Haití i la cultura de submissió

Frustració i impotència són dos de les paraules que més s’escolten quan parles amb qualsevol cooperant que ha vingut a ajudar a Haití després del terratrèmol que va destrossar la vida de tantes persones el fatídic 12 de gener.
Sembla que tant el govern com la gent de carrer no tinguin cap interès en tirar el país endavant i millorar les condicions de vida de la gent, la major part de la qual viu sota l’umbral de la pobresa. “S’han acostumat a viure amb la premissa de l’existencialisme” explica Pau Perez, un jove de Vilafranca que fa gairebé tres mesos que està de voluntari al país. “Això potser és la conseqüència de la historia d’Haití, d’una cultura de submissió”.
Les persones construeixen tendes sobre les runes i viuen envoltats de brossa. Passejant per Port-au-Prince no sembla que s’estigui fent cap canvi. Les runes continuen bloquejant carrers. Ningú es molesta en retirar les runes excepte alguna cadena de persones aïllades que retira les seves antigues cases pedra a pedra. El Palau Presidencial està custodiat per l’exèrcit de les Nacions Unides, però continua intacte, com si el terratrèmol s’hagués produït unes quantes hores abans. “És bastant irònic que hi hagin militars vigilant i que el Palau continuï igual” comenta Genís Cabré, un altre cooperant català. “Veus molts militars patrullant els carrers, però sembla que no canvii res”.
L’Elisabet Vallés, una altra voluntària catalana que també va viure la reconstrucció de Tailàndia després del tsunami, explica la diferencia entre un procés i l’altre: “A Tailàndia tota la població local es movia per ajudar i per veure millorar el seu país. Aquí no hi ha res d’això, sembla que als haitians no els hi importi viure com viuen ara, i això és molt frustrant.” Els tailandesos tenen unes condicions de vida molt millors que fa quatre anys perquè van saber aprofitar l’ajuda brindada dels altres països. “Això no passarà a Haití”, comenta l’Elisabet amb desesperança.
S’ha dit sovint que Haití és el país més pobre d’Amèrica per la seva història. Va ser el primer país on va triomfar una revolució d’esclaus, i això a França, la colonitzadora, no els hi va agradar. Des de la seva independència, el 1804, se’l va boicotejar. Primer França i després els Estats Units. “És la Cuba de principis del segle XIX” explica l’historiador Enric Cama. “El naixement d’Haití com a Estat duia l’estigma de la pobresa. Fa 200 anys aquesta mateixa comunitat internacional que ara està ajudant li feia el buit”.
Però l’ajut internacional que rep el país potser té una repercussió negativa, perquè la gent s’ha acostumat a que li donin tot fet. “Algunes donacions són nocives” explica Line Wolf Lindsen, una periodista danesa que va arribar pocs dies després del sisme. “Els preus del menjar en els mercats locals ha disminuït, perquè els haitians aconsegueixen el menjar gratis dels ajuts” comenta Line, i es que les donacions potser no són tant positives com tothom es pensa si el que es vol és que els propis haitians prenguin les rendes del seu país. “És un peix que es mossega la cua” diu Natàlia Mombiela, una altra cooperant, “perquè si no els hi dones menjar es moren de gana, i si els hi dones no treballen ni es mouen”. Carlos Sibaja, el coordinador de Centreamèrica i el Carib de la ONG Aldeas Infantiles, una de les ONG amb més poder a nivell mundial, explica que a Haití “s’ha creat una forta dependència de les organitzacions internacionals, ja des d’abans del terratrèmol. És per això que des d’Aldeas Infantiles “s’està realitzant un proces de desinstitucionalització” en aquest país, on s’intenta que cada vegada més haitians facin la feina que ara fan els foranis.
Molts altres creuen que la finalització de l’estat d’emergència decretat pel govern, que ha provocat que qualsevol donació estrangera es quedi a la frontera durant setmanes o mesos pels alts preus de les taxes que s’han de pagar per entrar qualsevol ajuda material a Haití, també repercuteix negativament. Un petit exemple és la tona de roba de segona mà i de material escolar recopilada de vàries escoles de Barcelona, que porta a la frontera tres setmanes, mentre alguns nens viuen sense pantalons ni sabates. La relació d’aquests dos elements porta a pensar en la injustícia d’aquesta situació creada pel govern, però és molt més complicat que això. Amb la roba podria succeir el mateix que amb el menjar, i que aquesta ajuda matés també el mercat en aquest sector. És per això que les institucions haitianes demanen donacions econòmiques i no materials, per revivar el comerç interior.
A Haití queden molts temes oberts que tardaran molt temps a resoldre’s. No només els problemes que ha deixat la catàstrofe natural, amb dos milions de persones vivint al carrer, sinó també la corrupció política, l’alt atur, i sobretot la cultura de submissió. Una cultura que no permet als haitians avançar cap a un futur, perquè per ells el futur és sempre immediat, és un demà, i aquest és el principal obstacle amb el que es troba Haití. Sota el vel de la pobresa d’Haití hi ha aquesta petjada històrica de la submissió. Una petjada que només es pot combatre amb l’educació de les noves generacions que portaran el país. Faran falta molts anys perquè Haití vegi més enllà del demà i comenci a construir un país.

