li’s l’oportunitat a votar per si volen formar part de Marroc o volen ser un Estat independent, sembla que no hagi d’arribar mai. El poble està cansat de lluitar. Les autoritats marroquines continuaran extorsionant i marginant la població sahraui mentre ningú no els hi pari els peus, i sembla que ningú no ho farà, ja que els interessos internacionals tenen més pes que el sofriment que el poble pateix dia a dia. “La política no es mou per justícia. Les persones no valen res, el que valen són les estratègies polítiques” diu Núria Salomé, presidenta de l'ACAPS. Mirat per aquest costat sembla que els sahrauis tinguin ben magre, per no dir impossible, la devolució de les seves terres. Però si ho mirem per un altre costat, el conflicte està tenint, en aquests últims anys, molt de ressò. “Ens aguanta el poder de la raó i la justícia”, diu la Núria, “Espanya ha de fer alguna cosa. La situació és insostenible, per lògica s’ha de resoldre”. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, i ara, els sahrauis en tornen a tenir més que mai. Ara es coneixen les tortures i el patiment que utilitzen les autoritats marroquines, i s’ha començat a fer justícia als tribunals per denunciar les desenes de desaparicions que hi ha hagut. La Núria és optimista; ”potser arribarà un dia en que els interessos internacionals es tornin contra Marroc i pactin amb els sahrauis, ja sigui per les pressions socials que rebin o perquè les relacions d’amistat amb Marroc s’hagin refredat ”.
El Sàhara Occidental és l’únic país d’Àfrica que continua colonitzat. Marroc no ha sabut controlar la zona en aquests 32 anys que porta al poder, tot i la repressió que ha exercit contra aquest poble. El Sàhara Occidental no arriba a les 300.000 persones. Marroc té 160.000 soldats al Sàhara , cosa que li suposa una despesa econòmica molt difícil de mantenir per una economia com la marroquina. La fermesa dels sahrauis ha impedit que, malgrat els 32 anys d’ocupació, Marroc hagi aconseguit el reconeixement internacional de l’annexió de Sàhara Occidental. Tampoc han sabut calmar i amainar la població saharaui, cada vegada més rabiosa, i això dóna esperança.
Si tot continua com ara, molts dels joves emigraran, i tot el sofriment no haurà servit per res. Si el conflicte es soluciona aviat, el poble saharaui continuarà viu i podran ser lliures d’una vegada per totes. Podran servir d’exemple als països veïns en els seus avenços socials i polítics. Significarà que ha guanyat la democràcia per sobre la tirania, la llibertat per sobre la repressió i el diàleg per sobre la violència.