Líbia sí, Síria no

Si, es veritat que en el Dret Internacional Humanitari existeixen disposicions que prohibeixen els atacs intencionats contra civils (resolució 1738), i que el cas de Líbia es un exemple molt clar de violació d’aquest dret, però la societat civil també s’ha de preguntar quines intencions hi han darrere de l’aprovació de les Nacions Unides de la resolució 1973. Aquesta, aprovada el febrer d’aquest mateix any, autoritza als Estats membres a adoptar totes les mesures necessàries –a excepció del paràgraf 9 de la resolució 1970, on s’aprova l’embargament d’armes al govern de Gaddafi, com és lògic-per protegir aquests civils que, amenaçats pel seu propi govern i amb un exèrcit carregat de mercenaris, temen per les seves vides.

És del tot raonable que la comunitat internacional vulgui intervenir en casos on les violacions dels Drets Humans son tan flagrants i visibles com a Líbia, però també es necessari i indispensable fer una reflexió més profunda de les relacions internacionals que operen avui en dia i criticar les actuacions i les decisions que es prenen al Consell de Seguretat en aquests casos. Amb això em refereixo a que els clars interessos occidentals pels recursos naturals de Líbia han influït d’una forma decisiva a portar a terme aquesta intervenció i que, si Líbia, mitjançant el apreciat petroli que posseeix, no hagués desestabilitzat les economies d’Europa tal i com ho va fer els primers dies, potser la resolució no s’hagués dut a terme.

Després de la desastrosa intervenció de la ONU a Somàlia, a principis dels noranta, Bill Clinton ja va dir que EEUU no tornaria a inmiscuir-se en assumptes externs si els interessos del propi país no es veien afectats. I això ho veiem avui més clarament que mai, ja que s’ha intervingut a Líbia, però no en molts altres països que pateixen els mateixos mals, com el Yemen o Síria. És per això que cal preguntar-se si les altes esferes realment es preocupen pel benestar dels ciutadans de Bengasi o si, pel contrari, ho fan més per controlar els recursos petrolífers que els hi pot aportar un país com Líbia.

Al meu parer, la segona versió es la més versemblant, i es per això que, segons la meva opinió, la roda ha començat a girar: primer, l’embargament d’armes, després, l’exclusió aèria i per acabar, l’ordre d’arrest sol•licitat pel Tribunal Penal Internacional contra Gaddafi.

Sí, s’han de penalitzar aquestes personalitats pels seus actes atroços, però tal i com va dir Amnistia Internacional, no s’ha de fer de “forma selectiva”. Si un organisme com les Nacions Unides, creat expressament per mantenir la pau i la seguretat al món, no vetlla per tots els civils d’una forma igualitària, no ho farà ningú.