El perill dels campaments d’Haiti; un cau d’infeccions

Petionville és la part rica de Port-au-Prince, on viuen el 5% dels rics blancs que controlen prop de la meitat de l’illa. A diferència d’altres ciutats de l’Amèrica Llatina com Rio de Janeiro o Caracas, on la pobresa es concentra als turons i muntanyes amb cases amuntegades l’una sobre l’altra, aquí la part rica es troba a les muntanyes. El vent d’aquestes altures permet no tenir la cara amarada de suor, com passa a les planures massificades de la capital i els voltants. Es aquí on es mostra la cara més fosca d’Haití. Mentre aquest 5% sopa tranquil·lament en algun dels restaurants de luxe que hi ha a la zona, l’altre 95% viu en els parcs que rodegen aquests mateixos restaurants i mansions en unes condicions més que deplorables. La pudor de brossa, excrements i aigua bruta de les persones que viuen entre quatre teles al mig dels campaments que s’han muntat a tots i cada un dels parcs de la ciutat és indescriptible. Les persones es dutxen a l’aire lliure, cuinen davant de la vorera i per la nit, es poden veure espectacles al mateix carrer enmig del fangar que s’ha anat creant durant aquests 3 mesos que han passant des del devastador terratrèmol, on gairebé 2 milions de persones viuen sense sostre. En una vorera, les dones cuinen a les fosques al mig del carrer mentre a 100 metres de distància altres sopen magret d’ànec i fondie de formatge prop d’una piscina il·luminada. Aquesta és la situació d’Haití des de molt abans del terratrèmol.
Un dels problemes principals que afronta el país sencer, però sobretot Port-au-Prince i els seus voltants, són les muntanyes de brossa que s’han anat instal·lant per tot arreu d’on mengen porcs, gossos, gats i mils de mosques i que s’ha anat mesclant amb els grans bassals que van deixant les pluges que ara comencen. Cap ciutat d’Haití té un sistema de clavagueram en bones condicions i només hi ha plantes aïllades on tracten l’aigua potable. La situació de l’aigua, que abans ja era deficient, s’ha convertit en un gran problema, ja que gairebé totes les fonts d’abastiment de la capital estan contaminades.
Nens i adults es banyen als rius contaminats que creuen les planúries de la capital, on desemboca bona part de la brossa que no s’ha pogut cremar a les cents de fogueres que es veuen durant la nit a cada carrer. Segons l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de la ONU (OCHA), “la salubritat s’està convertint des de fa setmanes en una qüestió de preocupació major en molts assentaments temporals”. I sobretot ara, quan està començant l’època de pluges i tot queda inundat. “Amb l’arribada de les pluges el nombre de mosquits augmentarà substancialment, i això portarà a un increment de la malària” comenta la metgessa alemanya Vera Kühne, de l’ONG German Mine Clearers (DEMIRA), que proveeix ajuda mèdica d’urgència en països de postguerra i víctimes de desastres naturals, com en el cas d’Haití. “És impossible prevenir la malària en els campaments”, els llocs més perillosos per la brutícia, els bassals d’aigua i l’acumulació de gent.
Les condicions actuals de vida de gairebé 2 milions de persones desplaçades porten un gran risc de patir brots de malalties transmeses per l’aigua, com la diarrea, les infeccions respiratòries agudes, el dengue, el xarampió i la malària. “L’únic que es pot fer és millorar la higiene i la sanitat de l’aigua, evitar que les persones posin les tendes massa juntes les unes de les altres, i intentar portar aquestes persones dels assentaments a cases el més ràpid possible”. Ara el que pateix bona part de les persones que viuen en els campaments és la sarna, una infecció dermatològica extremadament contagiosa que els establiments mèdics, les ONG i les brigades mediques de Cuba i altres països (com Xina, Filipines i Taiwan) estan tractant i prevenint mitjançant el subministrament d’informació sobre aquestes malalties amb potencial epidèmic.

El paradís sanitari de les ONG

Abans del terratrèmol, més del 40% de la població no tenia cap accés a l’atenció de la salut, ja fos per la falta d’establiments propers o, en la majoria dels casos, degut als alts honoraris cobrats pels serveis. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) després del terratrèmol l’accés a la sanitat en el país ha fet un pas de gegant gràcies a l’arribada de molts equips estrangers i la instauració de serveis de salut gratuïts per part del Ministeri de la Sanitat Pública i de la Població (MSPP). El problema és que aquesta situació d’emergència no durarà per sempre: les ONG internacionals aniran marxant del país, i sembla que, d’aquí uns mesos, tot tornarà a estar igual com abans. Un país com Haití necessita un impuls molt més gran que el que estan portant a terme les organitzacions estrangeres ara mateix. La necessitat d’una reforma estructural era més que evident ja abans del sisme. No necessiten peix, necessiten que els hi ensenyin a pescar.